Espais i ciutadania

La vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més per la quantitat de conflicte que pot contenir i gestionar que no pas per l’hegemonia d’una lògica homogeneïtzadora i de consens. Apostar per una ciutat de ciutadans vol dir evitar fronteres, segmentacions i apropiacions mercantils d’allò que és de tots.

Foto: Dani Codina.
En aquest solar del passeig de Valldaura, a Nou Barris, es durà a terme una de les iniciatives guanyadores de l’edició 2015 del Pla Buits, pel qual l’Ajuntament cedeix l’ús de solars municipals a entitats sense ànim de lucre per desenvolupar-hi projectes formatius i lúdics de regeneració del teixit urbà. En aquest lloc, en concret, s’instal•larà un hort urbà i una àrea de bioretenció d’aigües pluvials.

A Barcelona ha anat creixent la tensió en uns espais públics on s’acumulen persones, usos i hàbits de característiques cada cop més diverses. Aquests espais públics han anat guanyant en qualitat, però són més utilitzats, més plens de relacions, més heterogenis i més polifuncionals –i cada vegada més– al llarg de l’any i a les diverses hores del dia de com ho eren als anys vuitanta. Recordem que Barcelona, juntament amb l’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà i Badalona, conforma l’espai metropolità més dens de tot l’estat i un dels més densos d’Europa. No és estrany, doncs, que els espais comuns a la ciutat puguin ser considerats (de manera implícita o de manera explícita) com a espais de negociació permanent entre diferents persones, col·lectius, finalitats i usos.

Podem dir, doncs, que la ciutat i els seus espais són difícils de fer servir i de “governar”. No és un problema específic de Barcelona, però en poques ciutats aquesta complexitat es manifesta de manera tan intensa. La barreja de dimensió (petita) de la ciutat, la seva densitat (alta) i un nombre elevat de visitants (en creixement exponencial) fa d’aquest tema un dels que més preocupació generen a institucions, entitats i veïns.

Les ciutats, com bé sabem, reflecteixen de manera més intensa els canvis econòmics, polítics i socials. Són grans contenidors que acumulen una gran densitat de relacions humanes i també les tensions que genera aquesta convivència intensa i constant. En aquest sentit, les ciutats recullen i amplifiquen els canvis sobtats i profunds que han sacsejat tot el món en aquests darrers vint anys, i que fan que es parli de “canvi d’època”. Barcelona no ha quedat al marge d’aquests canvis, més aviat és un dels exemples més clars.

Els nous escenaris socials se’ns presenten, per una banda, com a generadors de noves oportunitats, que poden permetre trencar l’estable rigidesa de les divisòries socials característiques de la societat industrial. Però, per l’altra banda, veiem que també són generadors de noves formes de desigualtat i de desequilibri que colpegen tant sectors tradicionalment sotmesos a aquests processos com noves capes, sectors i individus que no acostumaven a veure-s’hi implicats o que tenien lligams i xarxes socials i familiars que els servien de contrapès. Els itineraris laborals de la gent són cada cop més discontinus i precaris, amb moltes incerteses sobre el futur.

Foto: Dani Codina.
BioBui(L)t, al carrer de Montalegre, un dels projectes guanyadors del primer Pla Buits, és un espai de treball, formació, divulgació i intercanvi sobre pràctiques d’autogestió de l’espai públic.

L’estructura social de Barcelona s’ha diversificat enormement, tant per l’arribada sobtada i en pocs anys de molta gent de fora, com per la mateixa diferenciació de l’estructura d’edats, amb un pes creixent de la gent més gran de seixanta-cinc anys. Al mateix temps, les estructures familiars s’han fet molt més plurals i cada cop és més residual la composició aparentment tradicional de pare-mare-fills. La crisi econòmica ha agreujat les condicions de vida de molta gent, fet que ha generat més situacions de pobresa i molta fragilitat en matèria d’habitatge o en les condicions energètiques i de serveis bàsics.

Tots aquests factors de canvi constitueixen l’escenari en què cal situar les relacions entre ciutat i ciutadania en poblacions com Barcelona, amb tot allò que comporta avui pel que fa a la gran complexitat d’usos i ocupacions dels espais públics. Més plens de gent, de gent més diferent, de gent de l’entorn i de gent de fora de l’entorn, amb barreja i diferents intensitats d’usos econòmics, socials i culturals que no sempre coexisteixen amigablement, que generen conflictes i externalitats que no són fàcils de resoldre avui aplicant només lògiques jeràrquiques i autoritàries.

L’atractiu de les ciutats

Però, com diu Richard Sennet, malgrat els grans inconvenients que té, sovint, viure a ciutat, l’atractiu urbà segueix sent evident, ja que “les ciutats tenen la capacitat de fer-nos sentir molt més complexos com a éssers humans”. La diversitat estimula, el conflicte obliga a innovar, la diversitat et permet ser tu mateix sense haver de coincidir necessàriament amb la resta. Però, perquè tot això sigui possible, cal tenir una concepció de ciutadania que permeti combinar autonomia personal (perquè cadascú pugui ser el que vol ser), igualtat (perquè tothom compti igual des del seu diferent punt de partida) i diversitat (perquè totes les persones siguin reconegudes com el que són, amb la mateixa dignitat que les altres). Rubert de Ventós ho ha expressat així: “La ciutat [...] es caracteritza per un equilibri no molt fàcil de mantenir entre concepció i anonimat, entre especialitat i identitat, entre espai i temps, entre forma i memòria, entre reconeixement i distància.”

Els espais públics d’una ciutat com la nostra són un lloc privilegiat per poder testar la capacitat de respecte a aquesta idea de ciutadania, de ciutat, abans expressada. L’espai públic és primer de tot un espai físic. És a dir, un lloc que permet superar estretors d’habitatge, mancances de llum i aire. Ho comprovem a Barcelona, on els barris amb pitjors condicions privades d’habitatge acostumen a ser els més densos i els que més fan servir els pocs espais públics disponibles. Els espais públics són també espais d’interacció social i d’activitat política i cultural, i ho hem anat veient a Barcelona, on en els darrers anys les places i carrers han estat llocs privilegiats per expressar queixes, contradiccions i alternatives. Però també són espais d’activitat econòmica, permanent o temporal (mercats, restaurants, bars…), i aquí un cop més Barcelona pateix la forta pressió d’ocupació dels espais públics per a finalitats mercantils i privades.

Assegurar la qualitat i la sostenibilitat de l’espai

Si comparem aquests diferents espais públics amb els espais i els recursos naturals, podrem parlar, com va fer Elinor Ostrom a la seva obra Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action, de maneres de gestionar i governar aquests espais que ens permetin mantenir-ne les qualitats i assegurar-ne la sostenibilitat. Això ens obliga a incorporar en el govern d’aquests espais els diversos actors que hi estan implicats. Hi tenim veïns que hi conviuen. Hi tenim persones que hi treballen i que els “exploten”. Tenim usuaris d’aquests espais, en alguns casos usuaris dels serveis que s’hi han establert, i en altres casos simplement usuaris de l’espai físic (que poden o no ser veïns). Els fluxos d’ocupació d’aquests espais són variables al llarg del dia i al llarg de l’any.

Foto: Dani Codina.
Taller de bioconstrucció a l’espai Gardenyes de Sarrià, un espai comunitari que es vertebra a partir d’horts urbans, tallers de bioconstrucció i activitats organitzades per les associacions del barri. L’espai s’emmarca també en el Pla Buits i el gestiona l’Associació Cultural Casa Orlandai.

Depenent de les dimensions de l’espai i de la densitat d’usos i d’ocupants, ens trobarem amb una rivalitat d’usos que pot degenerar en carències més o menys greus del recurs espai. Al final sempre hi acaba havent guanyadors i perdedors en relació amb els usos i amb les disponibilitats dels espais de la ciutat. I a Barcelona, aquestes tensions es donen més als barris i als espais on la densitat i la rivalitat d’usos són més fortes.

A partir d’aquests elements, com podem governar-gestionar aquests espais per permetre’n una utilització oberta i variada? I afegiria, com ho podem fer assegurant que els ideals de ciutadania que hem anat expressant es puguin mantenir? Hauríem d’assegurar l’existència del que podríem anomenar espai vital, és a dir, espais de la ciutat dels quals es pugui disposar de manera generalitzada, evitant-ne la mercantilització i les restriccions d’ús (parcs, lleres dels rius, platges…). Per altra banda, tota ciutat ha de disposar, quan cal, d’espais polítics i socials, espais que expressin el dret de tot ciutadà a la ciutat (places, carrers). I, evidentment, hi haurà espais públics que permetin una rendibilitat mercantil o comercial (mercats, terrasses, venedors), amb les condicions i restriccions necessàries per no entrar en conflicte ni negar els postulats anteriors.

Autonomia individual, igualtat i diversitat

Lògicament, i dins la perspectiva aquí defensada, caldria, per tant, treballar per augmentar la diversitat i evitar les limitacions d’accés als espais públics de la ciutat. Estirant d’aquest fil, podríem dir que un dels elements més clars en els darrers temps és la incorporació de la dimensió de la diversitat a la tensió clàssica entre llibertat i igualtat. Com ja hem avançat, podríem parlar de la ciutadania com a derivat d’un triangle de tensions entre autonomia individual, igualtat i diversitat.

La solució en la qüestió dels espais hauria de trobar l’equilibri entre aquestes tres pols: el màxim d’autonomia personal i, per tant, de capacitat de contenir usos heterogenis i personalitzats; les mínimes restriccions a l’accés i, per tant, l’ús no discriminatori dels espais, pensant fins i tot en funcions redistributives que els mateixos espais potenciïn, i la capacitat de recollir les diferents concepcions de l’espai que es projectin des de diferents perspectives (de gènere, d’orígens, culturals, d’opcions vitals…). Aquest no serà un equilibri estable ni podem imaginar que aquesta interrelació funcionarà sense tensions.

” La relació entre espais i ciutadania ha anat trobant la manera de mantenir els equilibris moment a moment. “

Si fem cas de tot el que hem anat dient, podrem dir que la vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més amb la quantitat de conflicte que és capaç de contenir i gestionar, que no pas per l’hegemonia d’una lògica homogeneïtzadora i de consens. Barcelona ha estat al llarg dels darrers trenta anys expressió de la voluntat de refer la pròpia trama urbana, de reconstruir espais per a tothom, d’oferir uns espais públics de qualitat allà on els espais privats no ho eren, d’evitar les segmentacions urbanes i socials, i de seguir acollint visitants i nous ciutadans. Així doncs, a la ciutat, la relació entre espais i ciutadania ha anat trobant la manera de mantenir aquests equilibris inestables i negociats moment a moment.

En aquests darrers anys, les tensions han augmentat en la mesura que la desigualtat interna també ho ha fet, en la mesura que la mercantilització dels espais també s’ha incrementat i en la mesura que el nombre de visitants ha arribat a xifres que posen en qüestió els equilibris sovint fràgils que s’havien anat assolint. No a tota la ciutat passa el mateix, ni a tot arreu aquests problemes tenen la mateixa dimensió. Però si volem continuar apostant per una ciutat de ciutadans (en el sentit assenyalat) i per la defensa d’un dret a la ciutat per a tothom, caldrà vigilar i actuar per evitar fronteres, segmentacions i apropiacions mercantils del que volem que continuï sent de tots. Hi ha senyals que indiquen que som conscients dels problemes, tant des dels moviments i entitats socials com des de les institucions. Ens convé a tots que sigui així.

 

Joan Subirats

Catedràtic en Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>