Barcelona i l’esperit de pau

La ciutat ha demostrat viure intensament el valor de la pau i tenir voluntat de preservar-lo. Però entelant aquest panorama encara hi ha alguns núvols que caldrà mirar d’allunyar, al marge dels nous reptes que es presentin en el futur.

Foto: Pere Virgili

Encesa d’espelmes amb el símbol de la pau contra la guerra a l’Iraq.
Plaça de Catalunya, 26 de març del 2003.
Foto: Pere Virgili

En una època en què els enfrontaments bèl·lics segueixen presents amb tota la seva força, en què la despesa militar ha assolit dimensions fora de la raó, en què els exèrcits es privatitzen, en què les tàctiques de guerra es digitalitzen i la banalització de la mort arriba fins i tot als jocs infantils, cal preguntar-nos si els ciutadans som capaços de reaccionar davant d’aquestes situacions. Evidentment no es tracta de cap paradís, però tanmateix val la pena prendre alguns exemples del que, en aquest àmbit, ha succeït històricament a Barcelona, focalitzant-ho en els darrers trenta anys.

Foto: Frederic Balell / AFB

La mobilització de reservistes per anar a combatre al Marroc, el juliol de 1909, on el dia 9 havia començat la Guerra de Melilla, va ser el detonant de la Setmana Tràgica. Damunt d’aquestes línies, embarcament de tropes amb destí a Melilla al port de Barcelona.
Foto: Frederic Balell / AFB

La ciutat ja havia viscut protestes en contra del servei militar des de molt temps abans. El 1773 es va produir una tancada a la catedral en contra de l’allistament ordenat per Carles III, al qual, finalment, l’Exèrcit va haver de renunciar. Noves accions en contra del reclutament van tenir lloc els anys 1845 i 1870, fins al moment de l’esclat important que va representar la Setmana Tràgica de juliol de 1909 en què una vaga general, el dia 26, va expressar el rebuig popular a l’enviament de tropes a la guerra colonial del Marroc. Posteriorment, l’adveniment de la Segona República va facilitar l’aparició de diferents organitzacions pacifistes, algunes de les quals es van afiliar a la Internacional de Resistents a la Guerra.1

Foto: Robert Ramos

Participants a la Marxa de la Llibertat al Festival dels Pobles de Sabadell, el juny de 1976. La Marxa de la Llibertat va ser un conjunt de marxes no violentes que es van fer pels camins de Catalunya l’estiu de 1976 per reclamar l’Estatut d’autonomia, les llibertats polítiques i l’aministia. Va donar peu a la creació del Casal de la Pau de Barcelona, nucli generador de moltes activitats pacifistes dels anys vuitanta.
Foto: Robert Ramos

Les entitats i organitzacions pacifistes no van actuar durant la Guerra Civil i es van limitar a tasques de caire humanitari. Ja havia avançat bastant la dictadura franquista quan van aparèixer els qui serien els primers protagonistes del moviment per la pau a Catalunya, pràcticament tots ubicats a Barcelona: Pax Christi i els Amics de l’Arca els anys cinquanta, Justícia i Pau i l’Institut Víctor Seix de Polemologia els anys seixanta, i els diferents grups d’objectors de consciència i les accions no violentes els anys setanta, amb la figura destacada de Lluís M. Xirinacs.

Serà a partir dels anys vuitanta del segle xx que es viurà a Barcelona l’esclat del pacifisme que encara a hores d’ara és plenament vigent. Hi contribuiran els col·lectius organitzats que hem esmentat, però també la disconformitat amb un seguit de guerres. Igualment hi seran presents el debat sobre l’entrada i la posterior permanència d’Espanya a l’OTAN, les lluites i les accions en contra del servei militar, la no-acceptació de les dimensions econòmiques del militarisme i el floriment de variades expressions de la cultura de pau.

Es pot dir igualment que aquesta àmplia visió pacifista, en el cas de Barcelona, s’ha vist completada amb una perspectiva de la pau en un sentit positiu. És a dir, entenent-la no tan sols com a absència de guerra, sinó també com la conjunció de diferents elements que volen bandejar qualsevol aspecte de violència estructural. D’acord amb aquesta concepció, la pau comprendria forçosament la justícia social, el desenvolupament dels pobles, el respecte pels drets humans, l’assistència a les víctimes dels conflictes i la preocupació per la supervivència del planeta. Vegem tot seguit l’ampli repertori ciutadà de moviments, accions, centres d’estudi, publicacions, etc., que treballen des de fa anys en aquesta direcció, i també algunes recances que se’ns presenten respecte d’això.

La campanya anti-OTAN

Foto: Pérez de Rozas / AFB

Manifestació organitzada pel Comitè Antinuclear de Catalunya a la Rambla de Catalunya, el març de 1979.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

El Casal de la Pau de Barcelona va ser el nucli generador d’una part important de les activitats pacifistes dels anys vuitanta. Es va crear el 1976 després de la realització, per diferents camins de Catalunya, de la iniciativa no violenta –oficialment prohibida– coneguda com la Marxa de la Llibertat. Al Casal hi convivien Pax Christi, els Amics de l’Arca, els objectors de consciència i els membres del Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC). Un dels grups d’objectors de consciència, el Grup d’Acció Directa No-violenta anti-OTAN (GANVA), va ser el primer a fer accions anti-OTAN des de 1978. A partir de 1983 facilitaria la formació de la Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals (CDDT), d’on sorgiria un any més tard la Coordinadora de Catalunya d’Organitzacions Pacifistes (CCOP), la qual duria el pes de la campanya pel “no” a l’OTAN en el referèndum per la sortida de l’organització de l’any 1986.

Foto: Pilar Aymerich

Les primeres Jornades Catalanes de la Dona al paranimf de la Universitat de Barcelona, el maig de 1976, un moment fundacional del moviment feminista català.
Foto: Pilar Aymerich

Els anys previs al referèndum, Barcelona va bullir d’accions antimilitaristes impulsades, entre molts d’altres, pels objectors, el GANVA (des de 1981 rebatejat com a Grup Antimilitarista de Barcelona, GAMBA), Justícia i Pau, el CANC, la vocalia de dones, els sindicats i els partits a l’esquerra del PSC. Recordem la manifestació contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN del 18 d’octubre de 1981, la marxa de les torxes del 21 d’octubre de 1983 –en què, a més de la sortida de l’OTAN, es reclamava el tancament de les bases nord-americanes a Espanya i es protestava contra els euromíssils–, la cadena humana per la pau del 20 de maig de 1984, la marxa de columnes del 2 de desembre de 1984 i la manifestació contra la visita de Reagan del 5 de maig de 1985.

La campanya del “sí” al referèndum sobre l’OTAN es podria estudiar com a model de manipulació informativa i desenfocament democràtic, ja que va convertir la consulta en un plebiscit de confiança envers Felipe González, el qual havia capgirat la seva proposta inicial de sortida en la de la permanència amb tres condicions que no s’han arribat a complir mai. Malgrat que el “no” va guanyar a Catalunya, a Euskadi i a les Canàries, és evident que el resultat havia d’afectar un moviment que es va reconduir cap a noves propostes. En uns primers moments hi va haver accions pel desmantellament de les bases nord-americanes i algunes manifestacions a Barcelona en contra dels atacs dels Estats Units a Líbia i de la seva intervenció a Nicaragua.

Tanmateix, un altre element nascut uns anys abans va anar prenent força en paral·lel a la campanya anti-OTAN: l’objecció de consciència al servei militar. El seu tractament va experimentar un canvi radical a partir de l’aprovació per part del Govern de l’estat, a l’octubre de 1983, del projecte de la Llei reguladora de l’objecció de consciència i de la prestació social substitutòria (LOC), que rebria el vistiplau parlamentari el 28 de desembre de 1984. La LOC, pel seu caràcter tancat i repressiu, va ser rebutjada majoritàriament i va donar peu, ja en el període de tramitació, a accions com la protesta organitzada pel Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) al castell de Montjuïc l’abril de 1984. A l’octubre es va crear, també a Barcelona, la Coordinadora Mili-KK, que va fer diferents accions contra la setmana de les forces armades i els abusos que es produïen durant el servei militar, així com un treball de denúncia de la situació a les casernes.

Foto: Pepe Encinas

La cadena humana que va recórrer Barcelona el 2 de desembre de 1984 per protestar contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, al seu pas per la Delegació del Govern.
Foto: Pepe Encinas

El tema de l’objecció de consciència es va complementar amb la creació a Barcelona, a partir de l’any 1983, de l’Assemblea d’Objecció Fiscal, que, mitjançant pràctiques de desobediència parcial a la llei de l’IRPF, pretenia denunciar l’absurda despesa militar i les inversions armamentístiques derivades de la integració d’Espanya a l’OTAN. Més endavant, en vista de la impossibilitat d’acceptar la LOC, a partir de 1987 va prendre tota la seva força el moviment d’insubmissió, un element bàsic de pressió que va culminar el 9 de març de l’any 2001 amb la supressió del servei militar obligatori.

Educació per la pau

Al mateix temps es va anar expandint en l’àmbit barceloní un procés de reflexió interna que va conduir a un intens treball de formació, de recerca i d’edició que podríem integrar genèricament sota el nom d’educació per la pau. En aquest sentit, cal destacar l’aparició, en moments molt propers (1983 i 1984), de la Fundació per la Pau, del Seminari Permanent d’Educadors i Educadores per la Pau de la Facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, de la Secció d’Estudis sobre Pau i Conflictes del CIDOB i de la Universitat Internacional de la Pau, ubicada a Sant Cugat del Vallès, que s’afegirien a les tasques pedagògiques de Justícia i Pau.

En el terreny de la cultura de la pau és també el moment de referir-se a diferents publicacions periòdiques de caràcter pacifista, o senzillament crítiques amb el militarisme, que van aparèixer en aquesta època, editades gairebé sempre des de Barcelona, com La Puça i el General, per part del GANVA, i, al marge dels butlletins de les entitats esmentades, Mientras Tanto, Pissarra Pacifista, El Viejo Topo, BIEN – Boletín de Información sobre Energía Nuclear, En Peu de Pau, Per la Pau i Sobre Pau.

En aquest balanç també resulta imprescindible tenir en compte l’important paper del feminisme en la lluita per la pau, tal com es va desenvolupar a Barcelona. De les II Jornades Catalanes de la Dona, de maig de 1982, va sorgir DOAN (Dones Antimilitaristes), que atorgava un contingut més ampli a la lluita per la pau amb la negació a engendrar fills per a la guerra i a mantenir les despeses militars en lloc de les socials. Més tard hi va haver accions contràries a la incorporació de dones a l’exèrcit i manifestacions i accions davant de la fàbrica Pegaso, que produïa material de guerra.

Les guerres dels anys noranta

La següent etapa a considerar, ja entrats els anys noranta, va consistir en gran manera en accions contra les múltiples guerres de la dècada. En va ser pionera la que es va produir arran de la primera conflagració de l’Iraq. L’aportació espanyola, amb logística i posada del territori a disposició dels aliats, va motivar manifestacions entre juliol de 1990 i febrer de 1991. També cal destacar els dos casos de deserció que es van donar a Catalunya, protagonitzats per dos tripulants de corbetes que salpaven cap al Golf. Recordem aquí la publicació de vuit edicions del Diari de la Pau, des de gener fins a abril de 1991, que va permetre presentar una visió bastant diferent de la que exhibien, molt en línia governamental, els grans mitjans de comunicació locals.

La guerra a l’antiga Iugoslàvia va propiciar més endavant el naixement d’accions de solidaritat amb les víctimes. L’any 1995 l’Ajuntament va establir el Districte XI (afegint Sarajevo als deu districtes de la ciutat) i, pel febrer de 1996, es va obrir una ambaixada de democràcia local barcelonina a la capital bosniana, sota el paraigua del Consell d’Europa. L’ambaixada canalitzava els ajuts provinents de Catalunya i va promoure la rehabilitació de 1.647 pisos. El districte va funcionar fins a l’any 2004.

Igualment vinculada a les accions en contra de la guerra, la que va tenir lloc el dia 15 de febrer per rebutjar l’imminent atac a l’Iraq representa possiblement el punt àlgid de l’antibel·licisme a Barcelona i, per extensió, a tot Catalunya. Efectivament, havent constatat que hi havia assistit més d’un milió de persones, el president nord-americà George H. Bush va pronunciar la seva cèlebre frase: “La manifestació de Barcelona no podrà aturar la guerra.” Cassolades i multiplicitat d’accions promogudes per l’activíssima plataforma “Aturem la guerra” van continuar a la ciutat durant els mesos de febrer i març de 2003.

En els darrers anys, la presència pública del pacifisme català potser no s’ha notat tant, però això no significa pas que hi hagi hagut inacció. Alguns elements ens demostren que Barcelona és un magnífic mirall d’una àmplia varietat de preocupacions antibel·licistes i d’una voluntat de progrés de la pau. Esmentem-ne alguns, sense ànim de ser exhaustius.

La tradició no violenta segueix present amb la tasca dels Artesans de la Pau, que cada dijous des de 1981 fan un acte de presència silenciosa de mitja hora a la plaça de Sant Jaume, en una reivindicació permanent enfront dels conflictes armats del moment. En una línia similar, un bon nombre de catalans s’han implicat com a membres de les Brigades Internacionals de Pau (BIP) per defensar in situ les víctimes de la violència i totes aquelles persones que treballen en defensa dels drets humans.

L’educació per la pau es fa igualment present en l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona; en la celebració anual del Dia Escolar de la No-Violència i de la Pau (DENIP), que se sol commemorar al barri del Poblenou al voltant de l’estàtua de bronze de Gandhi esculpida per Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau 1980, i també en les tasques de la Fundació per la Pau, que ja l’any 1999 va promoure la campanya “Per la pau: no a la investigació militar”, en col·laboració amb l’esmentada Escola de Cultura de Pau, Justícia i Pau i altres entitats, com el Centre Unesco i l’Associació per a les Nacions Unides.

Altres facetes que no podem deixar de banda són l’atorgament anual de premis de reconeixement a persones i institucions que treballen en aquest àmbit. Recordem els que han creat l’Associació per a les Nacions Unides, la Fundació Comín, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i l’Institut Víctor Seix de Polemologia, nat l’any 1967 i proper, per tant, al seu cinquantè aniversari.

Com a ben significativa entre les accions per la pau sorgides durant les tres dècades darreres, hauríem d’esmentar la celebració del Parlament de les Religions, dut a terme en l’àmbit del Fòrum de les Cultures de 2004. Campanyes com les de ciutats desnuclearitzades, en contra de les mines antipersones i per l’eradicació de les bombes de dispersió serien altres iniciatives a tenir en compte. Però no oblidem tampoc les accions permanents de solidaritat que es porten a terme des de fa molts anys amb els pobles víctimes de l’opressió i de les guerres; sovint n’han sorgit comitès de solidaritat i associacions com Stop Mare Mortum, que, complementant la tasca de SOS Racisme, es preocupa intensament per la sort dels refugiats –per què no immigrants?–, tal com ja s’havia fet el 1978 amb la creació de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR), arran de l’exili motivat per les dictadures llatinoamericanes.

Estudis sobre l’armamentisme

El tema de l’armamentisme ha merescut també una dedicació especial. Als antics treballs de la càtedra Unesco de la UAB es va afegir des de 1987 la Campanya Contra el Comerç d’Armes (C3A), promoguda inicialment per Justícia i Pau i la Fundació per la Pau, i transformada posteriorment en el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. El centre, actualment una institució independent, es dedica als temes d’economia de la defensa denunciant la despesa militar, l’R+D amb finalitats de guerra, la indústria i el comerç d’armament. Els darrers anys ha dedicat una atenció especial a l’anomenada banca armada i al finançament de la fabricació d’enginys bèl·lics.

Foto: Pere Virgili

Manifestació a favor dels refugiats del 19 de juny de 2016, sota el lema “Obriu fronteres, volem acollir”.
Foto: Pere Virgili

La llarga feina realitzada ha permès la institucionalització d’algunes de les entitats implicades en el pacifisme. En un primer moment van aparèixer diferents federacions catalanes de les quals més tard va sorgir Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global. D’altra banda, l’aprovació l’any 2003 pel Parlament de Catalunya de la Llei de foment de la pau va donar peu al Consell Català de Foment de la Pau i a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), que fa tasques de recerca i de foment de la pau, publicacions i arxiu. En una línia paral·lela, l’any 2009 l’Ajuntament de Barcelona va crear el Centre de Recerca Internacional per a la Pau de Barcelona (CRIPB) com a centre de formació en gestió de crisis i operacions de pau arreu del món.

La ciutat ha demostrat viure intensament el valor de la pau i tenir voluntat de preservar-la. En podem estar satisfets, però no pas del tot. Al marge dels reptes que en un futur es puguin presentar, hi ha encara alguns núvols que caldrà mirar d’anar allunyant en el transcurs dels propers mesos. Esmentem a títol d’exemple la potenciació d’algunes indústries de components de tecnologia militar que s’han radicat al districte del 22@, la contradictòria permanència de les forces armades als salons de la Infància i de l’Ensenyament, la presència de projectes d’R+D militar en algunes universitats amb seu a Barcelona, la visita periòdica a la ciutat de vaixells de guerra i les maniobres militars que sovintegen encara a Collserola. Elements que no ens permeten afirmar definitivament que Barcelona “viu en esperit de pau”.

Nota bibliogràfica

1. Aquestes informacions i d’altres que apareixen a l’article són extretes del llibre d’Enric Prat Moviéndose por la paz, Hacer Editorial, Barcelona, 2006. Es tracta d’un estudi exhaustiu i molt ben documentat sobre el moviment per la pau a l’estat espanyol en les dècades dels anys vuitanta i noranta del segle passat. També resulta un bon complement el treball de Xavier Garí Els primers col·lectius i organitzacions per la pau i la no-violència sorgits a Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2002 (tesi de mestratge).

Arcadi Olilveres

President de Justícia i Pau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>