Els sistemes locals d’intercanvi com a alternativa econòmica

Foto: Toni Medalla

Imatge de la celebració dels cinc anys d’existència de l’Ecoxarxa del Montseny, l’any 2010.
Foto: Toni Medalla

Entre 2009 i 2010 sorgeixen a Catalunya les primeres ecoxarxes, experiències innovadores de moneda local que promouen un funcionament econòmic al marge del sistema monetari dominant. Són xarxes sense ànim de lucre de ciutadans que intercanvien béns i serveis retribuïts en moneda social.

La primera ecoxarxa va aparèixer al Montseny al gener de 2009 i la moneda local era l’ecoseny. Al cap d’un any, la proposta ja comptava amb uns tres-cents usuaris, una botiga de menjar ecològic, fires trimestrals i molts intercanvis amb bitllets físics de l’ecoseny.

El mateix any van néixer la Xarxa Eco Tarragona i l’Ecoxarxa Osona, que seguien el mateix model, però amb característiques pròpies: per exemple, el vegetarianisme era un eix central a l’ecoxarxa del Montseny, però no es va aplicar a la d’Osona.

A finals de 2009 es va celebrar un petit seminari de monedes locals que va ser decisiu per posar en comú propostes i metodologies, així com per establir xarxes de treball permanent entre les diferents xarxes d’intercanvi. A més de les que hem esmentat, hi van participar xarxes com Xaingra, acadèmics i activistes de les monedes socials que una mica més endavant iniciarien la turuta de Vilanova i la Cooperativa Integral Catalana. Des d’aleshores han sorgit unes vint ecoxarxes, cadascuna amb les seves pròpies dinàmiques i característiques

La creació el 2010 de la Cooperativa Integral Catalana (CIC) va aportar eines fonamentals per a la consolidació i integració de les ecoxarxes i va facilitar l’inici de noves xarxes i projectes. Les ecoxarxes i la CIC sumen avui unes tres mil persones a Catalunya, que participen directament d’aquesta economia més humana i ecològica, i moltes més que, tot i que no en són sòcies, utilitzen les seves eines. Algunes ecoxarxes han decaigut en els últims anys, com la del Montseny, que avui dia porta a terme poques activitats. Tot i així, va aconseguir la seva principal comesa: ser un exemple reproduït en altres regions. D’altres, en canvi, floreixen i es consoliden, i generen noves propostes i eines.

Estructurada com una associació, l’Ecoxarxa Montseny va combinar des de l’inici el sistema de moneda social del tipus LETS (inicials de la denominació anglesa Local Exchange Trading System) i el que es basa en el canvi de moneda oficial (euro) a local (ecoseny) com a les regio alemanyes o a les ciutats en transició (transition towns).

La possibilitat del canvi de moneda i la gestió col·lectiva dels euros que entren a la xarxa permeten l’aparició d’un nou element, semblant a una cooperativa de consum, que en el cas de la xarxa del Montseny es va dir Central de Compres Col·lectives (CCC). Vegem com funciona tot el sistema.

Com en qualsevol sistema LETS, els usuaris comencen amb un crèdit de 0 i adquireixen moneda social quan ofereixen un bé o un servei. Qui ofereix aquest bé veu com el seu compte augmenta per proveir-se en la xarxa i qui rep un bé o servei veu com el seu compte es redueix. Si encara no ha ofert res per a l’intercanvi, el seu saldo comença en negatiu, i s’endeuta fins a un límit de –100 al principi, endeutament que pot créixer fins a –500 a mesura que s’adquireixen béns i serveis.

Foto: Dídac Costa

Els ecosenys, la moneda utilitzada a l’Ecoxarxa Montseny.
Foto: Dídac Costa

De l’euro privat a l’euro col·lectiu

L’Ecoxarxa Montseny va introduir des del principi la possibilitat d’aconseguir moneda local canviant euros per eco­senys 1 a 1. Això permet participar-hi no només als usuaris de la xarxa o prosumidors (els que produeixen i consumeixen), sinó també a visitants o consumidors, persones que potser no volen integrar-se a la xarxa, però que hi simpatitzen o volen consumir alguna cosa puntualment en una fira o quan visiten un rebost (les botigues de l’ecoxarxa), sense haver portat res per intercanviar. Com que no es permet fer servir euros a la fira o el rebost, fan el canvi en una mesa d’informació i així poden adquirir productes.

Els euros que entren passen a formar part d’un nou espai econòmic, el d’euros col·lectius. Continuen sent euros, moneda que no és benvinguda a les xarxes de moneda social, però deixen de ser privats o personals per convertir-se en col·lectius. A diferència d’altres xarxes basades en el canvi de moneda, aquest capital no es guarda en un banc per si els consumidors volen recuperar els seus euros, ni es destinen a microcrèdits, sinó a compres col·lectives de productes bàsics i de consum quotidià que encara no es troben a la xarxa. Les compres col·lectives d’aliments bàsics es distribueixen després íntegrament en moneda social a fires i rebosts, a usuaris de la xarxa i a visitants.

Això permet integrar en el sistema productors externs propers i ecològics, als quals es paga parcialment (des d’un 10 %) o completament amb aquests euros col·lectius, i també introduir a través d’ells productes que encara no estan del tot disponibles amb moneda social. Els rebosts també reben productes dels mateixos usuaris, com ara fruita o verdura dels seus horts familiars o elaborats per ells, com pa, galetes, etc.

Així doncs, les ecoxarxes passen de ser una xarxa d’intercanvi a alguna cosa semblant a una cooperativa de consum, però amb comptes col·lectius en lloc d’individuals, tant dels productors com dels consumidors. Amb aquest sistema es pot accedir amb moneda social a productes que generalment no trobem a les xarxes d’intercanvi clàssiques, com ara aliments bàsics que d’una manera o altra s’han d’adquirir amb euros, cosa que redueix la despesa familiar. I s’aconsegueixen a preus reduïts perquè són compres col·lectives directes al productor, cosa que demostra que el producte ecològic sí que pot ser competitiu quan opera en el marc d’un model de distribució i monetari que es també ecològic.

Això condueix els usuaris a fer un esforç per oferir béns i serveis útils i interessants que els permetin disposar de moneda social. La major varietat de productes també atrau nous consumidors, amb la qual cosa s’assegura el flux d’entrada d’euros que enforteix la xarxa i s’amplia el ventall de productes.

A diferència de les xarxes en què l’única forma d’aconseguir moneda social és mitjançant el canvi d’euros, cosa que podria reproduir les desigualtats econòmiques del món de l’euro, a les ecoxarxes poden participar en igualtat de condicions persones amb escassos recursos, potser sense feina o jubilats, però amb més temps i possibilitat d’oferir béns i serveis.

Organització de les ecoxarxes

Les ecoxarxes s’organitzen a través d’una assemblea i diferents grups de treball amb les seves eines virtuals d’intercanvis i comunicació. La seva eina informàtica bàsica és Integral CES, una versió pròpia de l’aplicació gratuïta d’intercanvi en línia CES (Community Exchange Systems), originària de Sud-àfrica i que utilitzen més de mil xarxes arreu del món.

A més, solen disposar d’un espai propi o cedit on realitzar trobades, com les fires, instal·lar una botiga ecològica i fer els canvis de moneda.

Des dels seus inicis, les ecoxarxes han celebrat fires mensuals o trimestrals a places i parcs, tot i que la seva periodicitat ha anat disminuint progressivament. Les primeres ecoxarxes en depenien per existir, mentre que les noves les consideren més aviat un complement. Les fires regulars són necessàries no solament per a una bona difusió, sinó també per impulsar la renovació de la base d’usuaris, ja que són molts els que, amb el pas del temps, canvien de regió o abandonen la xarxa. La xifra mínima ideal d’usuaris és de cinquanta –tot i que, com més, millor– per afavorir la diversitat de béns i serveis, i perquè normalment només una tercera o una quarta part del total són realment actius.

Finalment, el bon funcionament de qualsevol xarxa d’intercanvi requereix efectuar uns protocols rigorosos d’emissió de moneda social i una revisió periòdica dels comptes personals per eliminar els que romanen inactius durant molt de temps, així com reforçar la supervisió entre iguals per evitar abusos.

Foto: Cooperativa Integral Catalana

Cinquantena Jornada Assembleària de la Cooperativa Integral Catalana (CIC), que es va fer al Mas Malleu de l’Alta Garrotxa el novembre de 2014.
Foto: Cooperativa Integral Catalana

La Cooperativa Integral Catalana

Aquesta entitat es pot definir com una xarxa de persones i projectes que s’organitzen assembleàriament amb l’objectiu de construir un model econòmic alternatiu. Persegueix incrementar els espais més cooperatius i menys monetitzats gràcies a models comunitaris de vida i treball, però assumint la necessitat de resoldre una part de la nostra economia en euros, de manera col·lectiva i amb criteris d’economia social, comerç just i sostenibilitat.

En aquestes comunitats es pot viure bé amb uns ingressos mensuals de 300 o 400 euros, als quals s’afegeixen uns altres 100 o 200 ecos i les opcions d’autogestionar-se part de l’alimentació amb un hort o fruiters i de disposar d’habitatge en un règim de cooperativa de dret d’ús. Això crea un nou eix per explorar en el desenvolupament d’alternatives laborals i d’habitatge en una situació d’atur creixent i de dificultats per accedir a l’habitatge a les ciutats.

La CIC protegeix de les regulacions externes col·lectivament i dona espai perquè productors interns puguin vendre els seus productes a altres productors i a usuaris amb moneda social i euros, sense que els calgui passar per molts dels tràmits legals requerits per vendre al mercat capitalista. També resol col·lectivament qüestions legals, fiscals i administratives, agilitza la creació de cooperatives de treball o habitatge, etc. Des de l’inici va mostrar interès per les monedes socials com a eina decisiva per al canvi social. Es va interessar per l’Ecoxarxa Montseny i en va reproduir i millorar el model amb una primera ecobotiga i l’impuls de l’Ecoxarxa de Barcelona al barri de Gràcia. Aquesta xarxa no va arribar a constituir-se, però les reunions van servir per consolidar la mateixa CIC, que al seu torn ha ajudat molt les ecoxarxes, per exemple, amb la compra de béns que requereixen més inversió. La CIC ha ajudat a iniciar i consolidar moltes propostes d’habitatge cooperatiu i d’ocupació oferint les estructures inicials, els cossos jurídics, una àmplia xarxa de suport i d’eines, i en alguns casos també el finançament per arrencar.

Algunes de les estructures més destacades de la CIC són la Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa (CASX), un banc alternatiu en euros per finançar projectes sense interessos; la plataforma Coopfunding, per finançar projectes amb criteris cooperativistes, i especialment la Central d’Abastiment Catalana (CAC), una xarxa de distribució de menjar que cobreix tot el territori, adquireix béns a productors en percentatges de moneda social i euros i els distribueix a tota la xarxa de CIC i projectes afins.

Les ecoxarxes paguen a la CAC en percentatges cada vegada més alts de moneda social en lloc d’euros. La CAC organitza la seva economia amb una caixa en euros de circuit circular, però permet als seus proveïdors pagar en percentatges variables de moneda social i d’euros per facilitar-los l’accés a la moneda europea, necessària per cobrir despeses com ara lloguers, gasolina, etc., sense haver de sortir del sistema econòmic alternatiu.

La CIC, que s’ha reproduït parcialment en moltes altres comunitats espanyoles, va ser creada, entre altres, per Enric Duran, un activista català conegut per organitzar una acció de desobediència civil contra el sistema bancari. Va demanar a una quarantena d’entitats financeres crèdits per un total de gairebé mig milió d’euros, diners que va lliurar a moviments socials, un any abans que comencessin a funcionar el CIC i les ecoxarxes. Avui continua en parador desconegut, perseguit per aquesta acció. És també el principal impulsor, des de la clandestinitat, del projecte Fair Coop.

Cartell de la campanya de suport a Enric Duran –impulsor de la CIC i de Fair Coop–, que l’any 2013 va passar a la clandestinitat, perseguit judicialment per haver demanat a entitats financeres crèdits que va lliurar a moviments socials.

El sistema cooperatiu Fair Coop

El 2015 membres de la CIC, la P2P Foundation i grups d’activistes hackers van unir forces per crear Fair Coop, una xarxa bancària alternativa, de caràcter cooperatiu, que trasllada a un àmbit global part de les propostes i del treball de les cooperatives integrals. Inclou l’ús de monedes P2P com el faircoin, similar al bitcoin però de contingut més social i cooperatiu.

Fair Coop ofereix suport organitzatiu i jurídic a projectes altercapitalistes a través d’una cooperativa oberta, autoorganitzada a través d’internet, que es manté al marge del control financer i fiscal de l’Estat mitjançant determinats mecanismes jurídics i fiscals. Redueix els impostos en els intercanvis entre membres i a través d’aquests beneficis fiscals genera recursos econòmics, que després es distribueixen als projectes.

Moviments de base i de contracultura que treballen de forma autogestionada i associativa, així com immigrants, refugiats, treballadors precaris o cooperatives, poden usar els serveis de Fair Coop per reduir les seves despeses fiscals i administratives, crear comptes bancaris on rebre pagaments de l’exterior o amb els quals pagar a proveïdors i clients, gestionar projectes fora del control del sistema financer, organitzar pràctiques de desobediència fiscal i rebre protecció jurídica davant la insolvència personal sense risc de bloqueig de comptes.

Freedom Coop és l’eina legal a escala europea que poden usar els projectes vinculats a Fair Coop per organitzar les seves activitats jurídiques i econòmiques sense necessitat de registrar-se a cada país. També la fan servir altres projectes creats per la mateixa organització, com FairCoin, FairMarket –un mercat en línia que ja uneix centenars de membres a tot el món i dona accés a molts productes–, CoopFunding, FairSavings, CoopShares o FairCredit.

Igual que el bitcoin, el faircoin és possible gràcies al Blockchain, una nova eina que analistes com Don Tapscott afirmen que suposa la propera revolució a internet. Permet la descentralització completa de les societats amb plena seguretat en el registre de comptes, vots, etc., per fer-les més democràtiques. Hervé Falciani va declarar públicament el seu suport al faircoin, i defensa que l’ús d’aquest tipus de monedes P2P socials constitueix una de les poques formes d’escapar al poder de les elits econòmiques.

Dídac Costa

Sociòleg, activista i escriptor. Cofundador de l'Ecoxarxa Montseny, la CIC, Calafou i l'Ecovila Amat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>