Els habitants dels penya-segats urbans

La majoria d’espècies que crien en edificis són depredadores. Ballesters, falciots, orenetes i ratpenats consumeixen habitualment petits insectes. La funció que realitzen en aquest sentit és impagable.

Foto: Sergi Garcia

Nidificació de ballesters en un edifici del districte d’Horta. Després de fer un llarg viatge des de les regions africanes on hivernen, falciots i ballesters arriben a la ciutat per primavera i cerquen els seus punts de cria sempre als mateixos edificis, com també és el cas d’altres espècies.
Foto: Sergi Garcia

El cel de primavera de la ciutat encara s’omple de falciots i ballesters. Els seus xiscles aguts i penetrants gairebé no desperten la curiositat del veïnat, potser perquè s’ha acostumat a aquest cicle inexcusable, repetit puntualment cada primavera, o potser perquè el soroll de la ciutat s’hi sobreposa. El fet és que, després de fer un viatge enormement llarg des de les remotes regions africanes on hivernen, arriben a la ciutat i cerquen els seus punts de cria que es troben als edificis, sempre als mateixos llocs, perquè per a aquests ocells, igual que per a altres espècies com falcons, xoriguers, orenetes, ratpenats i fins i tot els petits dragonets tan injustament perseguits, els edificis són casa seva i, com a nosaltres, els costa canviar.

Des d’un punt de vista biològic, els edificis funcionen com penya-segats, uns accidents geogràfics que ocupen fora de les ciutats. Hi troben forats, cornises i ampits on instal·len els seus nius; alguns molt ben elaborats, com els de les orenetes, i altres no tant. Fins i tot, en el cas dels falcons o xoriguers, pròpiament no hi ha construcció de niu, sinó que les femelles ponen els ous directament sobre superfícies que poden estar totalment desproveïdes de material.

Les espècies que crien o es refugien en edificis són rupícoles, és a dir, viuen en estructures de material rocós o d’un aspecte i composició similars. Ballesters, falciots, orenetes i ratpenats són consumidors empedreïts de petits insectes. La funció que realitzen en aquest sentit és impagable. Un ballester, ocell de vol vertiginós i precís, pot capturar desenes de papallones de processionària del pi al dia, de manera que contribueix al control d’aquesta plaga que afecta els boscos on anem a caçar bolets. Per la seva banda, els ratpenats poden menjar al dia un terç del seu pes en mosquits i altres petits animalons; una colònia d’aquests mamífers alats poden consumir una quantitat immensa d’insectes cada temporada. Els falcons tenen una predilecció especial pels coloms. Falcons i coloms són el gat i el ratolí de l’aire. Uns aprenen dels altres: uns a fugir i els altres a caçar. Els xoriguers s’estimen més els petits rosegadors i els grans insectes.

Però aquests animals no ho tenen gens fàcil en l’atrafegada societat actual. Abans eren molt més respectats que ara (les orenetes gairebé eren objecte de culte). Actualment ja no ho són i aquí es troba la clau de la seva conservació: la tolerància. Moltes vegades les rehabilitacions d’edificis s’aprofiten per tancar els forats que han ocupat generació rere generació, o s’hi instal·len punxes que els fan fora i els forcen a buscar alternatives sovint funestes (per exemple, els falciots expulsats ocupen extractors de fum de les cuines). Per acabar-ho d’adobar, la nova arquitectura, molt atenta a qüestions energètiques i de sostenibilitat, ignora totalment el vector de la biodiversitat i cada cop és més hermètica. Encara més, en moltes ocasions utilitza profusament els vitralls en façana, de forma que les enormes moles lluents esdevenen trampes on s’estavellen molts i molts ocells.

La solució a tots aquests problemes no és senzilla, però requeriria, per exemple, no tancar forats o bé ajustar-ne la mida si el problema és una presència excessiva de coloms, orquestrar una sèrie de normes que impedeixin la instal·lació d’obstacles injustificats o construir nius artificials integrats per tal d’assegurar la supervivència d’aquests animals, que amb la seva presència ens garanteixen una necessària qualitat ambiental i ens proporcionen una alegria indispensable. Com diu la cançó Els falciots, de Joan Manuel Serrat: “…quan els falciots se’n van, el cel es queda plorant…”

Sergi Garcia

Associació Galanthus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>