Duran i Sanpere i els arxius catalans durant la Guerra Civil

Foto: Pérez de Rozas / AFB

Imatge presa a la Casa de l’Ardiaca d’una part dels documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, preparats per ser traslladats a Viladrau, el desembre de 1936.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

Els arxius del país van ser tan o més febles que les vides humanes davant dels fets bèl·lics i l’esclat revolucionari de 1936. Molts van ser destruïts, sobretot si tenien caràcter religiós o vinculacions amb la propietat, i reconvertits en pasta de paper.

Barcelona, gràcies al seu arxiver municipal Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975), va esdevenir el centre d’operacions del salvament dels arxius històrics de la ciutat i d’arreu del país durant la Guerra Civil espanyola. El patrimoni cultural del país, com en tot conflicte bèl·lic, es trobava en risc de ser desatès pels seus responsables i exposat als perills de destrucció i desaparició. Però, a més, el patrimoni documental va patir no solament les amenaces comunes a qualsevol guerra, sinó que també va esdevenir un objectiu prioritari de persecució quan tenia relació amb l’Església o amb la propietat.

En paraules de Duran i Sanpere, “la guerra significava un risc constant per a persones i béns, però els arxius, públics o privats, esdevingueren, amb la revolució, especialment vulnerables, i molts caigueren i foren destruïts.”1 “Va haver-se de lluitar contra els extremistes que no tenien cap respecte envers els documents antics, encara menys si eren de caràcter religiós o burgès, i que exigien pasta de paper per a les impremtes dels seus diaris. L’Arxiu Notarial de la Seu d’Urgell i el de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem eren ja venuts al drapaire quan aconseguírem rescatar-los. Això ens va obligar a dissimular els dipòsits i posar-hi rètols erronis.”2

Per això, els arxius del país eren tan febles o més davant dels fets bèl·lics que les mateixes vides humanes. “L’espectacle feria profundament la consciència dels qui teníem per missió transmetre els vells nuclis documentals d’una generació a l’altra –continua Duran i Sanpere–. L’Arxiu Històric de la Ciutat estava ben situat per a intentar la salvaguarda dels arxius més amenaçats, religiosos, notarials i patrimonials de famílies destacades.”3 “La Casa de l’Ardiaca –o Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona– fou utilitzada com a indret destinat a la concentració provisional dels arxius.”4

Pel que fa a les primeres mesures de protecció del patrimoni cultural, un decret del 24 de juliol de 1936 confiscava a favor de la Generalitat de Catalunya tots els materials i objectes d’interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental situats als edificis o locals d’institucions públiques del territori de Catalunya afectats pels esdeveniments del moment.

Foto: Josep Domínguez / AFB

Josep Tarradellas, conseller de Governació, visita l’Arxiu Històric de la Ciutat en una data indeterminada de 1932; a la imatge, al centre, amb Duran i Sanpere.
Foto: Josep Domínguez / AFB

La Secció d’Arxius de la Generalitat

Agustí Duran i Sanpere, aleshores director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya (per decret del 2 de juny de 1936), va assumir, en aquelles circumstàncies, el salvament del patrimoni documental del país. “La Secció d’Arxius del Patrimoni Artístic de Catalunya fou constituïda el mes de juny de 1936. Anàvem a executar un pla minuciosament premeditat i anàvem a portar-lo a la pràctica amb calma i mètode.”5 “Però els esdeveniments que es produïren al mes vinent desbarataren tots els nostres propòsits i ens obligaren a centuplicar el treball, acudint desesperadament allà on perillava un arxiu, recorrent Catalunya d’un cap a l’altre, en una feina que en podríem dir de Creu Roja dels nostres arxius.”6

Amb l’objectiu de salvaguardar els fons documentals, la Secció d’Arxius va seguir unes normes constants: portar un diari de totes les operacions realitzades; concentrar els arxius en un reduït nombre de dipòsits, que després va anar reduint-se més per poder atendre’n millor la custòdia; mantenir sempre les indicacions de procedència i la integritat dels fons; protegir els arxius en caixes o en dipòsits impermeables situats als locals més resistents i dissimulats; conservar-los formant paquets numerats i, en cas d’una evacuació obligada a última hora, on fos factible, tancar els dipòsits amb paret dissimulada.

Amb Duran i Sanpere va col·laborar un nombrós equip, els membres del qual es distribuïen segons les tasques a desenvolupar: administració (dues persones), recollida i trasllat d’arxius (vint persones), ordenació i formació d’inventaris (vint-i-nou persones) i restauració de documents (quatre persones). També hi van formar part onze sacerdots que, en trobar-se perseguits, van sol·licitar la seva adscripció a la Secció d’Arxius per poder disposar d’un certificat de treball que els permetés amagar la seva condició.

El 4 d’agost de 1936 un decret posava a disposició de la Generalitat tota la documentació anterior al segle xix procedent d’institucions públiques, corporacions i comunitats de tota mena i patrimonis familiars de l’antiga noblesa, així com els arxius municipals, notarials, judicials, parroquials, episcopals, conventuals, capitulars i altres similars de Catalunya.

Foto: Pérez de Rozas / AFB

Efectes dels bombardeigs de l’aviació feixista italiana a la Casa de l’Ardiaca, l’agost de 1938.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

L’organització del salvament

Duran i Sanpere, conscient de les amenaces de la guerra, va desentranyant els aspectes organitzatius del salvament: “Igual com s’ha fet en les obres dels nostres museus, calia ara resguardar del perill dels bombardeigs aeris els arxius catalans. A aquest objecte, tenim a Catalunya dos arxius-refugis, un per a les comarques occidentals (Poblet) i un altre per a les comarques orientals (Viladrau). Per cert, que el trasllat dels documents a aquests arxius-refugis s’ha fet per mitjà d’unes caixes especials, que gairebé m’atreveixo a dir que hauríem de patentar. L’Arxiu pot dir-se que ha estat portat al refugi tot muntat, gràcies a aquestes caixes amb prestatges. Així, a desgrat de tenir-los allunyats de Barcelona, no els tenim magatzemats ni molt menys, sinó que es troben perfectament instal·lats, a disposició dels investigadors que vulguin utilitzar-los.”7

La nota sumària de la memòria signada per Duran i Sanpere l’abril de 1939 ens informa d’on es van instal·lar inicialment els arxius-refugi arreu de Catalunya: Lleida, Tortosa, Cervera, Manresa, Reus, Tarragona, Poblet, Barcelona, Vic, Girona, Ripoll i Viladrau. Però, “a mesura que l’evacuació forçosa de les poblacions ho feia inevitable, els dipòsits que havien de desaparèixer es concentraven a Viladrau o a Barcelona per a no produir confusions. En els casos en què els Arxius es trobaven suficientment protegits en el seu emplaçament originari es procurà que no hi sortissin, com va succeir a Olot, Cardona, Sabadell, Terrassa, Palamós, Montserrat i molts altres llocs, així com el cas de l’Arxiu Notarial de Barcelona; sobre aquests Arxius l’acció de la Secció es limitava a exercir la vigilància possible per a retirar-los en cas de presentar-se algun perill.”8

Els dipòsits documentals

La ubicació dels dipòsits documentals que van fer possible la instal·lació i la protecció de la documentació es va concretar en punts diversos. La Casa de l’Ardiaca –Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona– es va destinar a la concentració provisional dels arxius l’estiu del 1936, però també va caldre utilitzar altres edificis de Barcelona, com ara la casa situada als números 2 i 4 del carrer de la Palma de Sant Just, antiga Casa del Retir i de l’Esperança, oferta per la Caixa de Pensions i d’Estalvis; el decret del 21 d’agost de 1936 determinava la raó d’aquesta destinació: “Per tal que els fons documentals posats a disposició de la Generalitat, que calgui concentrar a Barcelona, puguin ésser ordenats convenientment abans de donar-los instal·lació definitiva a l’antic Palau Episcopal.” D’altra banda, el decret del 29 de setembre de 1936 establia que “l’Arxiu General de Catalunya serà instal·lat en l’edifici de l’ex-Palau Episcopal de Barcelona”, però finalment no s’hi van portar a terme les obres d’adequació. També es van utilitzar la casa del número 2 del carrer Setantí i una altra del número 45 del carrer de Sant Gervasi.

Foto: AFB

Trasllat de documents a l’edifici del Palau Episcopal, juliol de 1938.
Foto: AFB

Foto: AFB

Material arxivístic de diverses procedències al monestir de Pedralbes, que la tardor de 1938 es va convertir en Arxiu Històric General de Catalunya.
Foto: AFB

El convent de l’Esperança havia estat saquejat i va quedar molt malmès, però va servir per recollir molts arxius, classificar-los segons la seva procedència i emprendre la tasca de netejar-los i ordenar-los, i també la d’aplanar els pergamins que hi arribaven enrotllats i ensacats. Els bombardeigs no eren l’únic factor de risc en aquest indret, que, pel fet de tractar-se d’un convent, atreia tot sovint escamots poc o molt incontrolats.

Cercats per les bombes

Les bombes esclataven sovint pels voltants del convent i va caldre cercar un nou refugi allunyat de les zones que semblaven més perilloses. Es va aconseguir el monestir de Pedralbes per instal·lar-hi l’Arxiu Històric General de Catalunya (segons decret del 7 d’octubre de 1938) i el canvi es va fer ràpidament. Quan el mes d’octubre de 1938 va caure una bomba d’aviació a l’Esperança, ja no hi quedaven més que alguns escassos metres de prestatgeria ocupada. L’explosió va destruir la teulada i els terrats superiors de la casa, i va malmetre una gran part de l’edifici. Aleshores es va comprovar l’eficàcia del sistema de protecció que s’havia adoptat per als lligalls i els volums documentals, el qual consistia a fer-ne paquets molt premuts i arrenglerats ajustadament a les prestatgeries.

Decidida l’evacuació del convent de l’Esperança, el trasllat dels arxius es va fer amb gran pressa durant la segona meitat del mes d’octubre de 1938, i a mitjan setembre es feia la conducció a Pedralbes dels fons documentals acollits al Palau Episcopal. Pedralbes era un indret quiet, fora del radi acostumat de les bombes.

Els documents procedents del Palau de Justícia es van instal·lar a la Casa Guarro del carrer de Setantí. Així mateix, la Casa Maspons i Grassot va servir per ordenar i custodiar les biblioteques particulars els propietaris de les quals havien acordat posar-les a l’empara de la Secció. L’agost de 1938 també es va traslladar a aquesta casa del carrer de Sant Gervasi documentació procedent de la Casa de l’Ardiaca després que aquest edifici patís les conseqüències d’un bombardeig.

Foto: Pérez de Rozas / AFB

Les caixes-prestatges en què es va acomodar la primera partida de documents barcelonins que es va enviar a Viladrau, el gener de 1937.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

Pel que fa a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, va mantenir una part dels seus fons documentals i una altra part es va traslladar a Viladrau. L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona va mantenir els seus fons.

Fora de Barcelona es van establir diversos centres de protecció, alguns amb caràcter provisional i d’altres més permanents. És així com, arran dels riscos de bombardeig a Barcelona, Viladrau es va convertir en el dipòsit de l’Arxiu General de Catalunya.

Viladrau, població refugi

El 30 de novembre de 1936 Duran i Sanpere s’adreça al conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, i li expressa el risc que comporta mantenir els arxius més importants prop dels edificis de govern de la ciutat. Per aquesta raó, recomana dipositar-los a Viladrau, poble que es troba “a l’interior de Catalunya i separat de tota ruta important, que ofereix les garanties necessàries, reforçades per l’oferta que ha fet aquell ajuntament de destinar per aquesta finalitat l’edifici o edificis de millor emplaçament i solidesa.”9

La Secció d’Arxius va disposar de tres cases al poble de Viladrau: “Aquestes torres són sòlides, espaioses, airejades i sense vestigis d’humitat”10. Es tractaven de la Casa Balcells, la Casa Vídua Crexells i la Casa Trias, a més del Mas Noguer, situat als afores del poble.

Com que a Viladrau es va instal·lar part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, “el Sr. Duran explicava que davant l’imaginat rumor de la gent del poble de Viladrau que creia que hi havia amagada la corona dels reis d’Aragó, va organitzar unes visites culturals per ensenyar-los el que realment s’hi amagava.”11

Entre finals de 1936 i principis de 1937 es va iniciar el trasllat a Viladrau dels arxius que hi havia a Barcelona i més tard també d’altres d’arreu del país.

Els arxius que van ser protegits i salvats per la Secció d’Arxius, amb un equip humà desplegat en xarxa arreu del país, eren de naturalesa molt diversa: diocesans, capitulars, conventuals, parroquials, notarials, gremials, patrimonials, municipals, antigues comptadories d’hipoteques, judicials i de caràcter especial, com ara l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La dictadura franquista

A partir del mes de febrer de 1939, un cop culminada l’ocupació militar de Catalunya per part de l’exèrcit franquista, el Servicio de Recuperación Bibliográfica y Documental del bàndol nacional es va encarregar tant del retorn al monestir de Pedralbes dels arxius que s’havien instal·lat a Viladrau com d’aquells altres que havien trobat la seva última ubicació al mateix monestir, el qual havia estat la darrera seu de l’Arxiu General de Catalunya a Barcelona, per tal de distribuir-los als seus respectius llocs de procedència.

Posteriorment arribava la depuració dels funcionaris municipals i el processament dels que havien exercit càrrecs a les institucions republicanes i, també, d’aquells que presentaven en la seva trajectòria algun indici contrari al nou ordre imposat. Duran i Sanpere va haver de superar dos processos judicials: d’una banda, la depuració com a funcionari de l’Ajuntament i, de l’altra, un judici “sumarísimo de urgencia” a l’Auditoria de Barcelona, és a dir, un consell de guerra. Després de superar el tràngol, va rebre multitud de mostres de solidaritat, estima i agraïment de persones que havien obtingut el seu ajut durant els difícils temps de la guerra. Fins i tot, acabat el conflicte, molts particulars que havien confiat els seus documents a la custòdia de Duran i Sanpere van premiar l’obra ben feta donant-los a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Que aquest article serveixi, doncs, com a homenatge a tots els que van participar en el salvament del patrimoni documental català durant la Guerra Civil a Barcelona i arreu del país –amb un volum que va arribar als 20.000 metres lineals de documents i 150.000 pergamins– i, en especial, a la professionalitat i a la personalitat de l’home que ho va fer possible: Agustí Duran i Sanpere.

Notes bibliogràfiques

1. Duran i Sanpere, A. “Els arxius documentals de Catalunya durant la guerra dels anys 1936-1939”. A: Barcelona i la seva història. L’art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975, volum 3, p. 622.
2. Duran i Sanpere, A. “Nota sumaria de los trabajos realizados durante el dominio del Gobierno rojo para la protección de los Archivos Históricos de Cataluña”. Barcelona. 15 d’abril de 1939. Capsa 413. Fons de la Generalitat de Catalunya (Segona República). Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).
3. Op. cit. Duran i Sanpere, A. “Els arxius documentals…” p. 622.
4. Op. cit. Duran i Sanpere, A. p. 623.
5. Op. cit. Duran i Sanpere, A. p. 622.
6. Entrevista a Agustí Duran i Sanpere. “El salvament i la conservació dels arxius de Catalunya”. Última Hora, 26 de desembre de 1937. Recull de premsa. Arxiu Agustí Duran i Sanpere. Arxiu Comarcal de Cervera.
7. Ibid. “El salvament i la conservació…”
8. Ibid. Duran i Sanpere, A. “Nota sumaria de los trabajos…”
9. Expedient de Viladrau. Capsa 409. Fons de la Generalitat de Catalunya (Segona República). Secció d’Arxius. ANC.
10. Fragment del segon punt acordat entre Duran i Sanpere i Martínez Ferrando per traslladar part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Viladrau, 18 de desembre de 1936. Comunicaciones oficiales entradas, 1921-40. Secretaria (115 sec.). Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA).
11. Entrevista efectuada a Martí de Riquer el 17 de gener de 1996.

Jaume Enric Zamora i Escala

Cap d'Unitat de la Xarxa d'Arxius Municipals. Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>