Democràcia no és llibertat

Lluitar contra l’abús de poder dels representants polítics i les seves organitzacions partidàries; impossibilitar la interferència en les qüestions d’interès general dels poders econòmics privats i de les xarxes clientelars: vet aquí una proposta de construcció política amb i per la llibertat de les persones.

Als activistes de qui segueixo aprenent, Maria Mas i Daniel Jiménez Schlegl

Foto: Dani Codina.
Manifestació de veïns, el juliol de 2015, contra la conversió en hotel de l’edifici del Deutsche Bank, a la confluència de la Diagonal i el passeig de Gràcia.

En rebre a Madrid el premi Optimistas Comprometidos, el mes de maig passat, l’escriptora i metgessa egípcia Nawal el-Saadawi va assegurar que “democràcia no és llibertat”. D’aquesta manera, amb aquesta senzilla afirmació, donava el toc de gràcia a una de les falsedats més ben apuntalades de la nostra societat occidental.

Democràcia no és llibertat, i la participació, tal com la coneixem fins ara, tampoc. És la meva pròpia experiència personal que em porta a coincidir amb la sentència de Nawal el-Saadawi. L’any 2002, de la mà de les persones de la plataforma “Una altra plaça Lesseps és possible”, vaig iniciar la meva recerca-acció sobre participació ciutadana i urbanisme. En qualitat de tècnica independent, vaig començar a exercir de mediadora entre els veïns i les empreses mixtes amb què l’Ajuntament s’havia dotat per assolir els seus objectius urbanístics. Aquesta acció gerencial trobava al seu pas petits nuclis resistents de velles associacions veïnals i nombrosos col·lectius de nova fornada, que esmolaven les eines de la dissidència per fer front a la maquinària eficaç de la propaganda del poder municipal.

Malauradament, la força creativa i transformadora de moltes de les persones que s’havien compromès a finals dels anys setanta i vuitanta amb l’administració municipal deixava pas a una progressiva externalització dels projectes. La força transformadora i solidària de veïns i veïnes va topar amb la prepotència autosuficient de gestors i project managers de l’Ajuntament, sempre absents. Aquesta pèrdua progressiva de la capacitat empàtica de la nostra Administració local va ser, per a mi, el principal motiu per comprometre’m amb la recuperació de la seva vocació i missió primigènia de servei a les persones i a la ciutat.

A Lesseps, la flexibilitat, no només del govern del l’Ajuntament, sinó també de la totalitat dels grups polítics del Ple, va permetre demostrar que era possible construir una altra plaça de Lesseps diferent de la que havien planificat inicialment. Sens dubte, van ser clau per assolir els objectius tant l’efecte sorpresa i inesperat de la petició veïnal d’una mediació entre ells i els tècnics de l’Ajuntament, com la realització d’un procés de participació organitzat des de baix i obert indistintament a tots els actors ciutadans i institucionals. No vaig tornar a veure un procés semblant fins que els veïns i les veïnes d’Hostafrancs i els arquitectes del col·lectiu LaCol van ocupar, ara fa cinc anys, el bloc 11 de Can Batlló.

Aquell èxit col·lectiu em va suposar, anys després, la invitació per part de l’equip de l’alcalde Jordi Hereu a sumar-me al govern municipal com a regidora de Ciutat Vella. Corria el 2007 i jo formava part d’un grup força nombrós de persones que debatíem sobre si era possible o no la participació ciutadana en matèria d’urbanisme. Aleshores pensava que un procés com el que s’havia donat a Lesseps era irrepetible, perquè era en origen una acció no premeditada i un procés no reglat de participació. No hi havia monitoratge per part de l’administració ni per part del govern i, per tant, era un procés que arrencava d’una necessitat real de la gent i no pas d’una proposta de dalt a baix. El meu discurs era propi d’algú que havia perdut la confiança en la capacitat de les institucions per transformar-se i adaptar-se a la maduresa d’acció política de les persones i els barris.

El disseny de la ciutat, una tasca conjunta

Arribats aquí, quan miro d’entendre per què vaig acceptar formar part del Govern de la ciutat, m’adono fins a quin punt va ser clau la confiança en la metodologia d’acció combinada de ciutadania i Administració desplegada a Lesseps. Allò no va ser un procés participatiu, allò va ser una pràctica ciutadana de reivindicació de la capacitat d’influir en el disseny de la ciutat i un treball de cooperació, d’igual a igual, amb els treballadors públics de l’Ajuntament. Allà, junts, vam fer possible alguna cosa que se’ns deia que no era possible. Vam desenvolupar una eficàcia crítica i un nivell de criteris tècnics i de disseny urbà extraordinaris. Ens vam donar el temps per reunir-nos i debatre i no ens vam conformar només amb al·legacions al projecte executiu que estava en exposició pública a la seu del Districte de Gràcia. Tot això va passar perquè no vam dubtar, ni per un moment, que era responsabilitat nostra fer-ho millor de com s’estava a punt de fer.

Un cop creuat el llindar de la realitat administrativa i institucional de l’Ajuntament de Barcelona, vaig tornar a constatar el nivell i la vàlua dels treballadors municipals. Vam ser capaços de dissenyar i desplegar accions contundents al districte per millorar la vida veïnal amb l’impuls i l’exigència de les seves associacions i activistes. Vam regular l’ús dels habitatges turístics i el seu precintament quan fos necessari; vam aprovar al Ple la prohibició definitiva de construir més hotels a Ciutat Vella i el Pla d’usos, que reivindicava l’equilibri entre població resident i població flotant; vam frenar l’anomenat Pla dels ascensors de la Barceloneta i el vam transformar en un pla de barris.

El que no havia previst, però, era que em trobaria amb l’arbitrarietat del poder en la presa de decisions. Tot i la representativitat i la força que en teoria em donava el fet de ser un càrrec electe, no vam poder aturar el projecte de l’hotel del Palau de la Música. Aquesta missió impossible estava reservada un altre cop a la lluita i la perseverança d’uns veïns que van desemmascarar la falsedat del concepte d’interès general amb què es volia justificar un despropòsit urbanístic a costa del patrimoni públic i del sistema d’equipaments educatius.

Foto: Dani Codina.
El Palau de la Música, a l’esquerra, i al centre, la casa Agustí Valentí, a la cantonada oposada dels carrers d’Amadeu Vives i Sant Pere Més Alt, una finca catalogada on es projectava instal·lar l’hotel del Palau, després d’una requalificació urbanística.

La constatació que el nostre sistema de representació política podia ser considerat democràtic malgrat desobeir peticions ciutadanes argumentades i ben fonamentades legalment, em va catapultar fulminantment fora de la institució. Des d’allà vaig assistir, poc després, al desplegament de l’acció coherent dels veïns i de la Fiscalia contra l’hotel del Palau i el seu planejament. Vaig participar com a testimoni en la instrucció del cas i en el judici, anys després. Com m’havia passat a Lesseps, novament, de la mà de la ciutadania lliure i autoorganitzada vaig experimentar la força i la dignitat de formar part de les estructures de contrapoder.

¿Hi ha una veritable acció política més enllà de les institucions actuals i dels mecanismes de representació del sistema de partits polítics de la nostra democràcia? Jo respondria amb propostes de noves institucions ciutadanes de democràcia directa com la que es fa des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i amb iniciatives com la Xarxa d’Observatoris Ciutadans Municipals i l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció.

Lluitar contra l’abús de poder dels nostres representants polítics i les seves organitzacions partidàries; impossibilitar la interferència en les qüestions d’interès general dels poders econòmics privats i de les xarxes clientelars corresponents: vet aquí una proposta de construcció política amb i per la llibertat de les persones.

Si a la declaració que “democràcia no és llibertat” de Nawal el-Saadawi afegim la constatació que la llibertat és una pràctica, tindrem assenyalats la llavor i el camí de tots els futurs processos de pensament crític radical i lliure en les nostres ciutats. Tindrem iniciatives ciutadanes al servei de les quals s’articulin les nostres administracions i els seus tècnics; tindrem construcció d’infraestructures per a la confiança i les aliances entre els habitants de la ciutat i els qui fan de dissenyadors dels protocols administratius; tindrem creativitat i infinites possibilitats de pràctiques ciutadanes per a la transformació de la ciutat i les noves institucionalitats que se’n derivin.

Itziar González

Arquitecta. Institut Cartogràfic de la reVolta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>