Ciutats humanes, ciutats dignes

Parlar de ciutats humanes o dignes ens situa en el terreny de les necessitats bàsiques que cal poder garantir als seus habitants. És important afavorir el protagonisme de les persones i dels col·lectius en la tasca d’aconseguir aquest objectiu.

Foto: Vicente Zambrano

Amb l’expressió de “dret a la ciutat” es vol situar a l’agenda urbana dels propers vint anys la necessitat que les ciutats assegurin als seus habitants unes condicions dignes de subsistència en els àmbits laboral, de l’habitatge, mediambiental i d’accés als serveis bàsics.
Foto: Vicente Zambrano

En la recent cimera de les Nacions Unides sobre ciutats, celebrada a Quito el mes d’octubre passat, una de les novetats més celebrades des d’entitats i organitzacions progressistes d’arreu del món va ser la incorporació de l’anomenat “dret a la ciutat”. Amb aquesta expressió es buscava situar a la nova agenda urbana dels propers vint anys la necessitat que les ciutats assegurin als seus habitants unes condicions dignes de subsistència als àmbits laboral, de l’habitatge, mediambiental i de l’accés als serveis considerats bàsics. Com podem imaginar, tot i que es parla de “dret a la ciutat”, es tracta més d’una voluntat de situar aquesta exigència de mínims vitals al cor de les polítiques que els estats haurien de fer en relació amb les ciutats, que no pas d’un veritable dret en el sentit que ofereixi determinades garanties i que pugui ser reclamat davant dels tribunals.

Parlar avui, doncs, de ciutats humanes o ciutats dignes, ens situa en el terreny de les necessitats bàsiques de les persones que qualsevol ciutat hauria de ser capaç de satisfer. La literatura sobre aquesta qüestió es refereix a una barreja de salut, fonaments d’autonomia personal (treball, habitatge, educació…) i capacitat de decidir de manera lliure. Si tenim en compte aquests elements, diríem que les ciutats han de poder garantir als seus habitants unes condicions saludables de vida. Hi ha nombrosos condicionants socials de la salut de les persones, molts d’ells vinculats a factors com els hàbits alimentaris i de vida, l’habitatge, la major o menor exposició a emissions d’elements contaminants (especialment en l’aire que es respira), els nivells educatius i, com és obvi, la renda de què es disposa per assegurar uns bons nivells en tot el que hem esmentat. Trobem, doncs, que salut i autonomia personal estan molt relacionats.

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

Un dels indicadors que es fan servir per mesurar les condicions de salut és l’esperança de vida. A Barcelona, per exemple, segons els darrers informes de l’Agència de Salut de la ciutat, hi arriba a haver fins a onze anys de diferència entre els barris més ben situats i els pitjor situats en els índexs d’esperança de vida. Tot i que pot semblar una xifra alta, no és ni de bon tros extrema, ja que a la mateixa Europa trobem diferències força més grans. A Barcelona i l’àrea metropolitana tenim, però, elements específics que ens obliguen a mantenir la tensió i a treballar per evitar que s’agreugi aquesta situació bàsica. Recordem que l’Hospitalet, Barcelona, Santa Coloma, Badalona i Cornellà són les cinc ciutats més denses d’Espanya, i si bé això té aspectes positius (menys terreny dedicat a l’habitatge de baixa densitat, més serveis disponibles i més accessibles, etc.), també genera problemes quan la mobilitat es basa de manera destacada en un parc de vehicles privats i públics que contaminen, i quan hi ha índexs significatius de desigualtat, que genera conflictes i problemes de convivència.

No em vull aturar en l’habitatge, ja que en un altre article d’aquest mateix dossier es tracta el tema en profunditat, però és obvi que és essencial per al dret a la ciutat, fins al punt de ser considerat un element predistributiu. I no tenim una bona base de partida per garantir a tothom bones condicions d’accés a l’habitatge per la migrada proporció d’habitatge públic de què disposem a les nostres ciutats.

Foto: Salvador Alimbau Marquès

Foto: Salvador Alimbau Marquès

El lloc de residència és també important, tot i la forta densitat ja esmentada. S’anomena “efecte zona” el fet que el punt de la ciutat on viu una persona defineix un ventall d’oportunitats vitals diferents, que tenen a veure amb la diversificació de l’accés a serveis i productes. L’orografia influeix també en els graus d’autonomia i mobilitat de les persones, de la mateixa manera que el mapa de les instal·lacions volgudes o no pels veïns marca diferències que alguns resumeixen amb l’expressió de justícia espacial.

Aquest conjunt de condicions s’expressen també en els nivells de renda, que un cop més es distribueixen de forma força variada. Al 10 districtes i 73 barris de Barcelona les diferències s’han mantingut i en alguns casos incrementat durant els darrers trenta anys. Hi ha notables persistències i alguns petits canvis provocats per grans transformacions, com les dels Jocs Olímpics de 1992. Però continua sent veritat que el nivell mitjà de renda del barri més pròsper és set o vuit vegades més alt que el del barri en el lloc darrer del rànquing. Les polítiques públiques han de ser molt conscients d’aquestes diferències i mirar de compensar-les amb actuacions específiques, evitant també els efectes d’estigmatització que sovint es produeixen. Barcelona té una fàbrica urbana més densa, compacta i integrada que altres ciutats, i això dificulta (però no impossibilita) l’efecte gueto.

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

A Barcelona i l’àrea metropolitana, el fenomen de la immigració s’ha fet notar fortament des de l’inici del segle. Per tant, formant part dels paràmetres que han de guiar l’acció generadora de ciutats humanes i dignes, és important no menystenir l’element de la diversitat. Està força estudiat que l’edat, el gènere i l’origen de cada habitant urbà són elements que poden intensificar el risc de patir situacions d’exclusió. En aquest sentit, cal evitar actuacions des de les institucions públiques o les entitats socials que no tinguin en compte el factor de la diversitat en la manera de gestionar els serveis. Atendre per igual a tothom no significa fer-ho amb indiferència a la realitat de cadascú. L’homogeneïtat en el tracte sovint indica manca de reconeixement. Recordem que el contrari de la igualtat és la desigualtat, no la diversitat; cal incorporar aquesta consideració i reconèixer que totes les persones tenen la mateixa dignitat personalitzant serveis i actuacions.

Al començament dèiem que també és important afavorir el protagonisme de les persones i dels col·lectius en les tasques adreçades a construir unes ciutats més humanes i dignes. Això vol dir evitar mirades jeràrquiques i patriarcals a l’hora de pensar, dissenyar i portar a terme actuacions relacionades amb aquests objectius. Així doncs, cal afavorir dinàmiques de participació i coproducció en el desenvolupament de les polítiques urbanes, evitant uns protagonismes institucionals i tècnics que tendeixen a allunyar de la implicació en aquests objectius els mateixos afectats i les entitats i els espais amb què es relacionen. Així aniríem acostant-nos a aquest desideràtum del “dret a la ciutat”, que ens situa en una perspectiva de clar trencament amb una idea de ciutat que es construeix sola, o que queda sotmesa a les dinàmiques especulatives i als interessos de les grans corporacions i els fons d’inversió.

Joan Subirats

Catedràtic en Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>