Ciutat Vella, cas reeixit de revitalització d’un centre urbà

Gràcies al lideratge municipal i a la tasca dels representats veïnals, la regeneració de Ciutat Vella, en què es va començar a treballar l’any 1980, ha fet front al fenomen de desertització que ha afectat altres centres urbans europeus.

Foto: Vicente Zambrano

Avui, a Ciutat Vella hi habiten unes 115.000 persones, per oposició als 7.400 residents de la City de Londres o les gairebé 17.000 persones del primer arrondissement de París. A la imatge, la plaça de Joan Coromines, al darrere del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Foto: Vicente Zambrano

Quant val un metre quadrat? Doncs depèn. De la llum que tingui, de com tanquin les finestres, de si té parquet o està repintat, de la proximitat al metro, del moment vital en què un es trobi, de les connexions personals amb els veïns i, últimament, de l’habilitat del llogater d’obtenir un descompte sobre el preu ofert a internet. Depèn de gairebé qualsevol factor. Són qüestions acceptables i bastant parametritzables, que tenen a veure amb la ubicació del pis i el seu disseny. És una pèrdua de temps intentar regular aquestes coses tan humanes.

Des del punt de vista de l’acció pública, es pot treballar perquè tots els barris tinguin un atractiu similar: descentralitzant inversions públiques, incentivant les empreses a ubicar-se arreu i generalitzant les freqüències del transport públic. Des del punt de vista del disseny, cal forçar els promotors a fer habitatges durables, amb materials locals, habitacions grans i d’ús intercanviable, i amb façanes que respectin el paisatge urbà perquè aportin metres quadrats d’alt valor afegit.

De què no hauria de dependre el valor d’un metre quadrat? Dels diners públics invertits en la rehabilitació de l’entorn, i menys encara de les ajudes públiques destinades a mantenir o millorar els edificis. Les inversions en pedra no poden servir perquè els propietaris traslladin l’increment de valor als llogaters i, per tant, seria desitjable condicionar les ajudes a qui capitalitza les plusvàlues. Rehabilitar un carrer no requereix només un projecte d’enginyeria, sinó també un estudi de l’estructura de la propietat i unes mesures legals i econòmiques destinades a repartir millor les càrregues i els beneficis de la transformació urbana.

Foto: Dani Codina

Cartells polítics al carrer de Liverpool de Londres, entre ells uns de protesta contra la gentrificació que afecta el centre de la ciutat.
Foto: Dani Codina

Però del que sobretot no ha de dependre aquest preu és de l’expectativa que la ciutat és un valor segur. Amb la circulació de capital global i l’explosió de les finances, alguns inversors han apostat per la compra selectiva d’actius en ciutats atractives com Londres, París, Venècia o Barcelona. Sense habitar el pis, o en alguns casos sense trepitjar-lo, la propietat es revaloritza amb el pas del temps. No té risc, perquè sense llogaters no hi ha desgast i els residents de l’entorn ja s’ocupen de fer que el barri funcioni i sigui millor dia a dia.

Quan Cerdà va redactar el seu pla, a Ciutat Vella hi vivien unes 160.000 persones en un ambient molt dens i insalubre, amb uns índexs de mortalitat inacceptables, sobretot a les àrees menestrals i obreres. Cent anys després, amb la consolidació de l’Eixample com el nou barri burgès de Barcelona, la precarietat de Ciutat Vella s’accentua: a la dècada del 1950 la població arriba als 255.000 habitants i els vells tenidors de finques, cases i palaus divideixen les propietats per arrendar- les per unitats exigües. A la fi de la dictadura, uns equips tècnics liderats pels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall es fixen l’objectiu de regenerar Ciutat Vella mantenint-hi el gruix de la població, però amb condicions d’habitabilitat dignes.

Martí Abella ho explica molt detalladament a Ciutat Vella. El centre històric reviscolat. Estava tot per fer i hi havia molt pocs recursos. Del 1980 al 1984, la manca de pressupost no impedeix treballar amb constància per elaborar un pla d’actuacions integrals que abracen l’urbanisme, el benestar social, la seguretat ciutadana, les activitats econòmiques i la mobilitat. En paral·lel, el decret 2329/83 del Govern espanyol institucionalitza el suport públic a la rehabilitació privada i facilita l’accés a fons per impulsar la rehabilitació tant en l’àmbit públic com en el privat. Sota la direcció política de Joan Clos, les idees tècniques de l’equip Vilanova- Paricio-García-Tatjer i la direcció executiva de Pere Serra, s’elabora un pla d’actuacions quadriennal que impulsa operacions als voltants de Santa Caterina (mercat i habitatges de reallotjament), a la Maquinista, a la Barceloneta i a l’eix del Liceu al Seminari.

L’any 1988 es crea l’empresa municipal Promoció de Ciutat Vella, amb capital públic i privat. Gràcies a una important inversió pública de l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern central, es reordena un sòl equivalent a 10 ha (s’expropien, enderroquen i construeixen edificis) i es fan obres a 279 carrers, 61 places i 2 parcs. Es compren 400 edificis i es construeixen 3.000 habitatges, que es destinen a reallotjar residents del barri. No es crea sòl per a promocions residencials privades i només s’impulsa un hotel en dret de superfície a la rambla del Raval. En vista dels resultats, es pot argumentar que, gràcies al lideratge municipal i a la tasca dels representants veïnals, la regeneració de Ciutat Vella va fer front al fenomen de desertització del centre que han experimentat altres ciutats europees.

L’any que jo vaig néixer (1981), hi havia a Ciutat Vella 116.000 habitants; tenia una població envellida, rendes molt baixes i un atur galopant (fins al 30 %, el 18 % de llarga durada). Avui, a Ciutat Vella hi habiten unes 115.000 persones, per oposició als 7.400 residents de la City de Londres o les gairebé 17.000 persones que viuen al primer arrondissement de París. Un dels reptes és que els residents que van ser part activa de la regeneració segueixin apostant pel districte i no en marxin per la possibilitat d’arrendar cars els seus pisos de propietat. El que val el metre quadrat a Ciutat Vella està, també, a les seves mans.

Maria Sisternas

Arquitecta. Barcelona CIRCLES. Codirectora del Master in Urban Management (UPF)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>