Cap a un canvi de paradigma: la ciutat cuidadora

Repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és deixar de crear espais amb una lògica productivista, socialment i políticament restrictiva, i començar a pensar en entorns que prioritzin les persones que els utilitzaran.

Foto: Arianna Giménez

L’espai familiar Cadí del barri del Raval.
Foto: Arianna Giménez

Els entorns urbans són l’escenari en què desenvolupem la nostra vida quotidiana, en una estructura urbana que està definida sobre la base dels valors d’una societat capitalista i patriarcal i en la qual tots dos sistemes es retroalimenten. Com a conseqüència de la dominació patriarcal i de la seva influència en la producció de l’espai, hi ha determinades activitats que són considerades socialment més importants. Això es materialitza en una configuració urbana que jerarquitza unes activitats i usos i els fa prevaler per davant d’uns altres, dedicant-los més espai, millors localitzacions i connectivitat. Alhora, les polítiques neoliberals i les retallades provoquen grans desequilibris socials que es concreten territorialment en fenòmens com la mercantilització de l’espai públic, l’especulació, la gentrificació i/o la turistificació.

En aquesta ciutat socialment i econòmicament injusta, les característiques socials com el gènere, la classe social, el fet de ser una persona racialitzada, la identitat sexual, la diversitat funcional o l’edat, entre d’altres, determinen els privilegis i les opressions que experimentem en el nostre dia a dia en l’espai urbà.

La ciutat que tenim és la materialització territorial d’un model social i econòmicament injust, de manera que per posar fi a les desigualtats socials i econòmiques és imprescindible un canvi estructural de paradigma. Amaia Pérez Orozco afirma que el feminisme reclama posar la sostenibilitat de la vida en el centre per assolir una vida digna de ser viscuda i generar un benestar encarnat i quotidià rere tot l’engranatge de feines remunerades i no remunerades, de polítiques i processos mercantils i no mercantils que van des del nivell macro fins al micro, travessant el meso.

L’urbanisme feminista reivindica la importància social de la cura d’altres persones sense que això signifiqui encasellar les dones en el rol de cuidadores, sinó assumint que totes les persones som dependents unes de les altres i de l’entorn i que, per tant, la cura ha de ser una responsabilitat col·lectiva. Repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és deixar de generar espais seguint una lògica productivista, socialment i políticament restrictiva, i començar a pensar en entorns que prioritzin les persones que els utilitzaran. Per aconseguir això es proposa un canvi radical de prioritats a l’hora de concebre els espais i els temps a la ciutat.

Les persones al centre

Aquest nou model urbà situa les persones al centre de les decisions, tenint en compte la diversitat d’experiències i trencant amb l’estandardització de subjectes, cossos, vivències i desitjos. A més, pretén que els espais estiguin adaptats a les diferents necessitats de les persones i no pas que les persones s’adaptin a les condicions de l’espai. Aquest nou paradigma urbà es concreta en el model de la ciutat cuidadora, pensant ciutats que ens cuidin, que tinguin cura del nostre entorn, ens deixin cuidar-nos i ens permetin tenir cura d’altres persones.

En una ciutat que et cuida, els espais públics transmeten una percepció de seguretat, perquè estan ben senyalitzats i il·luminats; hi ha gent al voltant que et pot ajudar; són visibles, vitals i promouen el suport mutu, de manera que qualsevol persona pot caminar tranquil·la pel carrer a qualsevol hora del dia sense por que l’assetgin o l’agredeixin.

En aquest model urbà no hi ha un domini dels vehicles motoritzats, que produeixen uns índexs molt elevats de contaminació, accidents i inseguretat vial especialment per a les persones grans i els infants. La ciutat que et cuida prioritza una xarxa de transport públic accessible, físicament i econòmicament, que connecta amb una àmplia xarxa de zones per a vianants i amb diferents espais (productius, reproductius, d’oci, d’esport…) en diverses franges horàries, amb espais d’espera segurs i sense obligar a invertir una part considerable de la jornada en desplaçaments.

Una ciutat que cuida no expulsa les veïnes dels seus barris per contractes de lloguer abusius, per l’especulació i per regulacions que només vetllen per la propietat, sinó que permet accedir a un habitatge digne en condicions econòmiques justes i promou diferents models d’habitar més enllà de la convivència de la família nuclear heteropatriarcal.

Un paradigma urbà que té en compte la diversitat i la cura assumeix que les persones som funcionalment diverses, que de vegades estem malaltes, tenim dolors crònics i passem per diferents etapes en el cicle vital que fan que no encaixem amb uns ritmes i nivells de productivitat imposats i que generen frustracions i pors i minven la nostra autonomia a l’hora de gaudir de la ciutat.

La ciutat que té cura del nostre entorn no consumeix recursos territorials, energètics i ambientals sense límit. Intenta minimitzar els residus que produeix i promou accions per netejar l’aire que ens contamina i l’aigua. Impulsa estratègies per a l’aprofitament dels recursos existents, per exemple utilitzant equipaments i espais infrautilitzats i prioritzant la rehabilitació d’edificis i espais enfront de la pràctica de la tabula rasa, tan freqüent en urbanisme. Fomenta la distribució equitativa de serveis, equipaments i comerços de proximitat als diferents barris, fet que dona lloc a recorreguts funcionals i minimitza l’ús del vehicle privat. La ciutat que es preocupa per l’entorn construeix corredors verds i desenvolupa estratègies per recuperar la flora i la fauna autòctones.

Una ciutat que deixa que les persones es cuidin proporciona espais equipats per a l’oci i les diverses pràctiques esportives, i afavoreix les relacions interpersonals en espais públics exteriors o situats a recer de les inclemències meteorològiques, on poder estar, seure, xerrar i relacionar-se, i tot això sense que sigui obligatòria la mediació de cap activitat comercial. Aquesta ciutat també ofereix espais per a la participació política lliures de la instrumentalització dels ens polítics.

Foto: Arianna Giménez

Parc infantil a la plaça del Poeta Boscà, a la Barceloneta.
Foto: Arianna Giménez

Una ciutat cuidadora també et permet cuidar perquè et proporciona el suport físic necessari per al desenvolupament de les tasques corresponents, com ara fer la compra, portar els nens i les nenes a l’escola, acompanyar persones malaltes al centre de salut… Aquest suport físic es concreta en espais públics amb jocs infantils per a diferents edats, amb fonts, lavabos públics, vegetació, ombra, bancs i taules i altres elements, així com amb equipaments i serveis propers que faciliten les activitats. La ciutat cuidadora afavoreix l’autonomia de les persones dependents i, a més, permet conciliar les diferents esferes de la vida quotidiana.

Barcelona es troba en un moment crucial en què les polítiques urbanes decantaran el model de ciutat que s’està configurant. Com afirma Clara Greed, la planificació urbanística pot ser qualsevol cosa que vulguem; no està prefixada, no és un do de Déu, sinó una creació de realitats per a dones i homes. És el moment de canviar les realitats, construint una societat més justa erigida sobre els pilars d’una ciutat cuidadora que canviï radicalment els principis en què s’ha basat el nostre model urbà.

Blanca Valdivia

Sociòloga. Col·lectiu Punt 6

Un comentari a “Cap a un canvi de paradigma: la ciutat cuidadora

  1. Volver al círculo. Evitar la verticalidad que genera jerarquías injustas. Gracias a los que repensar otra manera de vivir más amable y solidaria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>