Avançar trenta anys i retrocedir-ne seixanta

Amb quin panorama escolar es trobaran els nostres néts? Un article publicat l’any 2040 fa balanç de la situació educativa i dels canvis experimentats durant els decennis precedents.

© Swasky

Fa trenta anys –el 2010–, el paradigma tecnològic es trobava en ple apogeu, comparable a la bombolla tecnològica el 2000, o a la immobiliària el 2006. Ningú no podia preveure que s’esvairia com ho va fer. En aquest període, vam passar de tenir gairebé totes les aules dels nostres parvularis amb pantalla digital interactiva a no tenir-ne ni una el 2040. Però, per què ens vam deixar seduir tan fàcilment per la tecnologia a l’escola?

Les causes de la febre tecnològica van ser diverses: màrqueting dels centres educatius, el fenomen de la hiper­educació, preocupació exagerada dels nostres pares –que potser vivien amb el complex de ser immigrants digitals–, el factor moda, etc. Hi havia estudis seriosos que justifiquessin aquesta despesa tan desproporcionada? No. Una sèrie d’esdeveniments van contribuir a convertir els antany etiquetats natius digitals en emigrants digitals i a introduir el moviment Digital Free Schooling.

El 2011 va aparèixer la notícia del primer col·legi que es desmarcava de la tendència tecnològica, un col·legi Waldorf americà al qual anaven fills d’alts caps d’empreses tecnològiques de Silicon Valley. Arran d’aquesta notícia, que aleshores es va qualificar de “sorprenent”, es van començar a publicar llibres divulgatius amb les darreres troballes científiques que posaven en dubte l’eficàcia de l’ús de la pantalla per a l’aprenentatge en edats primerenques, alguns dels quals en demostraven els efectes potencialment perjudicials per als nens. Poc després, com que la gran majoria dels nens estrenaven el món a través de la pantalla i no de la realitat, es va començar a detectar que alguns veien la realitat en dues dimensions: vivien en un món pla, sense profunditat! Així mateix, es va detectar una pèrdua dels sentits del tacte i de l’olfacte, per manca d’ús. Segons un estudi realitzat el 2015, tots els nens coneixien la vaca a través d’una pantalla, però pocs sabien com mugia, gairebé cap no sabia quina olor feia i no n’hi havia ni un que n’hagués tocada mai cap. Alguns experts van començar a parlar de dos nous trastorns: el “dèficit de realitat”, i el “dèficit d’humanitat”. Sabem que els nens triangulen entre el món i les persones que els eduquen. Descobreixen de bracet d’una persona real en qui confien, que els ajuda a donar sentit als aprenentatges, cosa que una pantalla no pot fer. Davant d’una pantalla que es converteix en intermediari entre ells i la realitat, els nens es tornen passius esperant que la pantalla ho faci tot. Aleshores la seva ment vagareja, el seu sentit de la sorpresa –que és motor del seu desig de conèixer– es veu anul·lat i la seva creativitat és minvada.

Recordem la controvèrsia de 2017, provocada per un grup de pares que es va queixar al Departament d’Ensenyament per l’ús exagerat de la pantalla en un centre concertat. El centre va respondre que la manca de fons, així com el nombre creixent de trastorns d’aprenentatge i el de nens per classe, feien impossible la gestió de l’aula sense recórrer a la pantalla. La controvèrsia, que va concloure amb la retirada del permís al centre, va encetar un diàleg entre ciència i educació que va culminar, a demanda popular, en la reforma educativa de 2020 per 1) reglamentar l’ús de les noves tecnologies a l’aula, i 2) revisar les ràtios d’alumnes. Aquesta llei va ser avantguardista, ja que es van convocar centenars d’experts de prestigi en psicologia, neurociència i pedagogia.

 Limitació de l’ús de les noves tecnologies a l’aula

La reforma recollia les recomanacions dels experts, que associaven el fracàs escolar i nombrosos trastorns de l’aprenentatge a un ús exagerat de la pantalla. Es va prendre nota de l’anomenat “efecte desplaçament”, esmentat per la literatura americana. Mentre un nen és davant d’una pantalla es perd altres activitats més “excel·lents”, que contribueixen en més grau al seu desenvolupament, com la lectura, el joc, passejar per la natura, fer amics o crear vincles afectius amb les persones que els cuiden. Seguint aquestes recomanacions, la reforma prohibia “per motius de salut pública” el recurs a la pantalla en tots els centres d’educació infantil i n’admetia l’ús en cursos posteriors –en menys del 5% de les hores lectives–, sempre que tinguessin un contingut i un objectiu clarament pedagògics. Arran de la reforma, recórrer a les pel·lícules comercials als col·legis quedava completament prohibit, i a casa es deixava als pares la decisió d’escollir els continguts més adequats per als seus fills. Per fi va quedar clar que el col·legi no era un lloc per divertir, sinó per educar. I que havíem d’obtenir més rendiment del temps perquè els nens arribessin a casa amb menys deures i tinguessin més estona per jugar, llegir i estar amb els pares.

És significatiu que aquest canvi s’esdevingués just després de la Llei de conciliació de 2018, que va permetre reduir l’hora de dinar a mitja hora i convertir-la en un període remunerat, a fi de permetre a tots els empleats acabar la jornada laboral en vuit hores. Ara que en la majoria de les famílies tots dos pares arriben a casa al mateix temps que els seus fills, s’han reduït de manera dràstica les hores de consum de pantalla i han augmentat les dedicades a jocs en la natura i a l’esport.

Durant la “crisi de 2009-2016” s’havien incrementat les ràtios de nens per aula a trenta, a infantil i primària. Aquest canvi, que només responia a una lògica basada en el curt termini i les retallades, va ser revisat de manera radical per la reforma educativa. Seguint el consell d’experts que van reivindicar, per a un bon desenvolupament del nen, la importància de la creació del vincle d’aferrament durant els primers anys de vida, i que van recomanar apostar per una educació personalitzada en els cursos posteriors, es va decidir reduir les ràtios d’alumnes de trenta a deu per aula. Avui dia, estudis longitudinals publicats en revistes indexades posen de manifest els beneficis que aquests canvis els han suposat, a tots els nivells, als nens que ara arriben a primària, i esmenten el nostre país com un model a seguir a la resta del món. 

La reforma educativa imaginada per l’autora per a l’any 2020 prohibirà les pantalles en tots els centres d’educació infantil “per motius de salut pública”. A sota, una classe de castellà amb els mitjans tradicionals a l’Escola Parc de la Ciutadella, l’any 2008.

Conseqüències de la reforma educativa

Pocs anys després de la reforma educativa, els experts donaven compte d’una disminució dels trastorns d’aprenentatge, del bullying escolar i dels actes de violència. I, com a fet anecdòtic, es pot afegir que van caure en picat les vendes de llibres educatius amb mètodes per fer dormir, menjar o obeir els nens. Els experts opinen que aquest canvi s’ha degut al fet que els pares passen més temps amb els fills i, per tant, han desenvolupat una receptivitat més gran envers les seves necessitats, cosa que repercuteix positivament en la relació mútua. Ara els pares no necessiten la “indústria del consell empaquetat”.

Avui dia queda bé declarar-se emigrant digital. Però no ho som del tot, ja que més d’un 50% dels pares treballen des de casa per internet per poder atendre millor les obligacions familiars. No ens estarem passant una mica en el nostre rebuig del món digital? Internet continua sent una eina estupenda per a qui sap el que busca i el que no busca.

En definitiva, hem avançat trenta anys per retrocedir-ne seixanta. Amb la diferència que fa seixanta anys ens pensàvem que el progrés era sinònim de novetat, mentre que ara sabem que la novetat pot ser il·lusió de progrés. El progrés és recerca de l’excel·lència, és recuperar un context que ens permeti connectar amb la bellesa, amb la meravella de la realitat. De manera que, sortosament, el pas d’aquests darrers seixanta anys no haurà estat debades.

Catherine L'Ecuyer

Autora d’Educar en el asombro. http://apegoasombro.blogspot.com.es

2 comentaris a “Avançar trenta anys i retrocedir-ne seixanta

  1. Catherine un placer recibir sus articulos, vaya si nos ayudan a pesar y revisar las practicas educativas, la verdad que su libro de educar en el asombro me llamo a querer leerlo ya que estoy leyendo lo que puedo sobre como motivar esa capacidad del hombre tan maltratada en este tiempo como la voluntad, muchas veces he sentido impotencia al ver la capacidad de los ninos y adolescentes que frecuento en mi trabajo docente, pero con la enorme barrera de la falta de voluntad ante lo que implica un poco de sacrificio, o renuncia o tal vez sea descubrir que vale la pena, y que probablemente esa capacidad de asombrarse fue adormecida desde pequeno por todo lo que el mundo de hoy ofrece entre ellos las nuevas tecnologias su uso indiscriminado y cuando no su mal uso. Gracias por compartir sus reflexiones.Monica

  2. Retroenllaç: L’escola. De la crisi a la revolució | Núvol

Respon a monica broin Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>