Algú ens va posar alguna cosa a la beguda

Il·lustració: Júlia Solans.

Un ratolí és un perifèric, qualsevol que hagi muntat un ordinador ho sap. Rates i perifèria, política de barris. Una perifèria que sembla que ja no existeixi i que, tanmateix, no ha deixat de ser-hi mai. Una perifèria més d’urbanites que no d’urbanistes. Els barris s’han transformat, però continua sense fer-se justícia.

Ser de barri és com ser de Burgos, però sense productes de la terra. El barri per si mateix és el producte de la terra, del ciment, de les sabates estalviades, de totes aquelles coses que en pronunciar-les ens sonen afectadament modestes, i que a sobre continuen vigents, perquè no han deixat d’existir mai, perquè ja ho deien els vells i les velles a les porteries quan es posaven a parar el golàs quotidià: sempre hi haurà pobres. En aquesta frase no hi ha només resignació, sinó també afany de sobreviure (de perpetuar-se, no; això és cosa de rics). Les ràdios de Barcelona i els seus extraradis plens d’antenes apuntant al Tibidabo, allò més gran que es veia a la llunyania, sempre tot lluny; les antenes orientades cap al temple expiatori com canyes de pescar emissores.

El nom d’“extraradi” es va inventar quan van veure un estrany fotimer de gent amb aparells de ràdio escoltant el Barça, el Madrid, la selecció nacional, els programes de dedicar cançons, felicitación, felicitación, felicitaciones…, l’Elena Francis i la Montserrat Fortuny, perquè sempre que hi ha un Zorro surt un Coyote. Guineus, coiots, gossos de carrer, rates. Un ratolí és un perifèric, qualsevol que hagi muntat un ordinador ho sap. Rates i perifèria, política de barris. Una perifèria que sembla que ja no existeixi i que, tanmateix, no ha deixat de ser-hi mai. Una perifèria més d’urbanites que no d’urbanistes.

El bosc

La perifèria, l’extraradi, aquesta manera idiota d’anomenar un cos de barris que s’estén viu i rizomatós, ininterrompudament des de Sant Cosme, Bellvitge…, fins al Singuerlín, Pomar, les Guixeres…, passant per Sants, Ciutat Vella, la Pau… És un existir semovent, amb transformacions econòmiques, de població, de paisatge, amb tota mena de canvis, excepte geogràfics. Però això, que la terra roman, ho explica la geopolítica i abans ho va dir l’Eclesiastès. La forma en què han canviat els barris s’estudia cada vegada més, cada vegada millor.

Foto: Dani Codina.
Els blocs de Bellvitge, a l’Hospitalet, amb un espai públic rehabilitat.

Per exemple, acaba de sortir el treball del periodista Marc Andreu Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana (L’Avenç, 2016), en el qual mostra allò que els mitjans de comunicació del poder no han gosat dir, i que ni tan sols no han sabut veure. Però és que la perifèria és precisament això, un prejudici de classe. El llibre de Marc Andreu parla, entre molts altres qüestions, de la gent dels barris que només posa TV3 per veure un partit del Barça, parla dels qui no se senten identificats amb la imatge que s’ha volgut donar de Catalunya des del poder, ja que no hi pertanyen ni de passada. També parla dels xinesos que compren els bars als emigrants que es jubilen, de les botigues de queviures dels pakistanesos, dels pisos pastera del barri de la Salut de Badalona… Parla, en definitiva, d’aquest hàbitat constituït per barris, el qual la gent anomena “ciutat”. Barris que des de fora semblen invisibles, com quan el bosc no deixa veure els arbres.

Els arbres

Potser Barcelona té els arbres més tristos d’Europa, sense comptar Txernòbil. No em refereixo als arbres en si, els quals, un cop al bassal, els pobres fan el que poden, com tot el que acaba en un bassal, sinó a la manera de tenir-los. Els arbres a Barcelona sembla que facin nosa o, pitjor encara, que els hagin posat allà on no destorbin. Ha passat en general. L’urbanisme als barris, que és com la manicura d’un pobre, ha arrencat els arbres d’on creixien frondosos i els ha disposat com si fossin fanals. Arbres ara sense gaire personalitat, arbres unisex, per dir-ho en termes de perruqueria de barri.

Les branques dels desmais amb les seves llàgrimes de resina, la figuera estranyada enmig d’un descampat. La llibertat, la individualitat de ser arbre. A Barcelona, no li agraden els arbres. Els arrenca perquè no sap per què serveixen. Ni tan sols és una qüestió de classe, sinó de capritx del poder d’una classe.

Va passar a Sant Gervasi (pijos, tot i que sobradament preparats). El ginjoler d’un solar del carrer d’Arimon, que l’escriptora i traductora Isabel Núñez va defensar alhora que defensava la seva vida fins al final. Una vegada se’m va acudir dir que els burgesos estaven graciosos defensant els solars. A ella no li va agradar gens ni mica, però m’ho va perdonar i per això ho faig servir aquí, perquè resulta que aquest arbre de la part alta ara és el meravellós emblema de tots els arbres lliures de totes les Barcelones. La ciutat sense cap més atribut que la democràcia, la ciutat com a cadena humana, la ciutat com a rizoma.

Sant Gervasi també és l’extraradi vist des dels blocs de Sant Roc de Badalona; no els nous que van fer fa poc, sinó els que encara queden podrint-se al carrer d’Alfons XIII: el formigó de les façanes corcat i brut amb els noms dels nanos pintats, les voreres llardoses, els contenidors amb la boca oberta, els veïns asseguts a la cadira passant l’estona amb les gàbies sobre els cotxes o clavades als murs. Això és el cor d’una comunitat (tornen els termes cristians del cristianisme conciliador de Joan XXIII, un altre carrer de Badalona), això és el centre neuràlgic d’un munt de persones, algunes de les quals ni tan sols troben un motiu per sortir-ne i anar a fer un volt i, per tant, tot al voltant seu és extraradi, perifèria, els afores. L’infern són els altres, i els afores, l’aire que ens separa dels altres.

Els bassals

Els bulevards, els passeigs, les avingudes de Londres, París, Berlín, Nova York (per esmentar quatre ciutats molt europees)… Davant la sumptuositat i l’amplada dels carrers a les grans ciutats, als barris els correspon finalment de fer ostentació de l’amplada de les voreres. Com més qualitat de vida, com més estat del benestar, més amples s’han anat fent les voreres en grups d’habitatges on fa trenta anys amb prou feines n’hi havia. La transformació en aquests llocs ha permès a la gent d’anar més folgadament a l’oficina de l’atur.

Foto: Dani Codina.
El litoral metropolità de la banda nord vist des del barri colomenc de Singuerlín.

L’altra nit van sortir pels carrers de Barcelona i d’algunes ciutats de l’àrea metropolitana grups de voluntaris per fer un recompte dels pobres que dormen a les voreres, als caixers… A Badalona, que té més de dos-cents mil habitants, en van comptar trenta-nou. Ni tan sols quaranta, com els anys d’una dictadura.

Les flamants voreres dels barris estenent-se com molls d’amarratge en aquests ports esportius que han anat muntant els ajuntaments costaners. Però amb la crisi, de nou els atracaments han desplaçat les atracades. I una altra vegada les xeringues sota els ponts, sota les papereres dels carrers, sota els arbres plantats al ciment pla de les voreres. Les tanques de seguretat del tren arrencades pels venedors de ferralla. El polígon industrial arruïnat i convertit en polígon de magatzems comercials regentats pels xinesos. Gent sense sostre d’arreu del món dormint a recer de la mola d’un hipermercat. Munts de runa llençats al costat de les vies, davant de la Plataforma de la Construcció, el punt on van de bon matí els aturats esperant una furgoneta que se’ls emporti a treballar a dit (així els ocupadors carreguen alhora el material i la mà d’obra). Tot això que demostra que els barris s’han transformat, però que no s’ha fet justícia.

Javier Pérez Andújar

Escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>