Plans per a la nit barcelonina

Foto: Dani Codina

L’Heliogàbal, de Gràcia, dedicat des de fa uns mesos als recitals de poesia pràcticament en exclusiva.
Foto: Dani Codina

Barcelona creix després de les vuit del vespre, però sense planificació i, segons moltes veus crítiques, a les ordres del turisme. No s’ha pensat per a la nit, a diferència del que han fet altres ciutats europees. És plena de músics i de sales ansioses per programar concerts en viu, però una política de restriccions aplicada des de fa anys han portat el sector al decandiment.

L’Ajuntament va aprovar fa uns mesos un nou marc normatiu per permetre a bars, cafeteries i restaurants programar música amplificada en directe sempre que s’atinguin a uns requisits de seguretat i a un control estricte del nivell sonor. És l’avançament d’un ambiciós pla per impulsar el circuit de la música en viu de petit format, a partir del reconeixement del valor cultural i social d’aquesta oferta de lleure. La música en directe és una manifestació cultural de base amb una gran tradició entre nosaltres; apostar-hi té a veure amb el model de ciutat.

Clinc-clinc: és el soroll metàl·lic de les monedes quan algú les toqueja, les compta, les reparteix. Frec-frec: també hi ha bitllets de cinc, i alguns –pocs– de deu. Sobretot hi ha xavalla. El grup Pol Omedes Special 4tet ha fet un concert –jazz, estàndards i alguna composició pròpia– i ara cobra. Principalment del pot, tot i que el local també hi posa alguna cosa. L’aforament no dona ni per a un jornal “ètic”. Això d’ètic ho diu Albert Pons, soci de Robadors 23, on ha tocat el quartet.

Barcelona creix passades les vuit, però, segons les veus crítiques, sense planificació i a les ordres del turisme. No s’ha pensat per a la nit, com sí que han fet altres ciutats europees. És plena de músics i d’espais ansiosos per programar música en viu, però les restriccions inaugurades pel govern municipal tripartit d’esquerres, desenvolupades després durant el mandat de CiU, van portar la ciutat a la depressió.

L’equip de govern actual alerta que l’escena “està en perill” i, per salvar-la, ha llançat un nou marc legal que modifica la perspectiva amb què es gestionava la nit. El canvi és substancial: bars, restaurants i cafeteries, que abans no podien programar música en directe amplificada de manera legal sense que els multessin, ara sí que podran fer-ho, sempre que no superin un volum determinat de decibels, variable segons la zona, i que compleixin uns requisits de seguretat. Aquesta mesura pretén reforçar el circuit de música en viu de petit format, una de les expressions emblemàtiques de la cultura barcelonina.

Barcelona va passar, d’un dia per l’altre, del frenesí creatiu –de perfil hippy i psicodèlic– dels anys setanta, localitzat a espais com Zeleste, al descontrol i el soroll del final dels vuitanta. La Barcelona preolímpica vivia la nit amb absolut caos: punks, hippies i rumberos inundaven els racons de la ciutat.

Aquest caos dels vuitanta i dels noranta és un mite reduït ara a literatura, però que, de manera contradictòria, forma part de la marca: tot i que no existeix, encara es ven. L’escriptor mexicà Sergio Pitol relata aquesta Barcelona en directe des del carrer d’Escudellers. El 2016 l’autor barceloní Miqui Otero converteix la Barcelona dels noranta en Rayos. Fidel, Justo, Iu i Brais –protagonistes de Rayos– van viure la seva hilarant joventut al principi dels noranta; van acomiadar una ciutat i en van veure néixer una altra.

Del caos a la marca, i de la marca al decandiment

El govern socialista de Maragall va posar els fonaments de la marca Barcelona. La ciutat es va transformar a poc a poc, i va deixar de ser un pis d’estudiants, amb música a altes hores i esmorzars anàrquics, per esdevenir una casa amfitriona per a dotze milions de turistes, que busquen la Barcelona de postal i es concentren massivament al Port Vell i al Port Olímpic, zones convertides els últims anys en focus de gresca i baralles. Malgrat les repetides queixes dels veïns de la Vila Olímpica, les respostes no van començar a arribar fins a l’estiu passat, quan l’Ajuntament va aprovar signar un protocol amb la Generalitat per assumir la titularitat i la gestió directa del Port Olímpic, mesura que es farà efectiva a partir del 2020, quan venci la concessió actual.

L’escena musical barcelonina es va anar convertint així en una realitat deprimida, marcada per un model turístic invasor, que menyspreava i empobria les sales petites. I la nit va esdevenir part integrant d’aquest model.

Foto: Dani Codina

Actuació al local Absenta de Ciutat Vella, al carrer de Sant Carles.
Foto: Dani Codina

Una nova normativa carregada de promeses

L’equip municipal actual va assumir el govern de la ciutat al maig de 2015 amb un programa que incloïa la problemàtica de les sales de música. L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) es va posar a treballar per desenvolupar un Pla de la música, en coordinació amb altres departaments i els districtes. El pla preveu “diverses línies d’actuació per reconèixer el valor cultural i social de la música en viu, alhora que es considera la seva sostenibilitat en el marc de relacions veïnals que garanteixin el dret al descans” dels residents vora dels locals. El paquet de mesures per promoure la música en viu forma part del Pla de Cultures 2016-2026, que pretén repensar la relació amb el sector cultural de la ciutat durant els propers deu anys, i va ser la proposta de cultura més votada en el procés participatiu del Pla d’Acció Municipal 2016-2019 (“Decidim Barcelona”).

Com a avançament del pla, l’11 de maig l’ICUB va publicar una circular per regular la realització de concerts de música amplificada en directe als establiments d’hostaleria. A aquesta nova regulació es poden acollir locals com Robadors 23 o el bar Absenta, que fins que no va ser aprovada havien ofert actuacions de forma tècnicament il·legal. D’entrada la norma va ser ben rebuda pels músics i els propietaris de bars i restaurants, que també es podran beneficiar de la seva línia de subvencions: un total de 400.000 euros destinats a adequar els locals a les noves exigències d’insonorització.

Representa una alenada d’aire fresc per a un sector que, tot i que encara no ha perdut l’escepticisme, hi veu una oportunitat per reconstruir l’escenari de l’oci nocturn musical, entès com un espai-temps amb un gran potencial per a la integració social ciutadana. I també s’aprecia positivament l’oportunitat que ofereix per cobrir el buit entre les dues opcions extremes que fins ara tenien els músics a Barcelona: tocar en acústic en un bar o bé amb amplificació en una sala de dimensions més grans.

Foto: Dani Codina

Actuació musical al local de Ciutat Vella Robadors 23, al carrer del mateix nom.
Foto: Dani Codina

Robadors 23 com a símbol i resum

Amb els últims aplaudiments la gent surt a la porta de Robadors 23 i, amb ells, els integrants del Pol Omedes Special 4tet: comenten, fumen i riuen en aquest carrer del Raval. El final de l’actuació coincideix amb el tancament de les botigues i amb el pas dels cinèfils que van a l’última sessió de la Filmoteca de Catalunya, la de dos quarts de deu del vespre.

El trompeta, el saxofon, el contrabaix i el bateria del Pol Omedes Special 4tet es reparteixen el pot. L’entrada ha costat cinc euros i hi havia unes trenta persones de públic. Quant han obtingut, al final? “Em fa vergonya reconèixer-ho, però compensem el fet que el sou sigui escàs amb el plaer d’interpretar una música determinada en companyia d’uns músics específics. M’està malament dir-ho, perquè a Robadors 23 li tinc molt de respecte”, declara Martin Leiton, el contrabaixista. És canari i, malgrat un context laboral precari, ha escollit Barcelona per residir-hi, fer música i viure’n. Abans havia tocat a Màlaga, Cuba, Buenos Aires, Madrid i la seva Tenerife natal.

“En un dia normal com avui hi sol haver unes trenta persones. Podríem apujar els preus, però llavors només vindrien estrangers. I, evidentment, si no fem concerts, no ve ningú”, es lamenta Albert Pons, un dels socis propietaris de la sala Robadors 23, la història de la qual resumeix les contradiccions de la nit musical urbana.

Robadors 23 va obrir l’any 2004, quan el carrer no era gaire cosa més que un passadís de condons usats i xeringues fetes servir. Ara hi ha bars cool i, a quatre passes, l’hotel Barceló Raval, que ofereix habitacions de fins a 300 ⁠euros la nit. Des de la seva inauguració l’han tancat tres vegades “per qüestions urbanístiques i policials” i altres tantes ha tornat a obrir. Al principi del 2016 gairebé es va produir el quart tancament, però la normativa actual “els va salvar pels pèls”, segons explica Pons, assegut a la mateixa barra des de la qual assisteix a la dotzena de concerts que el bar programa setmanalment.

D’aquí a una estoneta en començarà un altre: aquesta vegada, de flamenc. Robadors 23, que s’ha convertit en un local de culte per als músics en trànsit per la ciutat, és també un dels bars que apareixen a les guies turístiques com a emblemàtics de la nit barcelonina.

El saxofonista obre la cartera i va guardant els diners. Es diu Lluc Casares i és un de tants joves barcelonins que la ciutat ha acabat expulsant de fet. És així com justifica que se n’anés a Amsterdam: “Allà vaig vivint de la música, però reconec que som una generació que no estem acostumats a guanyar diners. La nostra vida és anar a tocar a aquests llocs, passar-nos-ho bé i sobreviure com puguem.”

El destí de Lluc Casares va ser els Països Baixos, ja fa cinc anys, però si li surten “cosetes” aquí, agafa un vol de baix cost i torna a Barcelona. Es va graduar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), i va fer un màster a Amsterdam i un intercanvi a Filadèlfia. La seva trajectòria musical es resumeix fins avui amb aquesta tríada: beques, “molta inspiració d’altres músics” i concerts a sales petites. També toca en sales grans, però són l’excepció.

Casares creu que Barcelona és en veritat una ciutat inspiradora, però també que s’hi fa difícil mostrar els fruits d’aquesta inspiració: hi ha molts músics en competència entre ells i es presenten poques oportunitats de tocar en directe en les condicions adequades.

Cap a un canvi de model

Les condicions en què les sales ofereixen música en directe va ser tema de debat intens durant els dies que van precedir les últimes eleccions municipals, i ara ja s’ha introduït de ple en l’esfera de les decisions polítiques: la qüestió no té a veure solament amb les multes o amb un enfrontament entre veïns i locals, sinó que afecta el model d’oci i el mateix model de ciutat. Apostar per la música en directe és una de les maneres de donar suport a les manifestacions culturals de base, i és aquí on entren en escena les sales petites i les bandes locals.

Carmen Zapata és un dels noms de la nit barcelonina, aquesta nit que encara es troba en el camí de definir el seu rumb. És gerent de l’Associació de Sales de Concert de Catalunya (ASACC) i fundadora de l’Associació de Dones de la Indústria de la Música. L’entrevisten a ScannerFM, la primera emissora de ràdio que va sonar exclusivament per internet a Barcelona. Zapata comparteix sofà amb Miquel Cabal, director adjunt de l’Heliogàbal, la sala de Gràcia que va haver d’abaixar la persiana abans de l’estiu passat, assetjada per les inspeccions de la policia i víctima de constants multes. Havia sobreviscut durant vint anys amb una llicència que no s’adequava a la seva activitat com a sala de música en directe.

A una pregunta de l’entrevistador de ScannerFM, Zapata respon: “Continuem vivint una precarietat alarmant que no té pinta de solucionar-se ni fàcilment ni ràpidament. Tot i que hi ha voluntats que sempre ajuden: amb voluntat política és molt més fàcil canviar les coses. En aquest cas, però, qui ha de demostrar voluntat política i sensibilitat cultural alhora és el Departament d’Interior de la Generalitat, que és qui regula els espectacles i l’activitat de les sales de concerts. I aquí, amb la policia hem topat.”

Una trentena de sales formen part de l’ASACC. Carmen Zapata ens explica que l’entitat, creada el 2001, continua reivindicant que els conflictes amb les sales es gestionin des d’una perspectiva cultural i que la responsabilitat de resoldre els problemes del carrer no recaigui en els propietaris. “Si algú crida al carrer, el propietari no en pot ser el responsable. Les sales ja es bunqueritzen”, afirma.

El músic, investigador i productor cultural Daniel Granados, director de programació de la trobada Cultura Viva, de la plataforma d’investigació cultural ZZZINC i de Producciones Doradas, assessora l’ICUB en matèria de polítiques musicals. Fa anys que té ficada entre cella i cella la idea que una ciutat ha de repensar què s’entén per música, per manifestació cultural, i a partir d’aquí reconèixer i impulsar la cultura de base: protegir a qui vulgui agafar una guitarra en un bar perquè sí, i també a qui aspiri a guanyar-se la vida amb aquesta activitat. Granados va participar en el desenvolupament de la normativa de música amplificada i en el del Pla de Cultures 2016-2026, abans esmentat, que va presentar el govern municipal a l’inici del mandat.

El bar Absenta, a la plaça del Pes de la Palla, programa regularment música en directe al soterrani. Amb la nova normativa pot fer-ho legalment. El bar està pràcticament desert; només trenquen la calma un fil musical a un volum tan sols un punt per sobre del silenci i les converses d’un parell de taules ocupades. Soroll blanc, que en diu Daniel Granados.

Els problemes de debò venen del carrer

Foto: Dani Codina

Bar musical La Rouge, a la Rambla del Raval, en hores nocturnes.
Foto: Dani Codina

La nova normativa vetlla amb un rigor extrem per la salut acústica dels veïns, especialment a Ciutat Vella, Sants, Gràcia i l’Eixample, on s’estableixen “zones d’especial saturació d’espais de pública concurrència” en què és obligat el tancament de l’aixeta sonora a les 11 de la nit. Si hi ha un habitatge al costat del local, es permet un màxim de nivell sonor –mesurat al dormitori de l’habitatge– de 30 decibels entre les 7 del vespre i les 11 de la nit, i de 25 decibels en horari nocturn, entre les 11 de la nit i les 7 del matí.

Foto: Dani Codina

Una altra imatge del local Robadors 23, en aquest cas de l’exterior.
Foto: Dani Codina

Què són 25 dB? “El silenci. Demanem la insonorització dels locals perquè als habitatges propers no els arribi el soroll –explicava Granados al diari digital Catalunya Plural pocs dies després de la presentació de la circular de l’ICUB–. Amb tot, el 95 % de les denúncies contra locals de música en viu no tenen relació amb la música en si, sinó amb el soroll que es genera fora de l’establiment. Ara estem considerant –en grups de treball formats per representants dels districtes, dels veïns i de la Guàrdia Urbana– les maneres d’intervenir en cas de conflicte.”

“No és la música en viu allò que genera problemes de convivència, sinó el que passa al carrer –insistia Granados a l’entrevista esmentada–. Hi ha una quantitat brutal de bars que ofereixen retransmissions televisades de partits de futbol durant els quals la gent crida ‘gol’ o surt al carrer a fumar, i no passa res”.

De nit, els decibels de Ciutat Vella sembla que s’amplifiquin. Al centre de Barcelona conviuen algunes petites sales que programen música en directe, com ara Sidecar o Robadors 23, amb altres locals amb horaris infinits, pensats per als turistes, actius tots els dies de la setmana: el turista és qui té festa cada dia, qui l’endemà no matina. Poc importa si és dimarts o divendres. Ciutat Vella és el segon districte més pobre de la ciutat, només per darrere de Nou Barris. Té una renda per capita de 14.481 euros. Alhora és –segons dades del CIS del 2015–, juntament amb l’Eixample, el districte amb més allotjaments turístics de la ciutat: en les dues àrees centrals de Barcelona s’hi concentra el 55 % de les places hoteleres. La ciutat n’ha sumat gairebé 20.000 des de l’any 2005, amb 367 hotels i 27 aparthotels. Segons l’Enquesta de Serveis Municipals, la preocupació número dos dels habitants de Ciutat Vella és el turisme, només superada en ordre d’importància per la precarietat laboral.

El districte és el banc de proves de la ciutat en molts aspectes, com el de la convivència dels veïns amb els locals de música. La regidora que el representa, la valenciana Gala Pin, ha posat en pràctica polítiques destinades a disciplinar el comerç. L’última afecta a tot allò relatiu al turisme i l’oci: s’han congelat per un any les llicències a Ciutat Vella. Durant aquest període no s’obriran més hotels, bars, discoteques, establiments de lloguer de bicicletes ni serveis d’informació turística. El consistori aprofitarà l’any de moratòria per revisar el Pla d’establiments de concurrència pública, hoteleria i altres activitats. L’objectiu? “Ordenar, prioritzar i minimitzar l’impacte de la seva activitat sobre els veïns”, explica Gala Pin.

Per a la regidora, l’oci nocturn és un dels problemes principals del districte i influeix de manera negativa en el descans dels residents. A l’enrenou habitual dels últims temps s’hi han afegit els rècords de l’estiu passat, amb uns índexs d’ocupació situats en els nivells d’abans de la crisi.

Els responsables de les sales (petites, mitjanes o grans) saben que els diners parlen en anglès i que si volen aconseguir fer ple cada nit necessiten virar la programació o programar “non stop. I, tanmateix, no tota la culpa és seva, perquè l’oferta decisiva ja no passa per les sales, sinó pels festivals. De qualsevol manera, l’efecte és que la seva identitat se’n ressent, perquè passen a oferir una amalgama d’estils com més variada millor. En general, les identitats que van marcar les nits europees de cada ciutat al final del segle passat s’han desinflat: Berlín ja no és tan techno, París no tan french house. I Barcelona ja no és tan… salvatge.

Poder i atractiu dels festivals

Foto: Josep Tomàs

El saxofonista del Pol Omedes Special 4tet, Lluc Casares, tocant al Jamboree de la plaça Reial.
Foto: Josep Tomàs

Una part cada cop més important d’aquests turistes –és una tendència a l’alça– venen expressament a Barcelona motivats pels festivals de música d’estiu. El Primavera Sound –la meitat del seu públic és foraster–, el Sónar, el Cruïlla. La fórmula és senzilla: sessions de bandes maratonianes i centenars de barrils escopint cervesa.

Aurelio Santos deixa clar que no el veurem mai estalviar per a un abonament de tres dies d’aquest estil. Fa més de vint anys que està vinculat a l’escena de la música en viu de Barcelona, coordinant concerts. “La gent, sobretot els més joves, són capaços de treballar i estalviar per aconseguir els abonaments de 200 euros de fins a dos i tres festivals cada estiu, però durant la resta de l’any no es veuen amb ànims per consumir música en directe”. Ho diu molest, gairebé enfadat, aixecant el to de veu.

És el coordinador i speaker de les WTF Jam Sessions del Jamboree, el club de referència del jazz a Barcelona; la veu del “Thank you for respecting live music” que repeteix cada dilluns des de fa més de quinze anys. “El model d’oci musical que s’ha fomentat es basa en els festivals –explica–. En comptes d’apostar pel consum regular de música en sales petites, tot s’ha concentrat en l’espai i el temps. La gent aconsegueix la seva dosi de jazz al Festival de Jazz de Barcelona, la de música indie al Primavera Sound i la d’electrònica al Sónar. Vol evasió, mostrar-se, construir-se una identitat. Si no vas al Primavera, no ets ningú.”

Aurelio Santos pertany al col·lectiu de freaks –així es qualifica a ell mateix– que escolten i presencien concerts de música en directe quatre o cinc vegades la setmana. “Jo no veig que a Barcelona es tracti la cultura com el que és: un dels dinamitzadors més importants de qualsevol civilització. Pel que fa a la nova normativa, és com receptar paracetamol per al dolor d’un traumatisme causat per un xoc a 200 quilòmetres per hora”, conclou.

La vida continua a l’Heliogàbal

Foto: Dani Codina

Divendres de poesia a l’Heliogàbal, l’emblemàtic local del carrer de Ramón y Cajal que espera encara la seva oportunitat de reintegrar-se plenament al món de la música en viu.
Foto: Dani Codina

Damunt de la persiana del bar Heliogàbal, al carrer de Ramón y Cajal de Gràcia, encara s’aprecia –pintada en estil de grafit– l’últim cartell del festival que organitzen a l’estiu, coincidint amb les festes del barri. De la porta fa temps que han desaparegut veïns i no veïns aguantant una cervesa i cargolant un cigarret darrere l’altre. Fa molts dies que la sala no es queda petita i supera –vet aquí un dels seus problemes– la seva limitada capacitat de 39 persones. Amb la cancel·lació dels anglesos Crushed Beaks el mes de gener d’ara fa un any, l’Heliogàbal va anunciar l’aturada temporal de la seva activitat com a bar musical. Coincidint amb l’entrada en vigor de la normativa sobre música amplificada, el maig, el local tancava també l’àrea de bar.

L’establiment, erigit en protagonista d’una reclamació compartida per molts altres locals de Barcelona, va anunciar que es veia obligat a tancar almenys fins al setembre. El motiu del tancament era la falta d’una llicència d’activitats adequada, cosa que feia que les inspeccions policials acabessin sempre amb multa. Mentre s’esperava la nova normativa no hi havia cap més solució que tancar. L’Heliogàbal –premi Ciutat de Barcelona de 2012– cancel·lava també tota la programació especial de celebració del seu vintè aniversari. “Els ingressos del bar no són prou grans per cobrir les despeses generades, i per això l’única sortida és tancar”, van destacar en aquell moment els responsables de l’Heliogàbal. La notícia arribava després que el local de Gràcia organitzés un concert a la sala Razzmatazz (“Pagar la multa”: el títol no enganyava) amb què va recaptar prop de 16.000 euros, gràcies a la col·laboració de bandes amigues i d’una xarxa de suport envejable. Amb aquesta quantitat va poder cobrir una bona part dels gairebé 22.000 euros del deute acumulat amb l’Administració.

Malgrat el tancament els propietaris de la sala van trobar la manera de trampejar la situació: van mantenir viu el Cicle Ronda a la Sala BeCool, que a ells els va servir com a bot salvavides durant els mesos de penúria, i als seus seguidors com a vàlvula d’escapament. I van aconseguir que la llum tornés a brillar darrere la persiana de l’Helio. En efecte, el local va anar obrint de manera intermitent durant alguns caps de setmana, fins a les darreries de l’any, per acollir la 18a edició del seu cicle de poesia trimestral. I fins i tot programant algun concert ocasionalment.

Cal recuperar el vessant integrador de la nit

A la capital portuguesa hi viu un català que ha dedicat la seva tesi doctoral a repensar la gestió de la nit barcelonina. Jordi Nofre, sociòleg i investigador de la Universidade Nova de Lisboa, va guanyar el 2009 el premi Joventut, de l’Agència Catalana de la Joventut, pel treball L’agenda cultural oculta, que aquell mateix any l’havia fet mereixedor del títol de doctor pel Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona.

A la seva tesi, Nofre defensava que la nit barcelonina havia estat “expressament oblidada” per l’Administració. “Moltes vegades, les polítiques d’actuació fan referència a la ciutat de dia, mentre que la ciutat de nit queda segregada en termes espaciotemporals”, assenyalava. Nofre es referia a un panorama nocturn orquestrat: “La nit de Barcelona ha estat utilitzada per les administracions públiques com una estratègia i com un mecanisme d’higienització moral, cultural, social i també de política de la ciutat. Hi ha un doble joc de l’Administració en connivència amb les elits que governen la nit a Barcelona perquè, bàsicament, genera molts diners a través dels sistemes impositius i de recaptació tributària.”

Jordi Nofre, que actualment participa en un procés de revitalització del port de Lisboa, ens amplia en videoconferència alguns d’aquests conceptes. “Barcelona és només oci i lleure; ja no hi ha indústria. Els empresaris són els qui defineixen el model, no ja de turisme, sinó fins i tot de ciutat”, afirma, contundent. Però es pot fer front a aquest model amb voluntat política, en opinió del sociòleg. “¿Per què l’Ajuntament continua destinant diners públics a la promoció de la Barcelona turística i s’oblida dels circuits culturals underground i dels músics joves, que permetrien subsistir als locals més petits?”, es pregunta.

Si l’ús nocturn de l’espai públic és inseparable de la nostra cultura, expliquem-ho: Jordi Nofre imagina la posada en marxa d’uns crèdits de l’ESO on s’eduqués sobre la utilització de la nit i de l’espai públic, el control dels seus riscos, el respecte als veïns i al mobiliari urbà… “La manca de projecte de nit a Barcelona fa que estigui socialment molt segregada –continua–. La nit llatina es troba en un lloc, la jazzística en un altre, la xinesa en un altre, els nois magribins pugen a Mataró amb tren. La nit és un espai-temps que està totalment per descobrir com a àmbit d’integració social. La meva pregunta és: si veiem que l’oci nocturn és rendible i alhora una oportunitat d’integració social, per què l’Ajuntament no obre discoteques públiques amb una programació diferent?”

La invenció de l’alcalde nocturn

El saxofonista del Pol Omedes Special 4tet, Lluc Casares, torna sovint a Barcelona, des d’Amsterdam, per tocar en locals com Robadors 23 o el Jamboree. Encara que va escollir el seu destí com a excusa per pivotar cap als Estats Units –el conservatori local ofereix un programa d’intercanvi–, sembla que la capital dels Països Baixos l’ha seduït
com a llar. Ens explica que “a Amsterdam hi ha més locals que ofereixen música en directe (bars, sales petites), mentre que els establiments oficials (auditoris, sales de concerts) es beneficien d’un públic més regular. El consum cultural és més alt”.

Al contrari que Barcelona, la ciutat holandesa fa anys que pensa en la seva vessant nocturna; la nit s’ha planificat i entès com l’espai de socialització i expressió cultural ciutadana inclusiva a què es referia Nofre.

Una de les aportacions pioneres que Amsterdam ha fet al model d’oci nocturn és el concepte del Night mayor, o alcalde de la nit, com a figura mediadora que s’encarrega de gestionar i millorar les relacions entre els empresaris, els veïns i l’Ajuntament. Una de les primeres propostes de l’actual alcalde nocturn d’Amsterdam, Mirik Milan, ha estat ampliar l’horari de les sales del Barri Roig, que obriran les vint-i-quatre hores del dia i programaran exposicions, xerrades o música en directe també de dia. El model té tant d’èxit que ja s’està reproduint en ciutats com París, Zuric o Tolosa.

Casares no és pas pessimista sobre el futur dels que viuen de les actuacions en directe a sales petites. Considera que, si la música és bona, l’escena se salvarà i se’n podrà viure. “Si tenim cura de la música, ella també ens cuidarà a nosaltres”, assegura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>