Descontaminar el cos dels habitants de les ciutats

Il·lustració: Patossa

Il·lustració: Patossa

Hi ha una contaminació més subtil i invisible que la de l’aire i de l’aigua: la que és dins del mateix cos humà. Els disruptors endocrins, substàncies contingudes al menjar, als objectes de la casa i de l’oficina, als productes de neteja i cosmètics, etcètera, s’acumulen a l’organisme, alteren el funcionament de les hormones i contribueixen a l’aparició d’obesitat, diabetis, càncer, problemes reproductius i del desenvolupament del cervell.

L’evidència científica està consolidada, però la majoria dels governs miren cap a un altre costat. La mateixa Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits al disruptors: la qüestió irresolta és la definició d’alterador hormonal, definició que determinarà modificacions en cascada de les lleis comunitàries sobre plaguicides, biocides i cosmètics, i del registre de substàncies químiques. Mentrestant, algunes ciutats i poblacions més petites s’estan posant al capdavant de les iniciatives per descontaminar el cos dels seus habitants.

Els ajuntaments suecs d’Estocolm i Göteborg exigeixen l’absència de disruptors endocrins als productes adquirits amb diners municipals. París ha eliminat els biberons amb bisfenol A i certs tipus de bolquers de les escoles bressol públiques. Barcelona ja no empra l’herbicida glifosat als seus parcs i jardins. I nou ajuntaments espanyols, començant pel municipi gironí d’Anglès, s’han unit en una xarxa de ciutats que aspiren a alliberar-se dels alteradors hormonals, anomenada “Mi ciudad cuida mis hormonas”.

“Quan una ciutat, especialment si és gran, pren una decisió d’aquest tipus, això pot tenir un impacte important sobre els fabricants”, afirma Leonardo Trasande, investigador de l’escola de medicina de la Universitat de Nova York. “Els polítics prendran decisions només si canvia l’opinió pública, i les accions de les ciutats faran que els ciutadans s’informin i es facin preguntes”, argumenta Barbara Demeneix, investigadora del Centre Nacional de Recerca Científica francès (CNRS). Els dos són investigadors de referència en disruptors endocrins.

“Pensem en el dia a dia d’un nen: si al menjador no està exposat a aquestes substàncies, si quan surt a jugar no les troba al parc…, realment es reduirà la seva càrrega de contaminants”, il·lustra Dolores Romano, responsable de polítiques de substàncies químiques d’Ecologistes en Acció. “És cert que als ajuntaments els falten certes competències, però poden prendre iniciatives que tenen un impacte directe sobre els ciutadans”, afegeix Ruth Echeverría, coordinadora de formació i investigació de la Fundación Alborada. Aquestes dues entitats ecologistes són les promotores de la xarxa “Mi ciudad cuida mis hormonas”.

Les primeres alarmes sobre els disruptors endocrins daten de fa més de mig segle. Als anys cinquanta i seixanta, els metges van observar als Estats Units que entre les noies joves que durant l’embaràs havien pres dietilestilbestrol (un estrogen sintètic que se solia prescriure per evitar avortaments) hi havia més incidència de càncer. Els mateixos anys es va descobrir que certes substàncies anomenades xenoestrògens produïen la feminització dels animals. Algunes eren naturals, per exemple la isoflavona de la soja, però les que tenien efectes més inquietants eren les artificials.

A principis dels vuitanta, la infiltració de DDT en el llac Apopka de Florida va afectar tant la capacitat reproductiva dels caimans que la seva població es va reduir dràsticament. En aquella mateixa dècada, els metges van detectar anomalies reproductives també en humans; en concret, en les víctimes del desastre de 1976 a Seveso (Itàlia), durant el qual es va alliberar una gran quantitat de dioxina. Com més altes eren les concentracions de dioxina en els cossos dels pares, menor probabilitat de tenir fills mascles. Algunes parelles van tenir només nenes.

Foto: Dani Codina

El personal de neteja és un dels col•lectius més exposats als productes químics. i, per tant, al risc de ser afectats pels disruptors endocrins.
Foto: Dani Codina

Barcelona va tenir el seu cas particular. El 1996 un grup de dones de fer feines de l’hospital de la Vall d’Hebron es va intoxicar amb dissolvents i altres productes. Les afectades tenien més fluix menstrual, més mastitis, cansament, hipersensibilitat a les olors, etcètera.

L’element comú a tots aquests episodis és que les substàncies implicades tenen una capacitat especial: la de simular el comportament de les hormones naturals. Les hormones són produïdes per les glàndules del sistema endocrí: una dotzena de teixits, des de l’hipotàlem del cervell fins a les gònades dels òrgans reproductors. Les glàndules produeixen la combinació d’hormones que el cos necessita en cada moment per activar els receptors hormonals de les cèl·lules i generar els diferents processos biològics.

Un equilibri molt delicat

El còctel hormonal té un equilibri delicat: cada ingredient hi és present en una concentració determinada i molt baixa (pocs picograms o nanograms per mil·lilitre de sang). Aquest equilibri se’n va en orris quan s’hi barreja un disruptor endocrí. Les substàncies disruptores imiten la funció de certes hormones o impedeixen que d’altres funcionin. N’hi ha prou amb petites quantitats d’alteradors hormonals perquè aquests interfereixin amb les funcions biològiques.

Aquest quadre ja era clar l’any 1991, quan per primera vegada un grup de científics el va plasmar en l’anomenada declaració de Wingspread 1. Des de llavors, s’han acumulat evidències i declaracions fins als documents de referència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de 2012 i de la Societat Mundial d’Endocrinologia de 2015. “Sabem que les malalties endocrines van en l’alça. Hi ha cada vegada més evidència que estan relacionades amb els disruptors endocrins. Sabem, doncs, que els disruptors tenen un cost, però també com reduir l’exposició humana als disruptors”, resumeix l’investigador Leonardo Trasande. “Nombrosos estudis [...] confirmen la idea que l’exposició a substàncies químiques contribueix a desordres endocrins. [...] Hi ha prop de vuit-centes substàncies de les quals se sap o sospita que poden interferir amb les hormones”, diu l’informe de l’OMS.

Foto: Dani Codina

Hi ha prop de vuit-centes substàncies de les quals se sap o sospita que poden interferir amb les hormones i causar malalties i altres problemes de salut, com ara problemes reproductius femenins i masculins, problemes del neurodesenvolupament, obesitat, diabetis i certs tipus de càncer.
Foto: Dani Codina

L’estudi de la Societat Mundial d’Endocrinologia detalla les malalties sobre les quals hi ha proves sòlides: problemes del neurodesenvolupament (com podrien ser l’autisme i la hiperactivitat), obesitat, diabetis, problemes reproductius femenins i masculins (com la baixa qualitat del semen, les malformacions genitals, els naixements prematurs…) i càncers relacionats amb hormones (per exemple, de mama, endometri, ovari, pròstata, testicles i tiroides).

L’estudi assenyala les principals substàncies sobre les quals hi ha estudis concloents: l’atrazina i el DDT es troben en herbicides i pesticides; el bisfenol A (BPA) és present en llaunes de menjar i en la tinta dels tiquets del supermercat; els ftalats, en embolcalls de menjar, cosmètics, xampús i paviments de vinil; i els bifenils policlorats (PCB) i els èters difenílics polibromats (PBDE), en retardants de flama i en dispositius electrònics.

L’empremta química

“Cada país té una mena d’empremta dactilar [de disruptors] en funció de les seves activitats [industrials]. Una placenta amb molt PCB és probablement danesa; una amb abundància d’endosulfan, francesa, i una altra amb molt monoetil ftalat, espanyola”, explica Nicolás Olea, catedràtic de medicina de la Universitat de Granada. “S’ha fet habitual que la gent tingui a dins del cos certes concentracions de compostos tòxics”, constata per la seva banda Miquel Porta, investigador de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona. “De dinou compostos tòxics que hem analitzat, ningú no en té menys de tres: de mitjana, en detectem onze per persona”, explica en referència a una mostra de ciutadans catalans d’entre divuit i setanta-quatre anys. “El DDT, que va ser prohibit fa trenta-cinc anys, es detecta avui en el 88 % de la població. L’hexaclorobenzè, un fungicida, en més del 90 %”, detalla.

Els disruptors endocrins funcionen d’una manera especialment subtil. En primer lloc, poden ser perillosos també en dosis molt baixes, ja que les hormones que emulen també operen a dosis baixes i atès que els alteradors es potencien entre si. Per aquest motiu, la Societat Mundial d’Endocrinologia considera que “no hi ha un llindar d’exposició segur”.

Els disruptors, a més, actuen de forma diferent en funció de la fase de la vida i el gènere. L’OMS i la Societat Mundial d’Endocrinologia coincideixen que els anys de la infància són els més delicats, tot i que l’exposició comença fins i tot abans del naixement. “Fa molts anys que detectem aquestes substàncies al líquid amniòtic en què flota el fetus. Hi ha evidències que els disruptors poden causar una programació prenatal d’obesitat, sobrepès, resistència a la insulina, diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars”, afirma Porta.

Les dones pateixen més exposició per diverses raons. En primer lloc, pel tipus de feines: el personal de neteja, les mestres, les instructores de piscines i les tècniques de laboratori, per exemple, hi estan més exposades. En segon lloc, pel major ús de cosmètics i maquillatge. I finalment, perquè la barreja hormonal de les dones és més sensible a efectes adversos que la dels homes.

Malgrat la càrrega d’evidències sobre els alteradors hormonals, aquest camp continua obert a les disputes. Per exemple, el 2015 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i l’OMS van discrepar sobre la naturalesa cancerígena del glifosat.

Interès a generar dubtes

“L’estat de la ciència i de la reglamentació és semblant al que hi havia sobre el canvi climàtic fa un decenni. [...] Davant de l’evidència [...] un petit grup de científics –molts d’ells amb connexions documentades amb la indústria– s’han dedicat a generar un estat de dubte que no guarda proporció amb el nivell real de desacord científic”, va escriure Trasande a la revista Nature.

El darrer document de la Societat Mundial d’Endocrinologia va rebre l’aprovació prèvia de tretze mil experts. “Hi ha entre vuit i dotze científics, amb molts conflictes d’interessos, que hi van en contra”, apunta Ángel Nadal, catedràtic de fisiologia de la Universitat Miguel Hernández d’Elx i coordinador del grup assessor sobre disruptors endocrins de la Societat Mundial d’Endocrinologia.

“L’impacte dels disruptors endocrins sobre la salut és més important que el que tindria sobre la indústria química la reglamentació del seu ús”, observa Demeneix. Un estudi de 2016 de Trasande estima l’impacte econòmic dels disruptors endocrins –pel que fa a costos associats a les malalties que causen– en 217.000 milions de dòlars a Europa i 340.000 milions als EUA.

La situació, segons alguns científics, s’assembla també al cas del plom a la gasolina. Aquest ingredient es va eliminar progressivament entre els anys setanta i els noranta, i com a conseqüència en va disminuir la concentració a l’aire i a la sang dels nens (al començament, el 88 % dels infants dels EUA en tenien en quantitat perillosa, i al final, només l’1 %). Durant els mateixos anys, el coeficient d’intel·ligència dels nens dels Estats Units va pujar entre 2 i 5 punts, en part perquè anteriorment el plom havia afectat el cervell. Traduït en termes de PIB, s’estima que la millora d’aquest coeficient gràcies al descens del nivell de plom en la sang suposa uns beneficis econòmics d’entre 110.000 i 319.000 milions de dòlars anuals.

Definir els alteradors hormonals, el coll d’ampolla

No obstant això, la Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits als disruptors. La qüestió irresolta és la definició d’alterador hormonal. En funció de la definició que s’empri, hi haurà modificacions en cascada de les lleis comunitàries sobre plaguicides, biocides i cosmètics, i del registre europeu de substàncies químiques (REACH).

Foto: Dani Codina

Reduir l’ús de recipients i envasos de plàstic en el menjar diari és una de les mesures indicades per protegir-se dels disruptors endocrins.
Foto: Dani Codina

El juny de 2013 la Direcció General de Medi Ambient va presentar un esborrany de definició basat en la feina d’un grup d’experts. L’aprovació estava prevista per al mes de desembre. “Però l’esborrany no va agradar a la indústria, que va emprendre maniobres per aturar-lo. Llavors, l’hivern de 2013 la Comissió Europea va encarregar un estudi sobre el cost socioeconòmic d’aquells criteris”, explica Dolores Romano. També va traslladar el tema a la Direcció General de Sanitat i Consum. El temps va passar i el 2014 Suècia va denunciar la Comissió davant el Tribunal Superior Europeu per incompliment. A finals de 2015 el tribunal va dictar que la definició s’havia de publicar immediatament. Finalment, el juny de 2016 la Comissió va presentar un nou esborrany.

La proposta va decebre activistes i experts. “S’exigeix un nivell d’evidència molt més alt que per a qualsevol altra substància”, explica Dolores Romano, d’Ecologistes en Acció. Ángel Nadal afegeix que aquest nivell és “superior al demanat per declarar que una substància és carcinògena. En aquest darrer cas n’hi ha prou a demostrar que provoca anomalies en cèl·lules i animals. Voldríem el mateix per als disruptors”.

Però tampoc no és suficient demostrar els efectes negatius de la substància, sinó que es demana, a més, coneixe’n el mode d’acció. “Ens trobem amb uns modes d’acció molt complexos, com ara la producció de canvis epigenètics durant el període fetal o la lactància, amb efectes que apareixen al cap d’anys. Quant trigarem per fer totes les proves sobre desenes de milers de compostos?”, argumenta Nadal. D’altra banda, la proposta europea introdueix una exempció a priori per als insecticides.

“La Comissió Europea està massa influïda per la indústria química”, resumeix Demeneix. Tot i que ja ha modificat la definició quatre vegades, diversos països (encapçalats pels nòrdics) han impedit que s’aprovés. En un moviment que alguns activistes consideren sospitós, l’esmentada Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va crear el desembre de 2016 un grup de treball per desenvolupar una guia d’aplicació de la definició, encara que aquesta no estigués aprovada.

Ajuntaments amb iniciativa

Les coses no han anat millor als àmbits estatal i autonòmic. Com a gest simbòlic, el 2004 la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, va fer analitzar una mostra de la seva sang: contenia desenes de contaminants. El 2010 es va plantejar un pla nacional de salut ambiental, que va quedar en un calaix.

Pel que fa al govern de Catalunya, des de 2012 no s’han tornat a monitorar els disruptors endocrins en la població, tot i que més recentment s’han engegat converses sobre la represa d’aquests controls, segons informa Miquel Porta.

“A escala municipal tot és més ràpid”, opina Ruth Echeverría. El novembre de 2016 la Fundación Alborada i Ecologistes en Acció van constituir la xarxa “Mi ciudad cuida mis hormonas”, que agrupa nou ciutats i pobles que han aprovat mocions per la reducció de l’exposició als disruptors endocrins: Alcalá de Guadaíra (Sevilla), Anglès (Girona), Brunete (Madrid), Estella-Lizarra (Navarra), Onda (Castelló), Quijorna (Madrid), Robledo de Chavela (Madrid), San Fernando de Henares (Madrid) i Saragossa. Algunes més, com ara Barcelona, ho estan tramitant.

Així mateix, tres comunitats autònomes (el País Valencià, la Rioja i l’Aragó) han aprovat proposicions no de llei sobre el mateix tema. És notable que els governs d’aquests ajuntaments i comunitats abracin tot l’espectre polític espanyol, des del Partit Popular fins a Podem.

El petit municipi gironí d’Anglès va ser el primer que va aprovar una moció a Espanya, el febrer de 2016. “Tenim una secretària amb hipotiroïdisme, igual que jo”, explica Astrid Desset, alcaldessa elegida sota la sigla de CiU. “Ella va suggerir que des de l’Ajuntament instéssim les autoritats de salut a elaborar una guia per a administracions locals”. Anglès ha eliminat els estris de tefló a la cuina de l’escola pública i n’ha canviat el menú, ha eliminat el glifosat de la jardineria, ha substituït l’aigua embotellada per fonts amb filtres d’osmosi i ha reemplaçat els sabons de mans de tots els edificis municipals. Però “no tenim ningú que ens ajudi a anar més enllà”, lamenta l’alcaldessa.

Foto: Dani Codina

El govern municipal ha bandejat l’ús d’herbicides químics als parcs i jardins de Barcelona –a la imatge, el parc de la Ciutadella– des del gener de 2017.
Foto: Dani Codina

El març de 2016 Ecologistes en Acció va publicar una guia per eliminar els contaminants hormonals adreçada a les administracions locals. Les experiències de municipis de tot el món estan definint un conjunt de pràctiques de disminució de l’exposició. La mesura més popular és l’eliminació d’herbicides químics als parcs i jardins. El govern de Barcelona (BeC) els ha bandejat des del gener de 2017. Fins a l’any anterior s’empraven, per exemple, 2.500 litres de glifosat als tractaments anuals, en dos-cents mil escocells d’arbres i en àrees cobertes amb grava, segons informa Izaskun Martí, directora de conservació de Parcs i Jardins. Actualment, l’Ajuntament disposa de quatre màquines que maten les males herbes amb vapor escalfat i de vint-i-quatre persones que hi intervenen manualment, contractades per sis mesos amb un pla d’ocupació per a aturats. A més, alguns escocells s’han cobert amb escorça de pi, que evita que creixin herbes, o s’han sembrat amb plantes que són enemigues naturals de les plagues dels arbres.

L’Ajuntament de Madrid (Ahora Madrid) també ha eliminat el glifosat per al tractament de les herbes de les carreteres. Però alguns ajuntaments han anat més enllà i han aplicat el mateix enfocament a les plagues. És el cas del petit municipi de Brunete: a més de prohibir certs herbicides, el seu govern (PP) està reemplaçant els plaguicides, i així, per exemple, els nius de les processionàries del pi s’eliminen mitjançant mètodes mecànics, com xarxes o discos de recollida de les erugues.

El febrer de 2017 Brunete també es va comprometre a introduir alimentació orgànica a les escoles bressol, els menjadors escolars i les residències municipals, i a comprar productes lliures de disruptors per a les instal·lacions públiques. Encara que a petita escala, aquests són dos grans eixos més de les polítiques municipals contra els disruptors: eliminar-los dels menjadors col·lectius i dels subministraments públics de productes, com els de neteja i els materials de construcció. “Els habitants [de Brunete] estan contents fins a un cert punt. De vegades no entenen les mesures. Cal fer molta tasca educativa”, observa la coordinadora de formació i investigació de la Fundación Alborada, Ruth Echeverría, que ha assessorat aquest ajuntament de la Comunitat de Madrid. Per aquesta raó, altres municipis, com Estella-Lizarra (EH Bildu), a Navarra, han començat el seu procés de transformació amb unes jornades per formar els professionals i comunicar-se amb els ciutadans.

Entre les ciutats de fora d’Espanya que estan fent canvis hi ha París i Irvine (Califòrnia). Les dues darreres administracions socialistes de la ciutat de París han prohibit els biberons amb bisfenol A i certs tipus de bolquers a les escoles bressol públiques. L’alcaldia actual ha adoptat un pla de salut ambiental (Paris Santé Environnement) que inclou un servei d’assessorament a les oficines municipals sobre compres lliures d’alteradors d’hormones.

Pel que fa a Irvine, la iniciativa va sorgir d’un grup de quatre pares compromesos, que es van assessorar amb tres científics locals i van formar el col·lectiu Non Toxic Irvine. Després d’organitzar una petició, el grup va aconseguir el febrer de 2016 que la ciutat reemplacés tots els pesticides i plaguicides amb productes orgànics.

“Aquí es valora molt l’aspecte de la ciutat i es toleren poc les males herbes”, explica Ayn Craciun, una de les mares promotores. “Però la gent va entendre que no tenia sentit emprar substàncies tòxiques als jardins on juguen els nens i els animals domèstics”, afegeix Bruce Blumberg, professor de biologia de la Universitat de Califòrnia-Irvine i assessor del projecte. Els cinc regidors de la ciutat californiana (quatre d’ells republicans) van votar a favor de l’eliminació dels tòxics. “La pressió d’un grup ferm de pares com el nostre i els arguments dels científics van ser essencials per convence’ls”, explica Craciun. “Altres ciutats de la nostra regió estan seguint l’exemple d’Irvine”, apunta la regidora Christina Shea, amb una experiència personal prèvia de càncer, que des del començament va donar suport al projecte. L’ús de productes orgànics ha suposat un encariment dels tractaments no superior al 6 %, informa Craciun.

Biomonitoratge de sang

Una altra actuació que ja han aplicat diverses ciutats del món, però única fins ara a Espanya, es du a terme aquests mesos a Barcelona. Es tracta del biomonitoratge de mostres de sang d’unes 240 persones representatives de la població de la ciutat. L’anàlisi de les mostres, coordinada per l’investigador de l’IMIM Miquel Porta, permetrà estimar la presència de disruptors als organismes de la ciutadania. El procés s’havia dut a terme anteriorment els anys 2002 i 2006. “Haurem de veure si segueix la tendència a la baixa que es va registrar entre els dos mesuraments anteriors”, indica Porta.

“La falta de regles d’abast europeu deixa la iniciativa en mans de les administracions locals. Aquestes poden reduir l’ús de certes substàncies, fomentar el mercat d’alternatives més segures i, en suma, donar bon exemple als ciutadans. Les ciutatstenen molt a fer en relació amb els disruptors endocrins”, acaba Dolores Romano.

Michele Catanzaro

Periodista científic

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>