Àlbums familiars que escriuen la història de la ciutat

Barcelona és una de les ciutats amb un patrimoni fotogràfic més important de tot Europa. Arxius públics i privats, antiquaris i col·leccionistes, periodistes i historiadors, editorials i sobretot les mateixes famílies formen part del circuit que ha de fer possible la conservació i la difusió d’aquest valuós patrimoni documental.

Foto: Eva Guillamet

Molts descendents dels autors d’àlbums familiars són conscients del seu valor històric i documental i els conserven; d’altres, en canvi, sovint se’n desfan. Amb sort, les fotografies malbaratades arriben a mans de col·leccionistes que eviten la seva destrucció. A la imatge, targetes de visita amb retrats infantils de final del segle XIX, de la col·lecció particular de l’autor.
Foto: Eva Guillamet

Barcelona és una de les ciutats amb un patrimoni fotogràfic més important de tot Europa. No són només els seus nombrosos arxius públics i privats els que conserven per a la història aquestes imatges de gran valor documental, sinó també moltes famílies que, sovint en capses de sabates i de galetes, i en el millor dels casos en àlbums enquadernats, han preservat unes fotografies que, a més de tenir un innegable interès sentimental per als seus propietaris, poden oferir una visió de la ciutat inèdita i d’interès per al conjunt de la societat.

Les velles fotografies dels avis i rebesavis són, en molts casos, testimonis únics de la vida quotidiana i la societat catalanes durant bona part del segle XX. Arxius públics i privats, antiquaris i col·leccionistes, periodistes i historiadors, editorials i sobretot les mateixes famílies formen part del circuit que ha de fer possible la conservació i la difusió d’aquest valuós patrimoni documental.

“Algú va dir que un llibre és una capsa plena de coses. Tanmateix, una capsa pot estar plena d’històries, de moltes vides: capses oblidades, atrotinades, esgrogueïdes… que ara es troben en el calaix d’un vell moble. Capses plenes de fotografies. Algunes potser s’hauran deslliurat d’aquest final poc honorable i tindran un lloc més destacat en el calaix dins d’un àlbum que llueix una cintenta humil i descolorida. L’estat de les cintetes és directament proporcional a l’amor i la cura que una persona va posar en la col·lecció d’aquelles imatges per garantir el record de la seva pròpia existència. Recuperar aquestes capses és capturar la nostra presència”. Amb aquestes emotives paraules, els responsables de l’Espai d’Art i Cultura del Casal Pere Quart de Sabadell feien un tribut, en el marc de la Primavera Fotogràfica de 1998, a la fotografia domèstica i el seu valor no només documental i patrimonial, sinó també d’enfortiment de la identitat personal i col·lectiva.

Feia dos anys que la Generalitat havia presentat el  (1996), en què, sorprenentment, de nou es reclamava –com ja havien fet les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia de 1980– l’atenció per l’anomenada “fotografia d’autor”, però en bona part s’oblidava la importància de les fotografies conservades en arxius particulars de fotògrafs no professionals, dels fotògrafs amateurs, d’aquells afeccionats que, en molts casos, van arribar a produir centenars i milers d’imatges, sovint de gran interès.

Tampoc l’últim Pla Nacional de Fotografia, aprovat pel govern català al final del 2014, no sembla reconèixer la importància que té el patrimoni fotogràfic ocult que es conserva als domicilis dels fills, nets i, sovint, també besnets dels autors de les imatges. En el millor del casos, aquests descendents valoren i són conscients no només del valor emocional que tenen aquelles imatges per a la pròpia identitat familiar, sinó també per al conjunt de la nostra societat. El dramàtic daltabaix que va significar la Guerra Civil, tant institucional com humà, dota les fotografies de les dècades centrals del segle XX d’una significació del tot insospitada per a les persones que, càmera en mà, les van realitzar. Les instantànies d’abans de la guerra conservades en innombrables capses de sabates i de galetes i, en el millor dels casos, en àlbums enquadernats, han esdevingut avui un testimoni únic de la Catalunya d’ahir.

Un patrimoni cultural en emergència

Foto: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Primer número del setmanari gràfic d’actualitat Imatges, aparegut l’11 de juny de 1930. La revista presenta en portada el polític i jurista Joan Maluquer i Viladot, que “agafa el cotxe i se’n va a complir la seva laboriosa tasca de president de la Diputació després de l’obligada visita a la seva granja”, d’acord amb el peu.
Foto: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Després de la fi de la dictadura, l’any 1980 la Fundació Miró acollia les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia. Durant les sessions de treball es va debatre sobre la conveniència de recuperar el patrimoni fotogràfic documental, sobre els models de creació d’arxius locals i sobre la necessitat d’un museu de la fotografia de Catalunya que, més de tres dècades després, encara no s’ha fet realitat.

A més de detectar les principals problemàtiques pel que fa a la manca de polítiques públiques en matèria de conservació i difusió del patrimoni fotogràfic, també s’alertava sobre l’extraordinària riquesa dels nombrosos arxius de fotògrafs no professionals que, sovint, es trobaven en perill de desaparició.

I no només els dels fotògrafs amateurs. Eren molts els arxius de fotògrafs professionals que van ser salvats en l’últim moment de la seva definitiva pauperització. En aquest sentit, és del tot remarcable la tasca duta a terme pel desaparegut Miquel Galmes en la salvaguarda dels fons Roisin, Merletti o Thomas, entre d’altres, a l’arxiu fotogràfic històric de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Aquell 1980 també va ser el de la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que no estrenaria la seva seu de Sant Cugat del Vallès, tanmateix, fins molts anys després, el 1995. Amb el pas del temps, la seva potent Àrea d’Imatges, Gràfics i Audiovisuals ha arribat a convertir-se en un dels principals referents patrimonials fotogràfics del país.

Al llarg del segle XX ja hi havia hagut diverses iniciatives i entitats que havien contribuït de manera efectiva a la conservació del patrimoni fotogràfic d’autors no professionals. És el cas del Centre Excursionista de Catalunya, l’arxiu fotogràfic del qual ha arribat a atresorar més de 750.000 imatges al llarg del seu segle d’existència. És un dels principals centres patrimonials de tot el país i per enriquir les seves col·leccions s’ha nodrit en bona part de les donacions dels socis, molts d’ells apassionats per la fotografia com a afeccionats. Una situació semblant és l’experimentada per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fundada el 1923, que sovint també compartia socis del Centre Excursionista. Més de 25.000 plaques, majoritàriament de format estereoscòpic, integren el seu arxiu històric. Pocs anys després, el 1929, tenia lloc una de les donacions particulars més valuoses a la Biblioteca de Catalunya, la del fons del Dr. Josep Salvany, format per unes 18.000 plaques de vidre estereoscòpiques, ben estudiades pel fotògraf Ricard Marco.

En aquells mateixos anys tenia lloc la fundació, per part de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants, del primer arxiu històric del barri. Era l’any 1931; els seus impulsors eren ben conscients de la importància que tindrien en el futur totes aquelles fotografies que els socis realitzaven de manera amateur. Al llarg de dècades, fins i tot sobrevivint a la repressió de la dictadura franquista, l’Arxiu Històric de Sants va arribar a formar un valuosa secció fotogràfica que, ja en els anys de la restauració de l’ajuntament democràtic, va propiciar la creació de l’actual Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Iniciatives públiques

Des de mitjan dècada dels noranta, han estat diverses les campanyes impulsades des de les institucions públiques per a la recuperació i la divulgació de fons de fotografia domèstica, que sens dubte són de gran valor per a la construcció d’un relat més ric i plural sobre la trajectòria ciutadana de la Barcelona del segle XX. Any rere any, els centres de l’Arxiu Municipal de Barcelona, i molt en especial l’Arxiu Fotogràfic i la xarxa d’arxius municipals de districte, són beneficiaris de nous fons fotogràfics gràcies als dipòsits i donatius particulars.

A les Corts cal destacar la contribució que des del primer moment va fer la família Brengaret-Framis d’un valuós patrimoni fotogràfic recollit al llarg de dècades. A Horta-Guinardó, el 2015 ingressava el fons de l’amateur Jaume Caminal, les imatges del qual són una crònica de la transformació del barri des del final de la dècada de 1930.

En paral·lel a la tasca desenvolupada per l’Arxiu de la Ciutat, també els centres d’estudi i els tallers d’història han estat una peça clau en el procés d’identificació i protecció de fons particulars gràcies al seu profund coneixement dels respectius àmbits territorials on actuen. És el cas, entre d’altres, dels arxius històrics del Poblenou, Fort Pienc o Roquetes-Nou Barris, o dels tallers d’història de Gràcia i del Clot-Camp de l’Arpa, sense oblidar la tasca del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec i d’entitats com ara l’Associació de Festes de la Plaça Nova.

La xarxa de centres de proximitat i participació ciutadana estesa arreu dels barris també ha pres un destacat protagonisme en l’enfortiment de la memòria comunitària gràcies al patrimoni visual. És el cas de les campanyes de recollida de fotografies familiars impulsades des de centres cívics municipals, com ara els de la Barceloneta, la Casa Golferichs, el Centre Cívic Sagrada Família i el Centre Cultural Casa Elizalde. Aquest últim presentava en públic, l’any 2011, el seu ambiciós projecte “Finestres de la memòria”, encara en funcionament. Aprofitant les possibilitats que ja llavors oferien les xarxes socials, es tractava de recuperar fotografies del barri anteriors a l’any 1980 amb l’objectiu de crear col·lectivament un fons fotogràfic virtual.

Durant aquests anys, el projecte ha produït diverses exposicions temàtiques de periodicitat anual, com ara les dedicades al paisatge urbà i arquitectònic, els comerços, els interiors domèstics, la trajectòria del col·legi Sagrat Cor-Diputació, retrats de veïns i veïnes dins i fora de la llar o les celebracions populars a l’espai públic. El maig del 2016 es presentava “Ens fem una foto? Fotografia domèstica als anys trenta”. L’exposició era, en paraules dels seus comissaris –la historiadora de la fotografia Núria F. Rius i el fotògraf Jordi Calafell–, un reconeixement al valor documental de la fotografia familiar o d’àmbit domèstic durant la dècada de 1930, anys del seu primer apogeu. “Fetes al carrer o a casa, íntimes i personals, les imatges constitueixen un contrarelat visual de la vida quotidiana a l’Eixample que complementa o contradiu l’imaginari que s’ha consolidat entorn de la Segona República gràcies a la força de la premsa gràfica i del cinema”, explicava Núria F. Rius.

Foto: Josep Maria Sagarra / AFB

Un vianant observa en un quiosc de la Rambla els primers exemplars de la revista Barcelona gràfica, el 9 d’abril de 1930.
Foto: Josep Maria Sagarra / AFB

La popularització de la fotografia feta per particulars coincidia amb l’esclat irreversible de la premsa gràfica a Barcelona. A partir dels mesos d’abril i de juny de 1930, respectivament, dues noves publicacions visuals van ocupar els carrers de la ciutat: Barcelona gràfica i Imatges. I tal com ha afirmat Teresa Ferré, en paral·lel a aquest procés sorgia l’interès dels lectors per la vida privada i la intimitat dels personatges públics, sobretot del món de l’oci, l’star system dels anys d’entreguerres. Era una manifestació més de la nova cultura de masses que ja havia triomfat als Estats Units i que, a través de Londres i París, s’estenia per la resta del continent europeu.

De la mateixa manera que projectes com “Finestres de la memòria” s’aproximen a la fotografia domèstica en l’àmbit de l’Eixample –i cada vegada més també a la resta o al conjunt de la ciutat, tal com s’evidencia en el nou projecte sobre els anys de la Transició en la dècada de 1970–, altres iniciatives abracen tot el territori català. Amb el nom de “Fem memòria”, la Biblioteca de Catalunya i la Sotsdirecció General d’Arxius i Museus de la Generalitat, entre d’altres, consagren la memòria familiar de Catalunya com a centre d’interès d’aquest projecte. De les diferents tipologies documentals, la fotografia és un dels materials aportats més sovint per les famílies que hi participen.

Les xarxes i l’empresa privada

Les xarxes socials han permès desenes de noves iniciatives per a la recuperació de fotografies d’origen domèstic o de col·leccionistes particulars, com ara el blog Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda, creat per l’activista digital Miquel Barcelonauta (2010); la pàgina de Facebook Barcelona desapareguda (2013), de Giacomo Alessandro –mort prematurament el 2016 de leucèmia–, o el compte d’Instagram El nostre arxiu fotogràfic (2015), del jove arxiver Adrián Cruz Espinosa, que constitueixen iniciatives lloables de difusió d’un patrimoni fotogràfic desconegut. Tots ells comparteixen una característica: la presència abundant de fotografies inèdites dels àlbums familiars.

Caràtula del llibre sobre la Barceloneta de la col•lecció “L’Abans”

Caràtula del llibre sobre la Barceloneta de la col·lecció “L’Abans”, publicat per l’editorial Efadós amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona. La col·lecció recull la memòria gràfica de les poblacions de Catalunya i les Balears.

En paral·lel a les actuacions des de l’àmbit públic, també des del privat s’ha contribuït a aquest procés de revalorització patrimonial. L’any 1994 Viena Edicions iniciava la publicació, arreu de Catalunya, d’una col·lecció de petit format titulada “Imatges i Records” que, sovint, donava protagonisme a les fotografies familiars dins la història gràfica dels municipis. El primer llibre estava dedicat al Prat del Llobregat i uns anys més tard, el 2003, arribaven els dos primers títols barcelonins, dedicats als barris de Gràcia i Ciutat Vella respectivament. Per les mateixes dates, una altra editorial, Efadós, iniciava la publicació d’una ambiciosa col·lecció, l’èxit de la qual no té precedents: “L’Abans”. Des del primer títol, dedicat al Papiol l’any 1996, fins a l’últim sobre el districte de Ciutat Vella de Barcelona, presentat per Sant Jordi del 2017, s’han publicat més de cent volums, cadascun dels quals conté un miler d’imatges. En total, durant aquesta vintena d’anys els fascicles de L’Abans han donat a conèixer més de cent mil fotografies. A Barcelona, tots els volums han estat elaborats o bé per historiadors professionals o, en la majoria dels casos, pels centres d’estudis i tallers d’història per als quals la fotografia domèstica ja feia anys que era una eina fonamental en els seus projectes de recerca i divulgació.

Noves fonts documentals

L’abundància d’aquestes noves fonts documentals potencials, la pluralitat de testimonis visuals que aporten i el seu caràcter inèdit fan de la fotografia familiar un recurs ineludible per als investigadors que estudien el segle XX.

Sens dubte, un dels períodes que se’n poden beneficiar més són els anys de la Guerra Civil. Tot i que pocs dies després de l’ocupació franquista de Barcelona, el 7 de febrer de 1939, la premsa feia pública una nota del nou Servei Nacional de Propaganda franquista apel·lant a la “colaboración de fotógrafos, profesionales, reporteros y personas particulares que hayan tomado fotografías de actos oficiales, desfiles, concentraciones, etc., desde el 18 de julio de 1936 hasta la fecha”, a qui es comminava a “entregar los negativos y copias de los mismos de que se disponga a la mayor brevedad”, el cert és que molts d’ells no van acatar aquesta ordre del nou i temut règim.

Rossend Torras Mir n’era un. Els seus descendents conserven encara avui el seu riquíssim arxiu fotogràfic d’uns 25.000 negatius que espera ser plenament exhumat. Entre les seves fotografies n’hi ha algunes d’úniques de les esglésies cremades el juliol de 1936. “És hora d’obrir capses de sabates i contrastar la memòria col·lectiva amb l’evidència fotogràfica. Sens dubte, la fotografia domèstica ens aporta una nova visió de la Guerra Civil”, han afirmat encertadament la historiadora de la fotografia Núria F. Rius i el fotògraf Jordi Calafell.

Foto: Eva Guillamet

Fotografies fetes per nazis durant la Guerra Civil, de la col·lecció particular de l’autor. El text correspon al revers de la fotografia d’un vaixell nazi, el Kondor, ancorat al port de la ciutat a l’inici de la guerra, tal com s’indica en aquestes línies. A la dreta, a dalt, la desfilada militar franquista arran de l’ocupació de Barcelona, a la confluència de la Diagonal i el carrer de Balmes; al mig, un Junker 52 a l’aeròdrom de Burgos, amb el dibuix d’una calavera i el nom de Barcelona com a objectiu; a sota, l’esvàstica al port.
Foto: Eva Guillamet

No només s’obren noves possibilitats de documentació gràcies a les fotografies familiars recuperades a Catalunya i Espanya, sinó també a les que apareixen a l’estranger. Molts nets dels alemanys i italians que durant la guerra espanyola van lluitar a la Península a favor dels rebels franquistes es desfan també dels àlbums familiars que immortalitzen les gestes bèl·liques dels seus avantpassats feixistes. Antiquaris, col·leccionistes i subhastes de venda en línia posen a l’abast dels interessats aquests documents inèdits. És el cas, per ­exem­ple, de la terrible fotografia en què uns soldats de la Legió Còndor nazi posen a l’aeròdrom de Burgos al costat del seu bombarder Junker sobre el qual s’ha dibuixat una esfereïdora calavera i el nom d’un dels objectius de les seves bombes assassines al servei de la causa franquista: la ciutat de Barcelona, que, com és ben sabut, mai va arribar a estar en primera línia del front bèl·lic. L’objectiu no era cap més que provocar el pànic entre la població civil a la rereguarda republicana, com efectivament van aconseguir, ja fos a ­Guer­nica o als pobles de l’interior de Castelló, però també a Barcelona, Palamós i tantes altres poblacions catalanes. Aquest és el cas d’una altra fotografia en què els soldats es retraten al costat dels avions rebels i dels gegantins projectils que provocaven mort i destrucció allà on eren llançats.

El Museu d’Història de Catalunya obria al públic el 2016 una nova exposició sobre la presència italiana a la Guerra Civil que incloïa la nova aportació, precisament, del punt de vista de molts soldats que hi van participar a través de les fotografies fetes per les seves càmeres particulars, que en molts casos contrasten pel seu realisme i la seva cruesa amb la retòrica freda i calculada de la propaganda oficial.

Foto: Eva Guillamet

El fotògraf Jordi Baron, antiquari que té una de les col·leccions de fotografia antiga més valuoses de la ciutat, al seu estudi, amb un daguerreotip a les mans.
Foto: Eva Guillamet

Efectivament, les fotografies domèstiques aporten, en paraules del fotògraf Jordi Baron –un dels antiquaris barcelonins amb una de les col·leccions de fotografia antiga més valuoses de la ciutat–, “la visió humana de l’experiència viscuda. Els fotoreporters són professionals i per tant es desvinculen del vincle de l’experiència pròpia o familiar i fan les fotos per a tercers: el destinatari és el públic. El fet meravellós de les fotografies domèstiques, o dites ara vernacles, és la finalitat per a la qual van ser creades: no tenen cap pretensió, són d’ús familiar i privat, no van més enllà del document privat a menys que el fotògraf tingui un plus afegit d’expressió artística i que les vulgui compartir amb tercers”.

El patrimoni fotogràfic familiar ocult pot ser de gran valor, però alhora és altament vulnerable i està en risc de malbaratament o, en el pitjor dels escenaris, de destrucció si no es localitza a temps. Coneixem la història d’alguns fons que s’han pogut recuperar i la notícia ha transcendit als mitjans de comunicació, però quants altres han desaparegut sense deixar rastre?

Font: Milagros Caturla / Las fotos perdidas de Barcelona

Rosalía Serrano, nascuda l’any 1950, es va redescobrir a si mateixa de nena en aquesta fotografia –a la dreta, amb una cinta al cabell– que l’any 2001 va comprar als Encants Vells de les Glòries el nord-americà Tom Sponheim. La imatge venia en uns sobres de negatius que Sponheim s’ha esforçat a documentar a través de la pàgina de Facebook Las fotos perdidas de Barcelona, i que ha permès identificar-ne l’autora. Rosalía va saber de l’existència de la foto per un reportatge televisiu.
Font: Milagros Caturla / Las fotos perdidas de Barcelona

Va ser als vells Encants de les Glòries on, l’any 2001, un turista nord-americà, Tom Sponheim, va comprar alguns sobres amb negatius del que semblaven vistes urbanes de Barcelona. De retorn a Seatle, un cop positivats, va prendre consciència que aquelles desenes de fotografies les havia fet una persona amb gran talent, de qui, tanmateix, desconeixia la identitat. Ha estat gràcies a les xarxes socials, en especial a la seva pàgina de Facebook Las fotos perdidas de Barcelona, que Sponheim les ha anat documentant amb gran precisió gràcies a la col·laboració dels internautes. L’autora de les fotos, identificada per Begoña Fernández Díez, és Milagros Caturla. Fins i tot s’hi han pogut reconèixer alguns protagonistes de les imatges. Una de les noies que apareixen als negatius és Rosalía Se­rrano Calvo, nascuda l’any 1950. Al final de gener del 2017 mirava la televisió quan emetien un reportatge sobre la meravellosa història d’aquestes fotografies de les quals Sponheim intentava esbrinar l’autoria. Quan es va mostrar la fotografia d’unes alumnes en una escola, Rosalía va exclamar que una de les nenes que hi apareixien semblava ben bé la seva neta Anabel. Però en realitat no era la seva neta, sinó ella mateixa… I així ho van demostrar altres fotografies familiars contemporànies. “No me lo podía creer. Esa foto me la hicieron cuando yo tenía ocho años, en mi escuela de Els Tres Pins de Montjuïc. Vivíamos al lado”, recorda.

Imprevisibles Encants

Foto: Eva Guillamet

El professor de Cultura Audiovisual i col·leccionista Artur Canyigueral, incansable buscador de velles fotografies als Encants de les Glòries. Un barceloní d’adopció apassionat per la fotografia antiga com a patrimoni col·lectiu que evoca les emocions d’una societat trencada per la Guerra Civil i la dictadura.
Foto: Eva Guillamet

L’experiència viscuda per Tom Sponheim forma part de la pràctica diària d’antiquaris i, alhora, col·leccionistes barcelonins que cada dilluns, dimecres i divendres, a primera hora del matí, coincideixen als Encants per participar, a porta tancada, en la subhasta dels lots que s’aniran venent al llarg dels dies següents. Un d’ells és Artur Canyigueral. Tot i que fa dècades que hi acudeix, l’expectació per la descoberta d’una troballa valuosa continua sent tan excitant com el primer dia. “Els Encants són totalment imprevisibles, no saps mai que t’hi pots trobar; aquí radica el seu encant” afirma Canyigueral, que des de 1973 ha freqüentat el mercat de puces barceloní per excel·lència. “Deu fer més de deu anys que vaig comprar tot un lot de la col·lecció fotogràfica familiar d’una senyora de Manresa, amb unes cinc-centes fotografies entre positius i negatius. Allí vaig veure la potencialitat de la fotografia del passat: en tota aquella col·lecció es mostrava la vida de tres generacions d’una família com en una narració cinematogràfica. Això em va fascinar i vaig reconvertir la meva mirada cap a la fotografia”, explica aquest afable professor retirat de secundària de Cultura Audiovisual. Als Encants, el col·leccionista Canyigueral ha esdevingut un buscador incansable d’aquestes imatges que des de 1839 han il·lustrat la transformació de la societat contemporània: “Si un observa amb deteniment, pot trobar imatges que expliquen tots aquests canvis. Hi pots veure la història oficial i també la història heterodoxa. Es descriuen i es fixen en petites joies del temps detingut: moments de llum atrapats per una mà innocent –o no tant–, que ens expliquen com eren i què feien els nostres avantpassats.”

Als Encants arriben lots sencers que en molts casos suposen el testimoni material domèstic d’una vida sencera. La mort sense descendència, i en altres casos la manca d’interès per les pertinences –incloent-hi els àlbums fotogràfics familiars– dels avis i besavis per part dels membres de les terceres i quartes generacions, sovint desvinculats emocionalment de les seves històries, provoca tot sovint l’arribada d’aquest patrimoni a les parades dels Encants i, també, als contenidors de la brossa. Però no sempre és així. També són molts els descendents que són plenament conscients de la vàlua, no només familiar, sinó també social, que la passió per la fotografia dels seus pares i avis té als nostres dies.

Foto: Eva Guillamet

Les filles del farmacèutic Joan Miquel-Quintilla comparteixen al web Barcelona Foto Antic una selecció de les fotos que el seu pare va fer entre 1933 i 1983. Els àlbums del Dr. Miquel-Quintilla, molts pendents encara d’estudi, inclouen més de deu mil imatges que reflecteixen l’evolució de la societat barcelonina i d’altres poblacions catalanes i espanyoles durant aquest mig segle.
Foto: Eva Guillamet

És el cas de les filles del farmacèutic Joan Miquel-Quintilla, que de manera altruista i autofinançada van començar a publicar al seu web www.barcelonafotoantic.com una selecció de les més de deu mil fotografies que el pare va fer durant mig segle entre els anys 1933 i 1983, tant en blanc i negre com en color. Centenars d’àlbums, encara per estudiar a fons, aporten imatges inèdites com la de la sorprenent vista en color de les barraques del Somorrostro, a la part més propera al front marítim del Poblenou, retratades l’any 1962. Més recentment, el projecte editorial L’Abans de Ciutat Vella ha publicat per primera vegada algunes de les imatges més emblemàtiques del sastre i apassionat de la fotografia Ramon Beleta, conservades per la família Figa-Beleta. També ha donat a conèixer alguns dels tresors de la parella formada pels mestres republicans Jeroni Solsona Pallerols i Maria Climent Roses, conservats als àlbums de la família Solsona-Climent.

En aquests primers anys del segle XXI, quan la fotografia és més popular que mai gràcies a la revolució tecnològica digital i les xarxes socials, les velles imatges familiars prenen un nou protagonisme i són molts els que regiren els papers antics dels avis i pares per recuperar les seves fotografies de l’oblit en què havien caigut. Històries com la sorprenent descoberta l’any 2007 dels clixés de Vivian Maier per part de l’investigador John Maloof han esperonat una nova mirada cap als àlbums familiars. El patrimoni fotogràfic domèstic és, més que mai, un element enfortidor indiscutible de la nostra identitat col·lectiva.

Daniel Venteo

Historiador i museòleg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>