Tres històries de la ciutat submergida

Tres llibres inauguren la col·lecció “Biblioteca Secreta”, tres volums que recuperen personatges necessaris de la Barcelona més underground. Pep Gómez escriu sobre Pepe Otal, Joan Vinuesa narra el seu viatge a l’Índia i Xavi Cot explica què va ser el Cuc Sonat.

Pep Gómez. Diario del marionetista Pepe OtalJoan Vinuesa Baliu. Hem d’anar a l’Índia (records d’un viatge freak)Xavi Cot. Cuc Sonat

Colección “Biblioteca Secreta”
Edita: Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2017

Cuc sonat
Autor: Xavi Cot
205 pàgines

Hem d’anar a l’Índia (records d’un viatge freak)
Autor: Joan Vinuesa Baliu
108 pàgines

Diario del marionetista Pepe Otal
Autor: Pep Gómez
108 pàgines

Barcelona és, avui, una ciutat amb un nom en el món cultural, una certa potència que atrau turistes-clients-consumidors. També és,  però, un lloc que històricament ha tingut una capa subterrània densa, farcida de petites minories que tant s’han transformat com mantingut; una petita societat amb personatges i llegendes, llums i ombres que sovint han sortit a la llum puntualment però amb històries per explicar, i una empenta que també ha contribuït a fer d’aquesta ciutat el que és avui.

Tres llibres ben diferents estrenen aquesta “biblioteca secreta” que recupera històries que mereixen tenir un lloc en el relat, un espai digne per existir, si cal al marge del mercat, ja que són precisament unes vides al marge de la voluntat mercantilista que també ha marcat la cultura catalana.

Aquests tres primers llibres, a més, s’encavalquen i es comuniquen entre ells. El Taller de Marionetas de Pepe Otal s’esmenta diverses vegades al llibre de Xavi Cot, com també Joan Vinuesa, amb el llibre del qual va dinamitzar al seu taller les grans nits de poetes i titellaires. Entre tots tres es dibuixa un fresc sociocultural, s’intueixen algunes de les pulsions de la contracultura barcelonina. Anem a pams.

Pep Gómez escriu un quadern de bitàcola com si l’hagués anat escrivint Pepe Otal, partint del que li explicava el seu amic i col·lega. El text arrenca amb una mena d’autoretrat fins que fa la primera entrada del fals dietari el 1980, en què ja marca la idiosincràsia del personatge: “Cuando me preguntan: ‘¿Tú, qué opinas?’, me callo. Yo me matriculé en esta vida de oyente. Soy escuchante”. A partir d’aquí, les diferents entrades van saltant episodis dispersos de la vida del titellaire i retraten l’ambient en què es mou Otal, un món marcat per l’alegria de viure, els embolics amb les dones i la generositat d’acollir al seu taller a qui calgués, tot això amanit amb l’agenda dels espectacles que va fent arreu fins al darrer, a Sardenya, on la nit després d’una representació mor, l’any 2007.

Deixeble de Tozer i mestre de nombrosos titellaires, al seu taller hi van passar moltes coses, una de les quals van ser les trobades de poetes i titellaires, que van coordinar David Castillo i Joan Vinuesa, l’autor i protagonista del següent llibre.

Vinuesa és poeta i pintor, i cantautor, i infermer, i sobretot habitant del magma barceloní de la cultura underground. A Hem d’anar a l’Índia (records d’un viatge freak), hi trobem el record d’un pelegrinatge a cavall dels anys 1977 i 1978, un viatge iniciàtic buscant el mite de l’alliberament contracultural, una epopeia en tren i en autobús, en autoestop i tot, fent parada i fonda en estacions d’autobús o en hostals rònecs per arribar a la imatge del paradís. És el camí dels hippies als setanta (que encara avui segueix, amb diferents variants) cap a l’autoconeixement partint d’un cert trencament amb l’establert. Amanit amb imatges potents de la llibreta del viatge, hi trobem fil per randa l’itinerari i algunes vivències, però com a rerefons hi subjau una certa frustració pel que s’hi troba, per les circumstàncies del viatge, que inclouen finalment una malaltia que el farà tornar. Però la perspectiva dels anys també il·lumina els bons moments, les descobertes, el camí interior. Vinuesa, però, ho explica sempre des d’un distanciament crític, ja no és aquell jove que sortia a conèixer-se coneixent el món, sinó un artista que retrata també una societat i un moment.

Un moment històric és també el que descriu Xavi Cot quan parla de les aventures del Cuc Sonat, especialment la primera etapa, del 1974 al 1979. Cot explica com la inquietud per organitzar sessions musicals va anar convertint-se en una certa dedicació pionera als primers punks de l’estat, amb el cim del Festival Punk a l’Aliança del Poblenou, el 4 de desembre del 1977. Farcit de tantes dates i dades que de vegades sembla un dietari, Cot reflecteix sobretot dues coses. D’una banda l’aspecte historicomusical, però també n’hi ha un altre tant interessant o més i que queda mig en la penombra, i és que durant les seves estades a Londres connecta amb una sèrie de catalans a l’exili estrafolaris que ens presenta però no amplia. En tot cas, ens passeja per uns anys fascinants, amb un llenguatge característic reforçat per cròniques d’època.

Són tres llibres diferents, desiguals i amb punts de contacte. Tres llibres necessaris per documentar el pas per aquest món d’alguns personatges destacats en la història submergida de la ciutat, que si no haguessin estat recollits aquí s’haurien mantingut als marges, més enllà d’alguns homenatges escadussers o d’algunes referències bibliogràfiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>