El barri que va desaparèixer sota la sorra

Somorrostro. Mirades literàries
Selecció i presentació de textos:
Enric H. March
Edita: Ajuntament de Barcelona
163 pàgines
Barcelona, 2018

El Somorrostro l’habitava una població treballadora que massa sovint era considerada com a gent marginal que no feia res per escapar de la seva condició. La qualitat de les fotografies i la diversitat dels textos del llibre –fragments literaris i cròniques– formen un mapa únic d’un assentament de barraques massiu que va perviure fins a l’any 1966.

És sorprenent arribar al text de J. Ruiz de Larios. L’autor es refereix a la intensitat de colors d’aquest barri sense llum ni aigua en el qual s’endinsa, el 1935, per encàrrec de La Vanguardia. Perquè la primera imatge del Somorrostro que ve a esment és en blanc i negre, en grisos que entristeixen i blancs que suggereixen que, si els mirem de prop, en aquella gran franja de platja i sota el sol farien mal a la vista.

Curiositats de la memòria: interrogades algunes persones –i jo mateixa–, responen sense dubtar que la pel·lícula Los Tarantos (1963), de Francesc Rovira i Beleta, es va rodar en blanc i negre. Però Antonio Gades i Carmen Amaya (filla d’aquelles barraques, a les quals torna el 1951; i d’aquest triomfal retorn vet aquí la crònica de Sempronio) es movien en escenaris d’un color rar, un poc esgrogueït. Com el sorrenc terra on persones amb feina i sense van aixecar ni més ni menys que 2.357 barraques que van donar un sostre a uns 18.000 habitants.

El passeig Marítim acabava de manera abrupta a l’altura del que és avui l’Hospital del Mar i a continuació venia un abisme. Començava aquesta terra veïna limitada pel mar i, a la seva esquena, per la fàbrica de gas. El nadiu de la Barceloneta Arturo San Agustín, al seu llibre En mi barrio no había chivatos, recupera la fascinació que li produïa aquest territori que albirava allí a prop, a pocs passos. Un assentament gradual i d’eterna provisionalitat, al qual s’accedia superant muntanyes de llaunes (Ruiz de Larios es pregunta quantes llaunes es poden ajuntar) i olor de claveguerons, i que va començar el segle XIX i va durar uns cent anys, amb un final al·lucinant.

En la interessant introducció a aquests textos escollits per Enric March es parla d’uns habitants de famílies treballadores que “massa sovint eren vistos com a individus marginals que no feien res per escapar de la seva condició”. En aquest sentit, un article de El Correo Catalán considerava el barri com una “concreció de l’inframon barceloní” que calia que desaparegués. Als ulls del generalísimo Franco, segons el mateix diari, les barraques “desdiuen de la grandesa de Barcelona, i del civisme i laboriositat dels seus fills”. Per la seva banda, un informe de l’Obra de la Parròquia de Sant Fèlix Africà de 1950-51 es refereix a un ambient d’odi. L’obrer “odia la seva vida”, “no té pau interior”. L’Obra es mostra preocupada: el Somorrostro fomenta la “promiscuïtat més vergonyosa” i és “escenari de sensualitats precoces”. Tot i així, també intentava aportar salut i educació.

L’altra gran idea que circula per aquestes pàgines és particular, literària: als autors esmentats s’hi afegeixen Juan i Luis Goytisolo, Josep Maria Carandell, Juan Marsé, Blai Bonet, David Castillo, Sergio Vila-Sanjuán, Manuel Vázquez Montalbán, Joaquim Muntañola, Arturo Llopis, Antonio Rabinad, Xavier Benguerel, José Hierro i Terenci Moix. Cadascun a la seva manera, amb estupor o respecte, amb naturalitat o amb interès morbós ens introdueix en aquest paisatge a força de detalls: “A la barraca que hi havia a prop del clavegueró, un nen gatejava per la sorra, amb el peu lligat a una corda a la porta de casa seva” (Juan Goytisolo).

Foto: Jacques Léonard

Foto: Arxiu família Jacques Léonard.

La qualitat de les fotografies –Joan Colom, Ignasi Marroyo, Jordi Pujol, François Papinaud, Josep Brangulí, Nicholas Jacobs, Colita, Agustí Centelles, Jacques Léonard– i la diversitat dels textos formen un mapa de llum i so: les ràdios que sonen des de totes aquelles casetes construïdes, en alguns casos, amb sòlid totxo; d’altres, amb el que es tenia a mà. Habitacions sense finestres o amb escletxes. La joveneta que espia el veí que s’afaita (Mercè Rodoreda), el sol que cau a plom i els homes amb casquets fets de paper de diari. Nens amb mocs i semidespullats, i senyors i jerarquies. Gent que viu de contraban i xicotes com Carmen Amaya camí de la font. Els acords d’una guitarra sota el sol de juliol.

El 1957 es va començar a arrasar aquell món d’exiliats en nom d’“una gran obra urbanística amb projecció social”, l’esmentat passeig Marítim, que en la seva primera fase es va empassar les barraques més pròximes a la Barceloneta, i el 1966 va arribar la destrucció final amb motiu d’una exhibició militar. Es va enviar els veïns del Somorrostro a Badalona, al barri de Sant Roc, encara en construcció. Una filmació de Carles Barba mostra un simulacre de desembarcament naval en aquelles platges ja arrasades.

Avui hi passegem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>