El jardí de l’antic hospital

Llavors no tenia papers, cosa que volia dir (vol dir) mancar de realitat. Però a la biblioteca no hi havia res a témer.

Il·lustració: Lluïsot

Il·lustració: Lluïsot

Durant uns mesos vaig tenir la sort de viure al carrer de la Riereta. El Raval té aquest ambient de suburbi propi dels grans ports en què he tingut l’oportunitat de viure. Allà he sentit que soc a casa i al món; o millor: la casa es confon amb el món. És la protegida desprotecció d’una cruïlla de camins, de drames i d’històries. Potser és per la meva infància de barri pobre. Viure entre la diversitat és una sort i sospito que només en la diversitat aflora la semblança. De manera que vaig ser feliç durant aquells mesos, entre nadius i viatgers arribats de llocs distants. L’edifici antic (segle xix?) tenia parets amples, humides, i escales tortuoses. M’agradaven el teginat del sostre, la finestreta de la cambra, un espirall que s’obria a un dibuix de sostres ennegrits, com en un llenç de Braque. Gaudia de l’olor dels menjars que començaven a arribar de diversos llocs: una sola i estranya aroma que en la meva imaginació tenia a veure amb Les mil i una nits. Crit llunyà dels nens, alguna festa, algú que repetia (amb molt poca traça) un exercici de piano, servien per fer més intens el silenci. Com que soc havà, el silenci em sorprèn, com un prodigi; hi aspiro, com a un miracle. I encara molt més quan es veia associat a parets amples, antigues, que parlaven d’un temps en què Cuba ni tan sols pertanyia al “món conegut” per Occident. El silenci, l’antiguitat, són enigmes per a un havà. Un edifici anterior al segle xviii ens sumeix en la perplexitat, en la malenconia.

Jo caminava pel carrer de l’Hospital i arribava a la Biblioteca de Catalunya amb la sensació que havia transcendit el petit espai i el temps que se m’havia concedit. És difícil d’explicar l’estremiment de qui necessita recordar un temps impossible. L’extraordinària biblioteca havia estat un hospital. Continuava amb el propòsit de salvar vides. Les seves parets s’havien començat a aixecar abans que les tres caravel·les salpessin cap a les Índies equivocades. Em sentia protegit. En aquells anys no tenia papers. “No tenir papers” volia dir (vol dir) mancar de realitat. Tenia, diguem-ne, el dubtós “avantatge” que era blanc, d’ulls blaus: complia amb els “paràmetres”, home-dels-nostres-decent-inofensiu. Si no parlava, em podia camuflar; si abaixava la mirada, em tornava invisible. No obstant això, saber que el passaport i el visat han caducat et fa sentir com un funàmbul però sense el do de cordes i equilibris. A la biblioteca no hi havia res a témer –el paradís en forma de biblioteca, en diria Borges–, ni tampoc als jardins de l’antic hospital. Tots érem el mateix. Estudiants radiants i captaires dignes. Joiós o decididament trist, el jardí no perdia la virtut hospitalària.

Quan no llegia, una de les meves grans passions consistia a imaginar la vida dels desconeguts. D’on venia el noi d’aparença marroquina? Gràcies a quins designis la senyora del mocador, amb aspecte de romanesa, havia acabat recollint diaris per seure a les galeries? No tots érem estrangers. Un jove blanquíssim dormia en un banc i, les vegades que es despertava, parlava en català. “És d’Igualada”, informava una noia amb rastes que havia arribat de Berga. M’asseia al costat d’un ancià que llegia. Em va sorprendre descobrir quin llibre tenia entre les mans: Gargantua i Pantagruel. Jo hauria esperat que llegís Isis desvelada: gairebé mai l’encertem amb els prejudicis. De vegades aixecava la vista, com qui emergeix per comprovar que la Terra continua girant. Em sentia un rodamon més, però no ho era. Tot i “sense papers”, m’esperava un petit pis en una finca de Riereta; les parets em protegirien del clima. Em dutxaria, prendria sopa, tindria un llit amb llençols. M’ajauria i coneixeria el sobresalt de ser al centre del món. Barcelona seria el centre del món, i el vagabund lector de Rabelais, el profeta d’un entusiasme desconegut.

Abilio Estévez

Escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>