Reivindicació de l’estat emprenedor

Mariana Mazzucato, professora d’economia de la innovació a Londres, s’ha fet un lloc principal al món acadèmic desfent els grans mites ideològics de l’emprenedoria privada. El mes d’abril passat va participar al CCCB en un cicle de conferències sobre la incidència de les noves tecnologies en l’economia i la democràcia.

Foto: Albert Armengol

Foto: Albert Armengol

Quan pensem en innovació tecnològica, sempre ens ve al cap la imatge d’emprenedors tancats en garatges, que inverteixen tots els seus estalvis i espremen la seva creativitat en una idea revolucionària que canviarà el món i els farà milionaris. En l’era de l’storytelling, el relat de la innovació que venen els mitjans de comunicació, les empreses i una determinada classe política es lliga de manera sistemàtica a les virtuts de l’emprenedoria i el sector privat, la força creativa dels quals es veu constreta pel dinosaure de l’estat i la seva burocràcia inercial. Sovint hem pogut llegir coses com que “els governs sempre han estat incapaços de prendre les decisions correctes” (The Economist), un argumentari que invariablement acaba demanant que es limitin les atribucions estatals a allò més bàsic: establir unes regles de joc i deixar camp per córrer als revolucionaris.

El que omet tota aquesta mitologia d’emprenedors i garatges –el garatge on va néixer HP, el garatge de Google, el garatge de Steve Jobs– és que l’èxit de companyies com Apple no hauria estat possible sense un impressionant finançament públic al darrere. Des de l’internet fins al GPS, passant per les pantalles tàctils o les últimes innovacions com el reconeixement de veu de l’assistent Siri, totes les tecnologies que han permès l’iPhone, l’iPad i els telèfons intel·ligents són producte de dècades d’inversió estatal en innovació. El mèrit de la companyia, és clar, ha estat integrar-les en una arquitectura revolucionària, però no deixa de ser paradigmàtic que cap biografia de Steve Jobs no dediqui ni una sola línia a l’empenteta pública que va permetre a Apple obtenir uns beneficis de 26.000 milions de dòlars l’any 2011. Uns beneficis que, tot i ser deutors de tecnologies desenvolupades per la CIA o l’exèrcit dels EUA, no tenen cap retorn als contribuents, ans al contrari: on sí que la companyia ha invertit de debò ha estat en una sofisticada enginyeria fiscal que els ha permès evadir els impostos dels centenars de milers de terminals venuts a Europa.

Però, com es pot plantar cara a tota aquesta retòrica que glorifica l’empresa i fustiga l’estat? El David que s’està enfrontant al Goliat en aquesta gran batalla discursiva és Mariana Mazzucato. D’origen italià però crescuda a Princeton, aquesta professora d’economia de la innovació a l’University College de Londres s’ha fet un nom al món acadèmic desfent els grans mites ideològics de l’emprenedoria privada (de fet, la recerca sobre l’origen públic de l’èxit d’Apple és només un dels seus casos d’estudi més sonats). El seu aplaudit El estado emprendedor: mitos del sector público frente al privado, llibre de l’any per al Financial Times (versió espanyola a RBA), ha esdevingut la nova bíblia mundial en polítiques públiques d’innovació, i la seva autora ja ha estat cridada arreu del món per assessorar, entre altres, organitzacions com la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) o el ministeri brasiler de Ciència i Innovació.

Foto: Albert Armengol

Segons Mazzucato –a la imatge, durant la conferència que va pronunciar al CCCB el mes d’abril passat–, la capacitat d’assumir riscos és allò que fa l’estat imbatible davant dels business angels i les start-ups.
Foto: Albert Armengol

Mariana Mazzucato va ser a Barcelona a finals d’abril, convidada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Barcelona Initiative for Technological Sovereignty (BITS), en un cicle de conferències sobre la incidència de les noves tecnologies en l’economia i la democràcia, comissariat per Evgeny Morozov.

“Des dels anys setanta hem viscut un atac discursiu contra el paper de l’estat en la innovació”, explica Mazzucato, que des del Mirador del CCCB va reptar l’audiència a intentar capgirar el paradigma amb un canvi de lèxic que provoqui un canvi de mentalitat: “Cal passar d’un estat facilitador del mercat a un estat que sigui capaç de modelar i crear mercats nous. En lloc de deixar que l’estat aplani el terreny al mercat, per què no fem que l’alteri en direccions interessants, com per exemple dirigint l’economia cap al creixement verd?” En aquest sentit, les xifres parlen per si soles: economies com la danesa, que fa anys que destina grans esforços de recerca a la sostenibilitat, comencen a recollir-ne els fruits en forma d’inversions milionàries per exportar tecnologia verda a la Xina.

“Els països que encapçalen la revolució verda són aquells on l’estat fa un paper actiu en la innovació”, ens diu Mazzucato, circumstància que encara fa més tràgic el cas espanyol, on la frenada governamental a les energies renovables serà un d’aquells errors estratègics que entraran als llibres d’història. A El estado emprendedor també recull l’exemple del banc d’inversió estatal brasiler (BNDES), que amb inversions de risc en biotecnologia o tecnologies netes està obtenint beneficis rècord amb inversions productives i no purament especulatives, amb una rendibilitat del 21,2 % el 2010. Quina és la recepta de l’èxit, doncs? Atrevir-se a proporcionar crèdit anticíclic, i dirigir-lo cap a sectors estratègics on la incertesa frena les inversions de les multinacionals i el capital de risc.

De fet, segons Mazzucato, és aquesta capacitat d’assumir riscos el que fa l’estat imbatible davant dels business angels i les start-ups. Durant dècades, l’estat ha demostrat que és l’únic actor del sistema amb una capacitat inigualable de despesa, fins i tot en sectors on l’anàlisi cost-beneficis suggeriria no invertir. “Fins i tot durant un boom, la majoria d’empreses i bancs prefereixen finançar innovacions incrementals de baix risc, i esperar que l’estat tingui èxit en les àrees més radicals”, explica. I els exemples es multipliquen: les quantioses inversions que van promoure la darrera revolució biomèdica i farmacològica no han estat provocades pel capital de risc o els inventors de garatge, insisteix Mazzucato, sinó per “la mà visible” de l’estat. “Només el 2012, durant la crisi, els Estats Units van gastar 32.000 milions de dòlars en els sectors biotecnològic i farmacèutic”, recordava Mazzucato a El País. Les milionàries inversions dels Estats Units, que van promoure amb diners públics el que ara és Silicon Valley, són un exemple ideal per a Mazzucato, ja que el govern de Washington no és gens sospitós de ser socialista ni d’advocar per una intervenció excessiva de l’estat.

El que tradicionalment han fet els Estats Units és, segons Mazzucato, tenir una visió a llarg termini –cap on anirà l’economia?, cap on volem que vagi?– i focalitzar-hi inversions, actuant en simbiosi amb el sector privat, no com un enemic o un competidor. “L’estat ha de ser un soci del sector privat, i sovint el més agosarat, el que està disposat a fer-se càrrec d’uns riscos que les empreses no volen assumir”, indica. Això sí, Mazzucato defensa un canvi en les regles de joc per evitar que els beneficis de la innovació, quan n’hi ha, sempre acabin privatitzats, mentre que els riscos se socialitzen, i més en un context de dècades en què els augments del PIB no arriben mai als salaris reals.

Repensar el capitalisme no és demanar la lluna, és pura justícia, ens ve a dir Mariana Mazzucato. L’economista italiana va reblar la seva intervenció amb una evocació del programa Apol·lo: per què no recuperem els grans projectes visionaris dels seixanta, com el repte de col·locar l’home a la lluna? Llavors l’estat va ser capaç d’articular un projecte de recerca titànic, que combinava esforços creuats de diverses disciplines per aconseguir un impossible. Per què no impulsar un programa Apol·lo contra el canvi climàtic o contra les desigualtats socials?

Albert Forns

Periodista i escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>