Ngũgĩ wa Thiong’o. En defensa de la dignitat de les llengües petites

Ngũgĩ wa Thiong’o. Foto: Albert Armengol

Ngũgĩ wa Thiong’o desperta passions a les universitats occidentals per la seva denúncia de l’aculturació colonial. A Barcelona va venir per primera vegada fa vint anys per firmar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que lamenta que encara no s’hagi assumit internacionament. La seva presència al CCCB el mes de maig passat va despertar una gran expectació.

Foto: Albert Armengol

Per al novel·lista i assagista kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, la llengua és salvaguarda de la identitat i eina contra la dominació colonial. Coincidint amb l’aparició de diversos llibres seus en català i en castellà, el PEN Català el va convidar a parlar sobre escriptura i emancipació al CCCB.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o sovint és més conegut pels seus assajos en defensa de les llengües minoritzades que per les seves novel·les. Tot i que va començar a escriure a la dècada dels seixanta, fins fa uns anys era ben difícil trobar traduccions de les seves obres al castellà i al català. Però els darrers mesos han sortit alguns textos seus en tots dos idiomes: Descolonitzar la ment, Desplaçar el centre, Somnis en temps de guerra, Un grano de trigo, El diablo en la cruz, No llores, niño… I, tot coincidint amb l’aparició d’aquestes publicacions, Ngũgĩ va visitar Barcelona el mes de maig, convidat pel PEN Català, per impartir una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre “Àfrica, escriptura i emancipació”.

Caitaani mutharaba-Ini [El diable a la creu], la primera novel·la de Ngũgĩ en kikuiu, va ser escrita el 1968 en un rotllo de paper de vàter, perquè l’escriptor estava empresonat i no li facilitaven paper per escriure. L’autor ironitza, mig segle després, apuntant que “per sort” el paper de la presó no era gens tou i es podia escriure prou bé al seu damunt. L’anècdota situa clarament Ngũgĩ wa Thiong’o en el grup dels escriptors africans compromesos, que han patit persecució per la seva defensa de les llibertats i que, malgrat tot, no han renunciat als seus ideals.

Després de sortir de la presó, Ngũgĩ wa Thiong’o va continuar escrivint obres compromeses. Quan va publicar una de les seves següents novel·les, Matigari, les autoritats van dictar ordre de presó, no només contra ell, sinó també contra Matigari, el protagonista de l’obra. A Matigari, òbviament, no el van poder empresonar, però Ngũgĩ va haver de prendre la ruta de l’exili. Quan va tornar breument al seu país, el 2004, va patir una gravíssima agressió i va optar per marxar-ne un cop més.

Les seves novel·les són una denúncia de les injustícies socials. A Grain of Wheat [Un gra de blat] és una novel·la coral on narra la repressió anglesa contra els kikuius als anys 1950, en temps del Mau-Mau –un episodi que també relata de forma magnífica a Weep Not, Child [No ploris, nen] i al primer volum de les seves memòries: Dreams in a Time of War [Somnis en temps de guerra]. Però el desencant sobre els nous règims polítics establerts a l’Àfrica independent ja era patent a Petals of Blood [Pètals de sang], una de les seves primeres novel·les. A partir d’aleshores continuaria denunciant les injustícies que pateix el seu país. No en va Ngũgĩ és kikuiu, membre d’una de les ètnies africanes que van desafiar amb més decisió el poder colonial i que van pagar-ho amb una brutal repressió.

L’Àfrica és fecunda en autors compromesos, que han desafiat un marc de manca de llibertats i han denunciat els abusos del poder. Alguns d’ells ho han pagat amb la presó (com Wole Soyinka a Nigèria o Ahmadou Kourouma a Costa d’Ivori), amb l’exili (com Mongo Beti al Camerun, Donato Ndongo a Guinea Equatorial o Emmanuel Dongala a la República del Congo) o fins i tot amb la mort (com Ken Saro-Wiwa a Nigèria). Però no podem oblidar que a la mateixa Àfrica hi ha hagut molts autors que han participat activament en règims polítics poc respectuosos amb les llibertats: des del mateix Léopold Sédar Senghor, president del Senegal, fins a Boubou Hama, president de l’Assemblea del Níger, passant pels ministres Henri Lopes (a la República del Congo) o Jean Pliya (a Benín).

Ngũgĩ wa Thiong’o. Foto: Albert Armengol

Ngũgĩ wa Thiong’o.
Foto: Albert Armengol

El poder de les llengües locals

El 1968, després d’una estada a la Universitat de Leeds, a Anglaterra, Ngũgĩ va tornar a Kenya i va decidir escriure teatre, com una forma d’arribar més ràpidament als seus compatriotes poc lletrats. I va optar per fer-ho en kikuiu. L’autor, que fins aleshores no havia tingut problemes amb les seves revolucionàries novel·les escrites en anglès, va ser empresonat, i tan sols va ser alliberat per les pressions del Pen Club. A la presó va adonar-se del poder d’impacte de  les llengües locals: si havia estat empresonat, era perquè la seva obra de teatre, en kikuiu, havia arribat més al públic que les seves obres en anglès. A partir d’aquí va decidir escriure ficció només en llengües africanes.

Enfront de la gran majoria d’escriptors africans, que aposten per emprar les llengües colonials, avui en dia oficials dels estats respectius, Ngũgĩ va fer una abrandada defensa de l’ús de les llengües autòctones, tot argumentant que per arribar a la gent del carrer cal emprar la seva llengua i que una llengua és l’expressió d’una identitat.

A partir de les seves reflexions, l’assagista i narrador kenyà es va anar adonant que la seva lluita no era només la dels kikuius, sinó també la de molts parlants de llengües dominades: lapons, maoris, indis americans… Segons Ngũgĩ, arreu del món hi ha gent que creu que les seves llengües són inherentment superiors a altres i imposen un “feudalisme lingüístic”.

Ngũgĩ seria, doncs, el més català dels escriptors africans. La identitat és una temàtica recurrent en l’obra d’aquest autor, com en molts dels escriptors africans, sobretot dels de l’escola de la négritude. Pero Ngũgĩ wa Thiong’o va anar més enllà d’aquests i va apostar per la llengua com a salvaguarda de la identitat i com a eina contra la dominació colonial. Per a aquest autor, la descolonització real ha de passar per la negació de la negació colonial (argumenta que la base del colonialisme era negar la identitat dels colonitzats). I afirma que la seva voluntat és “obrir-se al món”, “des d’allò que és” (“la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”, que diria la Balanguera…).

Retorn a Barcelona

Ngũgĩ wa Thiong’o ja va visitar Barcelona fa vint anys, tot i que aleshores va despertar molta menys expectació. Havia estat convidat pel PEN per signar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (o Declaració de Barcelona), un manifest que reclamava que es defensessin les llengües minoritzades. Ngũgĩ es lamenta que aquest document, que a ell li sona com a “música per a les estrelles”, encara no hagi estat assumit internacionalment.

Ngũgĩ reconeix que la situació de les llengües africanes cada cop és pitjor: que hi ha pares que estan orgullosos que els seus fills no entenguin la llengua dels avis, que molts escriptors han rebutjat les llengües maternes… Però apunta que recuperar la vitalitat de les llengües minoritzades és tasca “de la nostra humanitat comuna”. Perquè tots els idiomes “són fonts de bellesa i d’infinites possibilitats”.

Autor estrella i teòric de referència

Si fa vint anys Ngũgĩ va passar gairebé desapercebut, ara, el 2017, la conferència de Ngũgĩ wa Thiong’o al CCCB va congregar molt de públic. Sens dubte, la seva posició valenta respecte a la defensa de les llengües minoritàries era responsable, en bona part, de l’acollida del kenyà a Catalunya. Però hi havia un altre motiu per a tanta expectació: els darrers anys Ngũgĩ s’ha convertit en un teòric de referència dels especialistes en estudis culturals. L’autor kenyà genera passions, sobretot a les universitats occidentals, per la seva denúncia de l’aculturació colonial. Però més freda és la rebuda que li dediquen els escriptors africans que escriuen en francès, anglès, portuguès o espanyol. Alguns li recorden que, contràriament al mateix Ngũgĩ, no van ser alfabetitzats en les llengües pròpies respectives, o que pràcticament no hi ha gent capaç de llegir en aquestes llengües.

Però potser la clau per entendre la càlida trobada amb Ngũgĩ procedeix dels canvis viscuts a Barcelona, la ciutat que cada cop es planteja més el seu passat i les relacions amb “l’altre”. Avui és una capital que explora la memòria colonial amb exposicions com Ikunde, amb seminaris diversos i amb múltiples publicacions. I comença a preguntar-se també pel seu passat esclavista, amb rutes, amb el qüestionament del nom de carrers i de la presència de monuments… Una Barcelona que es pregunta i que comença a mirar-se, també, amb els ulls de l’altre.

Gustau Nerín

Antropòleg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>