Maig de 1968, entre l’activisme esquerranista i la contracultura

El Maig francès fa mig segle. La revolta va desfermar a Catalunya una cursa frenètica per demostrar qui era més esquerrà i per rellevar el PCE-PSUC com a partit revolucionari de la classe obrera. El discurs de la contracultura, d’altra banda, va afegir a la lluita política una dimensió cultural i subjectiva: s’afirmava que la revolució havia de començar per un mateix.

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Les imatges que ll•lustren aquest reportatge recullen assemblees, concentracions i altres accions dels estudiants de la facultat de Medicina de Barcelona, el maig de 1968. El seu autor, Josep Pagà Carbonell, les va fer per a la revista del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Fotos: Josep Pagà Carbonell / AFB

Els fets de maig de 1968 a París van ser coneguts immediatament a Barcelona, tot i que no van tenir un impacte efectiu fins uns mesos més tard, amb el nou curs universitari. El periodista Tristán La Rosa es va encarregar d’informar-ne amb detall des del 5 de maig, i durant un llarg mes va signar a La Vanguardia una crònica diària de l’aixecament estudiantil i de la crisi social i política que va generar. Els seus reportatges, que a partir de l’11 de maig van tenir un estil cada vegada més empàtic amb la mobilització universitària, es van guanyar la primera pàgina del diari fins a l’1 de juny, quan va informar de la manifestació a París dels partidaris de De Gaulle, de la trobada d’aquest amb el general Massu i del seu missatge gens subliminal d’intervenció militar –subratllat per les maniobres de la Segona Brigada Cuirassada a la perifèria de París, per si calia ressuscitar Thiers. El 2 de juny Tristán La Rosa, que ja va passar a les pàgines interiors d’informació internacional, va concloure aquella sèrie obrint el seu reportatge amb l’anunci: “La revolució ha acabat”.

Molts de nosaltres no havíem llegit mai abans amb tant d’interès La Vanguardia, ni ho vam tornar a fer després. Tristán La Rosa ens va informar de les barricades, dels enfrontaments entre estudiants i policies, de l’ocupació de les universitats, de l’Odéon, de la vaga general convocada per la CGT; i ens va il·lusionar, a l’esquerra universitària de llavors, sostenint que el poder era a les fàbriques i “en certa manera” a les universitats… Durant un mes vam somiar amb la idea que al cor polític d’Europa occidental –París ho era encara– esclataria una revolució. El somni es va esvair, però en van quedar mig adormides les conseqüències culturals, i el despertar va arribar no tant en forma de radicalització ideològica –perquè la radicalització havia començat a l’esquerra universitària catalana dotze mesos abans– com en termes de renovació de les formes de mobilització i lluita contra la dictadura franquista que havien culminat en la constitució de l’il·legal, però no clandestí, Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), formes que el curs 1968-1969 estaven en via d’esgotament.

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

La radicalització havia començat el curs 1966-1967. Després de l’èxit de la constitució de l’SDEUB a les eleccions lliures de principis de curs i la seva organització formal en l’acte de la Caputxinada, al març de 1966, es va produir la derrota del projecte governamental de les Associacions Professionals d’Estudiants (APE) en la seva segona versió, quan el seu cap, Ortega Escós –nomenat pel govern franquista–, va ser vençut en un històric duel verbal que va tenir lloc al Paranimf de la universitat amb els delegats de l’SDEUB, liderats per Francisco Fernández Buey. Aquella tardor el model del sindicat democràtic es va estendre a les universitats de Madrid, Saragossa, València i Sevilla, alhora que les candidatures de Comissions Obreres obtenien un èxit notable a les eleccions a jurats d’empresa a les grans fàbriques de l’àrea metropolitana barcelonina.

En alguns àmbits i en particular al comitè d’estudiants del PSUC, impulsor de les eleccions lliures estudiantils de 1966 i de la Caputxinada, es va tenir llavors també un somni propi, el de la unió entre obrers i estudiants i la possibilitat d’enderrocar la dictadura –més a curt termini que a llarg– mitjançant una intensa mobilització que hauria de culminar en una vaga general política, pensada en termes d’insurrecció de masses.

L’organització estudiantil del PSUC tenia contactes personals amb universitaris catalans instal·lats a París, els uns refugiats i els altres completant estudis (Irene Castells, Jordi Borja), a través dels quals es rebien notícies de l’ambient de mobilització que ja es produïa a França el 1967, una mobilització centrada particularment en el rebuig a la guerra del Vietnam i que rebia inspiració de la Revolució Cultural xinesa. Les persones esmentades no eren les úniques amb connexions franceses; quadres del grup de la Universitat Popular, l’organització universitària del partit Força Socialista Federal (FSF) –denominació adoptada per Comunitat Catalana (CC) arran del seu definitiu gir cap al socialisme, el 1964–, havien participat en un seminari polític organitzat a París per la Jeunesse Communiste Révolutionnaire, trots – kista, amb la participació d’Alain Krivine –més tard, una de les icones de Maig del 68– i Daniel Bensaïd.

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Foto: Josep Pagà Carbonell / AFB

Aquests contactes, de moment, el que van fer va ser reforçar les dinàmiques pròpies, catalanes, de radicalització generades per una consideració molt optimista de les dimensions i possibilitats de la mobilització de masses. Aquesta radicalització va acabar produint una confrontació oberta entre el comitè d’estudiants del PSUC i la direcció del partit. La confrontació va culminar en una ruptura l’abril de 1967, que donaria lloc al sorgiment de l’anomenat Grup Unitat, al qual es van sumar una minoria de militants obrers per adoptar finalment la denominació de Partit Comunista d’Espanya (internacional). L’objectiu del PCE(i) ja no era l’enderrocament del règim franquista per instaurar un sistema de llibertats polítiques, sinó directament la revolució socialista. La ruptura interna al PSUC i la formació del PCE(i) van tenir un efecte dòmino, va accelerar la radicalització de l’FSF i va impulsar el gir radical que es va produir també al Front Obrer de Catalunya (FOC) a partir de l’estiu de 1967.

 

PCE i PSUC: el menyspreat comunisme oficial

Durant els mesos següents, fins que el Maig francès ens va arribar, va tenir lloc a Catalunya una cursa per demostrar quina organització estava més a l’esquerra, quina era la que aconseguia esdevenir el preuat partit revolucionari de la classe obrera i derrotar definitivament el “revisionisme carrillista” del PSUC i el PCE. Quan el PC francès i la CGT van decidir donar per acabada la mobilització social i es van afanyar a participar en les noves eleccions convocades i a recollir concessions laborals, va faltar temps perquè aquella incipient “esquerra revolucionària” –que és com es considerava a si mateixa– catalana veiés confirmat el seu diagnòstic i el seu destí. Tanmateix, fins aleshores la incidència del Maig francès era més de ratificació de l’acció i la reflexió pròpia que no pas d’innovació.

Però la innovació va arribar finalment amb el declivi de la mobilització estudiantil barcelonina causada per la repressió que patien els seus líders, l’aproximació al cicle final dels estudis de bona part dels quadres i els dubtes creixents sobre la possibilitat de mantenir un sindicat il·legal, activament antifranquista, actuant a cara descoberta. Les innovadores propostes d’agitació i mobilització de Maig del 68, amb els seus lemes, la seva insistència en el combat cultural, l’organització dels comitès de curs, l’ocupació dels espais docents o l’autogestió de la docència –començant per la discussió dels programes d’ensenyament–, van semblar una bona alternativa al declivi irreversible de l’SDEUB. L’atractiu de la novetat es va reforçar amb la difusió de les obres de Marcuse –Edicions 62 va publicar el 1962 Eros i civilització–, tot i que el discurs contracultural del moviment universitari de Berkeley, anterior al Maig francès, ja era conegut a Barcelona pels reportatges de la revista Triunfo. El discurs de la contracultura, de l’emancipació juvenil, de la llibertat sexual, va afegir una nova dimensió a les relacions personals i a la militància antifranquista, que va estendre les seves motivacions més enllà de la política. La revolució va incorporar un factor de subjectivització: s’afirmava que havia de començar per un mateix.

En el curs 1968-1969, el FOC, l’FSF, el PCE(i) i estudiants independents –alguns dels quals es van agrupar en la Unió d’Estudiants revolucionaris– van promoure la formació de comitès d’acció, l’“ocupació de càtedres” amb actes sonats com l’assalt a la classe del professor Palomeque, a la facultat de Filosofia i Lletres, o a la de Pifarré, a la d’Econòmiques, o l’intent d’ocupació del deganat de Filosofia i Lletres, el titular del qual, el doctor Joan Maluquer de Motes, va ser defensat pels estudiants del PSUC de l’embat dels “esquerrans”. Ara sí que va arribar l’impacte de Maig del 68; un impacte que, al capdavall, a Catalunya va ser notablement eclèctic, amb una acumulació de neoestalinisme althusserià, discursos trotskistes i maoistes i invocacions contraculturals, més o menys marcusianes, dirigides contra la cultura burgesa.

José Luis Martín Ramos

Historiador. Militant actiu de l’esquerra estudiantil al 68

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>