Enric Granados: el centenari d’una mort tràgica

Destacat compositor d’obres per a piano, intèrpret aclamat i pedagog que va crear escola, Granados es va implicar intensament en els moviments que a Barcelona estaven posant les primeres pedres d’una cultura musical molt sòlida.

Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Granados instrumentant Goyescas a la seva casa de Vilassar de Mar, en una imatge de 1915
Foto: Fons Granados del Museu de la Música

La vella Europa commemora el centenari de la Gran Guerra, en el curs de la qual la humanitat va demostrar fins a quin punt és capaç de malmetre els costosos avenços en el camp de les relacions humanes. L’horror dels milions de morts a conseqüència del conflicte supera qualsevol comparació, però no impedeix considerar la circumstància puntual del tràgic final d’un compositor català que també en va ser víctima, Enric Granados (1867-1916).

Al costat de Paul Wittgenstein, el pianista austríac que va perdre la mobilitat del braç dret en una acció militar i que va rebre el suport del món musical, en especial de Maurice Ravel –que li va escriure el cèlebre Concert per a la mà esquerra–, Enric Granados destaca com a damnificat d’aquest conflicte bèl·lic, ja que va morir al canal de la Mànega –amb la seva esposa, Amparo Gal– a conseqüència del torpedinament per part dels alemanys del vaixell Sussex amb què tornaven dels Estats Units. Un conflicte en què el seu país no participava.

Les notícies del moment van posar en relleu l’estima que el compositor i pianista havia despertat en els cercles musicals. D’aquí ve que tot seguit s’obrís una subscripció per tal de recollir diners per als seus sis fills, atès que havien perdut el pare i la mare. Gent de tota condició i capacitat econòmica s’hi va afegir, inclòs el rei d’Espanya, i van reunir una fortuna de 120.000 pessetes que van servir per pal·liar la seva situació.

Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Retrat de joventut d’Enric Granados, datat el 1905.
Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Enric Granados i Campiña havia nascut a Lleida el 1867, ciutat on el seu pare –d’origen cubà– estava destinat com a militar. Primer es va traslladar a Barcelona per estudiar música amb el pare de l’escola pianística catalana, Joan B. Pujol, i amb el prohom de la composició i la musicologia, Felip Pedrell. El 1883, als setze anys, ja s’havia presentat amb èxit en un certamen acadèmic vinculat a l’escola de Pujol. Als vint anys va anar a París per intentar ingressar al Conservatoire, però, com el seu contemporani compatriota Albéniz, no va ser admès al centre, i va fer estudis musicals amb Charles Wilfrid de Bériot, pianista fill del cèlebre violinista belga i la no menys cèlebre cantant María Malibran.

En això va consistir la seva incompleta formació musical, a la qual Granados va saber treure molt de profit amb un talent que ningú no li negava, com a artista inquiet. Dos anys més tard va retornar a Barcelona i es va relacionar amb els moviments musicals que estaven posant les primeres pedres d’una cultura musical molt sòlida. Això va dur, per exemple, a l’estrena del Concert en la menor del noruec Edvard Grieg, compositor nacionalista que va encaixar molt bé en l’entorn català.

Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Dibuix d’un figurí de l’òpera fet pel mateix compositor, que es va retratar al racó. Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Una escena de l’òpera Goyescas durant la seva estrena al Metropolitan de Nova York, el 28 de gener de 1916.
Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Eren anys de frenètica posada en marxa de projectes concertístics i associatius, com la Societat Catalana de Concerts, la Societat Filharmònica de Barcelona o l’Orfeó Català, tots impulsats amb el propòsit de normalitzar una vida musical que sempre havia estat molt incerta. Granados es va singularitzar ben aviat. Sobretot perquè va col·laborar amb Enric Morera en el projecte del Teatre Líric Català –creat amb la voluntat de catalanitzar la vida lírica, massa dominada per la sarsuela castellana– amb les obres Blancaflor (drama d’Adrià Gual), Petrarca, Picarol, Follet, Gaziel i Liliana (amb llibret d’Apel·les Mestres), i amb dues òperes, María del Carmen (amb llibret de Feliu i Codina) i Goyescas (amb text de Fernando Periquet).

Foto: Brangulí / Fons Granados del Museu de la Música

Enric Granados al piano a la segona seu que va tenir la seva acadèmia, al xamfrà dels carrers de Girona i d’Aragó, en una imatge datada l’any 1910.
Foto: Brangulí / Fons Granados del Museu de la Música

Foto: Dani Codina

Assaig de dos alumnes a les instal•lacions actuals de l’acadèmia Granados-Marshall, al carrer del Comte de Salvatierra.
Foto: Dani Codina

També es va destacar perquè va veure la necessitat d’endegar un centre d’estudis pianístics, l’Acadèmia Granados. Inaugurada el 1901, aviat es va convertir en un referent de la tècnica pianística. Quan Granados va morir va passar a ser dirigida per Frank Marshall –alhora que canviava el seu nom pel d’Acadèmia Marshall, o Associació Musical Granados-Marshall– i, des del 1959 fins a la seva mort, per Alícia de Larrocha. En l’actualitat, sota la direcció de Marta Zabaleta, l’acadèmia continua mantenint el prestigi del músic i convocant estudiants d’arreu del món. El centre ha destacat com a referent del mètode per al pedal (Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano), que Granados havia desenvolupat a partir dels ensenyaments parisencs. Entre els nombrosos deixebles de la vella època es pot esmentar la soprano Conxita Badia i els músics de diferents especialitats i dedicacions professionals –tots ells compositors, però–: Josep Cumellas, Narcisa Freixas, Frederic Longàs, Robert Gerhard, Domènec Mas i Serracant, Cristòfor Taltabull o Margarida Orfila i Tudurí. De les noves generacions de pianistes, cal recordar els germans Corma (Carles i Giocasta Kussrov Corma), Rosa M. Kucharsky, Alberto Giménez Atenelle, Carlota Garriga o Rosa Sabater.

Als inicis del segle xx Granados es va atrevir a organitzar dues orquestres de vida efímera, la Societat de Concerts Clàssics (1900) i l’Orquestra Barcelona (1905), com a veritables testimonis de la seva voluntat d’engegar projectes que omplissin els notables buits de la vida musical barcelonina. També va ser director musical de la potent Associació de Musica da Camera, que va portar a Barcelona el més granat de la composició musical europea. I el 1912, gràcies al suport del promotor del Tibidabo, el doctor Andreu –que uns anys més tard contribuiria amb una veritable fortuna al recapte de cabals per als orfes del compositor–, va obrir a l’avinguda del Tibidabo la Sala Granados, on realitzava concerts de gran qualitat. Aquest espai, sobre el qual pesa actualment l’amenaça d’enderroc, va acollir anys després l’empresa de doblatge La Voz de su Amo.

programa de mà de dos recitals que va fer Granados al Teatre de la Comèdia de Barcelona els dies 7 i 10 de març de 1906.

Programa de mà de dos recitals que va fer Granados al Teatre de la Comèdia de Barcelona els dies 7 i 10 de març de 1906.

Malgrat les iniciatives orquestrals, Granados no va destacar per la composició simfònica, sinó pianística. Va deixar més de tres-centes obres per a aquest instrument, entre elles un complet repertori de danses (Oriental, Danzas españolas), valsos (Valsos sentimentals, Valsos poètics), la suite Goyescas i algunes singulars obres vocals, com les Tonadillas en estilo antiguo i les Canciones amatorias. La seva és una estètica neoromàntica, inspirada en Schumann i Grieg, dos autors de moda en els anys de la seva vida amb farbalans hispanistes, en un moment que el folklore espanyol era molt exòtic i tòpic.

Precisament va ser Goyescas, obra al principi per a piano que va transformar en òpera per tal de completar un encàrrec als Estats Units, la que el va portar a aquell país. Allà va tenir ocasió d’estrenar-la, a més de fer enregistraments per a rotlles de pianola en el moment àlgid de l’instrument –gràcies als quals podem conèixer als nostres dies com tocava– i d’oferir alguns concerts pianístics, singularment el que va fer a la Casa Blanca a petició del president Woodrow Wilson (1912-1920), viatge que el va dur al tràgic final suara esmentat.

Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Homenatge al compositor al Camarote Granados, un espai situat als baixos de l’hotel Manila, seu de l’Associació d’Amics de Granados, l’any 1965.
Foto: Fons Granados del Museu de la Música

Granados va tenir una descendència nombrosa. Dels seus fills, Eduard (1894-1928) va ser pianista i director d’orquestra, i Víctor es va dedicar també a la creació musical, si bé amb menys projecció. Però, atesa la qualitat musical i la deriva personal del compositor, el seu nom ha esdevingut únic en molts aspectes de la vida musical del país, com palesen la denominació de l’auditori de Lleida com a Auditori Granados o la dedicació al músic d’una sala de l’Auditori de Palma. A Barcelona, a més del carrer de l’Antiga Esquerra de l’Eixample que porta el seu nom, hi ha nombroses referències ciutadanes, la més rellevant de les quals va ser el Camarote Granados, un espai situat als baixos de l’hotel Manila que reunia l’Associació d’Amics de Granados. L’entitat, constituïda el 1965 gràcies a l’empenta de la filla Natàlia i del seu marit, Antoni Carreras, així com de Pablo Vila-Sanjuán, va fer possible la publicació dels Papeles íntimos de Enrique Granados. També sota l’advocació del compositor es van crear diverses agrupacions musicals, com el Sextet Granados, destacat per la seva intervenció al concert de presentació del grup de Compositors Independents de Catalunya (1931).

Xosé Aviñoa

Historiador de la música

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>