La nova cara de l’arquitectura catalana

El Congrés d’Arquitectura 2016 ha dedicat mesos a debatre els reptes que pertoca afrontar a la professió en una època en què les ciutats han esdevingut el principal instrument de canvi. L’anterior edició de la trobada queda molt lluny, en el temps però sobretot en prioritats.

Foto: Vicente Zambrano

El congrés ha debatut els nous subjectes, contextos i instruments de l’arquitectura en més de cent actes, majoritàriament localitzats a la seu barcelonina del Col•legi Oficial d’Arquitectes –a la imatge–, però també repartits per les demarcacions.
Foto: Vicente Zambrano

L’urbanista italià Bernardo Secchi (1934-2014) defensava, els anys anteriors a la seva mort, que la ciutat és la fortalesa en joc en aquest temps convuls que ens ha tocat viure. El degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), Luis Comerón, va utilitzar l’expressió “canvi de temps” en la cloenda del Congrés d’Arquitectura 2016, al final del mes de novembre, davant d’un mercat de Sant Antoni transformat en auditori. Girant la truita de Secchi, va afirmar que les “ciutats són el principal instrument de progrés de la humanitat”, del nou paradigma que se’ns obre. La disciplina arquitectònica catalana s’ha mirat al mirall i ha debatut durant mesos els reptes que la sotraguen.

Els congressos d’arquitectura se celebren cada vint anys aproximadament des de 1888. Cada trobada té, doncs, un cert esperit de refundació, ja que les circumstàncies, els contextos i els reptes canvien. Quelcom d’això es va respirar durant les jornades de síntesi. Tot i així, aquest congrés s’ha volgut en minúscula, “d’arquitectura” i no “d’arquitectes”, i en un format molt més obert i horitzontal que els precedents. De fet, l’anterior, el de 1996, el coorganitzat amb la Unió Internacional d’Arquitectes, el dels 14.000 visitants, el de Maragall i Foster, el del “model Barcelona” i l’star system, ha estat el model a no seguir. El gremi d’arquitectes ha demanat sis mesos de treva per aturar-se, pensar-se i reenfocar-se en la nova realitat.

Aquesta realitat va començar el 2008, amb l’esclat d’una bombolla molt vinculada a la construcció. L’any 2010 el flamant SArq, el primer sindicat d’arquitectes de l’estat, divulgava els resultats de la primera enquesta d’ocupació. Dels 1.800 arquitectes, 675 no col·legiats, el 32 % es trobava a l’atur i només el 3,1 % cobrava prestació. El 2013 la tercera enquesta declarava que el 71 % dels arquitectes de l’estat vivien en situació de precarietat laboral, és a dir, a l’atur, en contractació irregular o amb salaris per sota dels mil euros.

El COAC ha elaborat la seva primera enquesta de la professió aprofitant la trobada d’enguany. Hi han participat 1.700 arquitectes, el 22 % no col·legiats, d’un total de 10.000 que hi ha a Catalunya. Els resultats mostren que un de cada tres arquitectes ha emigrat a l’estranger i el 46 % cobra menys de vint mil euros l’any, i la gran majoria són autònoms. Tot i que “la tempesta ja ha passat”, com glossa Miquel Puig en l’anàlisi de l’enquesta, la valoració dins del col·lectiu continua sent força o molt negativa.

Durant aquest període també han canviat les funcions. L’obra nova, tant d’habitatges com pública, s’ha aturat fins pràcticament desaparèixer. Les xifres actuals de construcció se situen al voltant del que és i ja era normal en països del nostre entorn, sense bombolla del sector de la construcció. L’adaptació i la diversificació funcional s’han hagut de fer de manera ràpida i, en molts casos, traumàtica.

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

L’enquesta de la professió del COAC dibuixa un nou mapa funcional amb la rehabilitació com a activitat principal, seguida de l’obra nova, la direcció d’obra, el seguiment i compliment de normatives, i l’interiorisme i retail. El pròxim quinquenni emergiran activitats d’eficiència energètica i gestió d’edificis, l’aplicació de tecnologia informàtica (BIM, 3D…), la gestió de projectes i la participació i la mediació ciutadana. La rehabilitació es mantindrà com a principal i l’obra nova baixarà més posicions, segons la mateixa enquesta.

Canvi d’etapa i no només un parèntesi

Tots aquests fets, deguts a la crisi, s’interpreten com a propis d’un canvi d’etapa i en cap cas com un parèntesi. El sector de la construcció representava el 10 % del PIB abans de l’esclat de 2008, el doble que l’actual i el doble que el dels països europeus de l’entorn, que no han fluctuat tant. S’espera, doncs, que després d’un creixement gradual de fins al 6 % aproximadament, el sector s’estabilitzi. Però els canvis no es redueixen només al marc econòmic i laboral.

L’escenari social i territorial ha canviat radicalment. Els últims anys s’ha construït molt, moltíssim, i encara que no es digui prou, força malament. Bona part de la situació que (mal)vivim és fruit del model urbanístic desenvolupat les últimes dècades. Deficiències en mobilitat i accés, ineficiència energètica, malbaratament del sòl i de l’aigua, segregació i gentrificació… Territoris i ciutats estan canviant al pas dels efectes del canvi climàtic, les desigualtats i l’entrada de capital especulatiu. Calen intervencions i canvis.

Enric Batlle va poder explicar, en diversos moments al llarg del congrés, la seva tríada ecologia-lleure-producció sobre els espais oberts de les nostres ciutats i territoris. D’una banda, cal fer tot el possible per reduir la contaminació i l’ús del transport motoritzat, el seu principal causant, i d’altra banda, protegir la biosfera, fer que quedi interconnectada i introduir-la a la ciutat. Segons Batlle, el 50 % de la superfície de la regió metropolitana de Barcelona és espai obert que té la possibilitat de vertebrar el territori a escala local i regional. No ens cal fer créixer la ciutat, però sí urbanitzar el verd, és a dir, protegir-lo, obrir-lo, articular-lo i fer-lo productiu agràriament. Batlle també és comissari de l’exposició “Metròpolis Verda”, que es pot visitar a l’espai Mercè Sala de TMB, a la rambla de Catalunya.

Les característiques, doncs, dels nous subjectes i contextos de l’arquitectura determinen els objectes de treball, els instruments amb els quals abordar-los i els valors que han de guiar la pràctica. El congrés ha volgut definir-los des d’una visió col·lectiva i ha defugit les càtedres i les veus autoritzades. En més de cent actes, majoritàriament localitzats a Barcelona però també repartits per les demarcacions, professionals, associacions i institucions han explicat el que ja s’està fent i que pot servir els pròxims anys.

L’habitatge (accés, manteniment, propietat, lloguer, funcionalitat…), el dret a la ciutat (la nova Agenda Urbana de l’ONU-Hàbitat, la participació, els camps ciutat de refugiats, el benestar dels que hi viuen, la perspectiva de gènere…) i el territori (espais oberts, planificació supramunicipal, ordenar les perifèries, construir i potenciar el paisatge…) són els reptes del present període, com advertia Secchi. Però també s’han explorat els nous àmbits d’activitat, la divulgació cultural i social o els compromisos ètics dels professionals. En aquests camps, a diferència dels primers, ha quedat més o menys clar que hi ha molt per fer i que no es trepitja sobre terreny ferm.

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

L’arquitectura considerada com a bé general

Per això cal un replanteig dels instruments i una revisió dels compromisos. La part més propositiva del congrés, en què els ulls esdevenen boca, s’ha centrat en els concursos d’arquitectura, la Llei de territori i, en especial, la Llei d’Arquitectura, aquesta sí, en majúscula. Actualment en procés parlamentari, pretén crear un marc social que reconegui l’arquitectura com a patrimoni del present. L’esborrany defineix l’arquitectura com a bé general del país, estableix eines per assegurar-ne la qualitat i en fomenta la divulgació a la ciutadania. Però també blinda el criteri dels arquitectes en el planejament urbanístic i els concursos públics, fet que ha despertat no poques inquietuds en altres col·lectius durant el procés de tramitació.

En un segle en què el sòl és limitat, els recursos s’acaben, la biodiversitat penja d’un fil i les ciutats són actiu social i objecte de desig econòmic, l’arquitectura catalana ha sabut prendre consciència del canvi de temps i no només del temps de canvi, com potser han fet altres col·lectius o gremis. Davant del nou context, la professió ha estat capaç de canviar el pas, repensar-se, adaptar-se i mirar la realitat amb ulls nous.

Aleix Porta Alonso

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>