Foto: César Cid / Jiwar

Des de fa cinc anys, artistes de cultures molt diverses han passat per l’Associació Jiwar –el terme jiwar vol dir “veïnatges” en àrab. Aquest és el motor d’un projecte que reivindica la creació artística com a eina de transformació i reflexió sobre la ciutat.

Foto: Dani Codina

Una visió en positiu de les olors urbanes obre la porta a considerar-les un element del màrqueting urbà. La desodoració de les ciutats i la seva clonació olfactiva –les mateixes olors a tot arreu– són hereves de l’urbanisme modern, entestat a deslliurar d’emoció els espais públics.

Foto: Vicente Zambrano

El Congrés d’Arquitectura 2016 ha dedicat mesos a debatre els reptes que pertoca afrontar a la professió en una època en què les ciutats han esdevingut el principal instrument de canvi. L’anterior edició de la trobada queda molt lluny, en el temps però sobretot en prioritats.

Foto: Rober Astorgano / Fotomovimiento

L’exposició “60dB / 16kHz. BCN. ⁠Sents la violència?”, que es va poder visitar a l’Arts Santa Mònica el darrer trimestre del 2016, convidava l’espectador a redefinir la violència a partir d’una nova mirada sobre el fenomen.

Foto: Albert Armengol

Record d’un malson

David Expósito Jiménez

Joan Brossa va fer una escultura “per xiular” l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, un dels grans responsables de l’especulació urbanística dels anys seixanta. Tot i ser un encàrrec del municipi de Sant Adrià de Besòs, l’obra va patir censura i diverses vicissituds abans d’arribar, l’any 2004, al Museu d’Història de la Immigració, la seva ubicació actual.

VisionsBarcelona cat 4

El día del Watusi, la monumental obra de Francisco Casavella, es pot llegir com la gran novel·la de la Transició o com un relat de “per què hem passat de ser un país dramàtic a ser un país imbècil”. Però sobretot és una novel·la sobre el conflicte de l’individu amb si mateix, entre el poder i la supervivència, i entre éssers mortals i invencions immortals.

Colita

No vaig voler ser turista

Ana María Dávila

Per al món exterior els catalans tenen fama de ser gent esquerpa, obsessionada per la feina i poc predisposada a obrir-se a un foraster de bon principi. I tot i fugir del tòpic, són notables les diferències amb la cultura xilena, on les amistats es consoliden abans de buidar la primera copa de vi.

Photos: Katia Repina
The Red Square in Moscow, with historic department store GUM and St. Basil’s Cathedral in the background.

Un enyor rus

Arnau Barios

Quan un rus invoca amb recança el gaudi de Barcelona, no confon l’accent, no parla d’edificacions capritxoses, sinó que comet un lapsus per on s’escapa una certesa. Enyora una ciutat més fàcil, a escala humana.

© Pep Montserrat

El verb ‘ésser’ es troba al cor de la poesia, de la identitat, del plaer de sentir parlar català. Qui som nosaltres en una llengua que va ser, ha estat, ha esdevingut i vibra, després de tants de segles, en el present ambigu dels nostres iPhones i de les nostres veus malenconioses i ciutadanes?

© Elisenda Llonch

No hi ha res com la pròpia experiència per ajudar-te a traduir autors amb una visió poc heroica de Barcelona. Les obres de ficció catalanes disponibles en anglès posen en relleu la vida i la història de la ciutat amb una prosa tan hàbil, incisiva i original com qualsevol obra de Gaudí o Picasso.

© Elisenda Llonch

És com una xarxa d’espais amb capes superposades, moltes de les quals s’han perdut i d’altres s’han transformat irremeiablement, mentre que a algunes només s’hi pot accedir mitjançant records incerts o fotografies encara menys fiables.

© Bettmann / Corbis
Una familia de inmigrantes contemplando el panorama urbano de Nueva York desde la isla de Ellis, el 13 de agosto de 1925, tras pasar los rígidos exámenes de las autoridades estadounidenses y mientras esperaban el transbordador que los había de llevar a la ciudad.

El centre de Manhattan és, ja, una ciutat d’attrezzo. El Raval, un barri en destrucció. De tant posar-se guapa, Barcelona corre el mateix perill que Nova York. Pot arribar a perdre la seva personalitat provinciana a còpia de voler ser capital i metròpolis.

© Elisenda Llonch

Per als noruecs, Barcelona és una destinació ideal: una gran metròpoli europea, un estatus que Oslo no té ni de lluny. Però el catalanet s’enfonsa quan recorda la gerontocràcia, les desigualtats, les escenes de misèria als carrers i als parcs, la ciutat desapareguda per sempre.

© Camilla de Maffei
All Italians are deeply envious of Barcelona’s dynamism and the urban redevelopment that has taken place under the democratic city councils.

Venècia és un poble cosmopolita amb una dimensió estètica notable. Barcelona és una ciutat solar, que en poc temps s’ha transformat urbanísticament. La reacció dels italians quan senten el nom de la ciutat és unànime: “Bellissima!”

© Albert Armengol
Chinese tourists at the Barça Museum.

(English) The Chinese do not adapt easily to Catalan customs, but the economy goes a long way to facilitating integration. We share one trait: an enterprising spirit.

© Mireia Zantop

La imatge de la vida mateixa

Jana Balacciu Matei

La vinguda de Jana Balacciu a Barcelona per estudiar català, fa un parell de dècades, va significar un punt d’inflexió en la seva vida. Arribava d’una ciutat trista, marcada per les grans ferides obertes de la dictadura i de la

© Ko Tazawa

Ko Tazawa va venir per primera vegada a Barcelona l’any 1978, enviat pel seu banc perquè hi aprengués castellà. El seu contacte amb la societat catalana el duria a convertir-se en un enamorat del país, de la seva cultura i de la seva llengua. I encara hi tornaria dues vegades més, la darrera l’any 1993, amb la seva dona i els dos fills, per doctorar-se en filologia catalana.

Vistes des del turonet Teufelsberg

El que Amsterdam i Londres van representar en el passat ho són avui Barcelona i Berlín, que sovint comparteixen posicions als rànquings de ciutats més atractives o emprenedores. També tenen en comú el fet de ser ciutats de moda i

BCN_vist-de_indis_01_x_Eva-Parey

De tant en tant, a l’Índia algú em pregunta si Barcelona és la capital d’Espanya. Com que no els vull desenganyar, sempre els dic que sí –i ells fan cara de “ja m’ho pensava”. El fet és que la pulsió