metropolis

Menú llenguatges

Menú serveis



    Torna a la pàgina anterior

    Sobre la universitat i les seves funcions

    La universitat davant la seva crisi

    Text Francisco Fernández Buey Catedràtic de Filosofia Moral i Política. Universitat Pompeu Fabra

    GB2
    Foto: Gianluca Battista
    GB1
    Foto: Gianluca Battista

    Assistim a una campanya de desprestigi que, si es prolonga i fa efecte entre l’opinió pública, donarà un nou impuls al procés de mercantilització i privatització de les institucions universitàries. El pretext actual és l’adaptació del sistema al Pla Bolonya.

    El que últimament es llegeix en els mitjans de comunicació sobre la universitat pública és, en línies generals, això: 1) el que s'hi fa no es correspon amb el que avui demanen el mercat laboral i la competència empresarial; 2) falta professionalització i sobra teoria en l'articulació dels plans d'estudis en la majoria de les facultats i escoles; 3) la gestió actual de la universitat pública és inadequada, pel fet de ser assembleària, i hauria de canviar per assemblar-se tant com fos possible a la gestió empresarial; 4) hi ha molta endogàmia, i això deixa fora de la universitat pública moltes persones que serien o haurien pogut ser bons professors i investigadors; 5) hi ha un índex molt elevat, i a més creixent, de fracàs escolar entre els estudiants, cosa que provaria la inadequació de la universitat pública actual; 6) les matrícules que paguen els estudiants universitaris són molt baixes, cosa que, tenint en compte el finançament públic, crea injustícia social, i, per tant, les taxes haurien d'acostar-se al cost real de l'ensenyament universitari.

           El que es desprèn de tot plegat és una visió unilateral de la universitat pública actual. Crec que els ciutadans haurien d'aspirar a una visió més equànime de la situació. Voldria avançar-hi el meu punt de vista, que resumiria així: estem assistint a una campanya de desprestigi de la universitat que, si es prolonga i fa efecte entre l'opinió pública, donarà un nou impuls al procés de mercantilització i privatització, directa i indirecta, de les institucions universitàries, com ja ha passat amb altres institucions públiques. Això no és pas nou, però s'ha renovat ara prenent com a pretext l'adaptació del sistema universitari espanyol al Pla Bolonya.

           Comencem, doncs, per les llums cercant l'equanimitat.

           No hi ha dubte que en les últimes dècades la universitat pública s'ha obert socialment, i d'aquesta manera s'han superat, si més no en part, les barreres classistes que hi havia en el passat. S'ha posat fi a algunes de les injustícies més flagrants que, derivades de les desigualtats socials, impedien els fills dels treballadors d'arribar a la universitat. Així doncs, es podria dir que en gran manera s'ha anat imposant la meritocràcia en l'accés, tot i que aquesta encara sigui imperfecta.

           S'ha democratitzat parcialment la gestió dels òrgans de govern de la universitat. En aquest sentit, en diverses universitats públiques s'ha aconseguit que els estudiants estiguin representats en els principals òrgans de gestió de la institució, així com que se senti i es tingui en compte (almenys de tant en tant, s'ha de dir tot) la veu del personal d'administració i serveis.

           S'ha aconseguit l'estabilitat laboral de bona part del professorat que estava en situació precària encara en la dècada dels anys vuitanta. S'ha dignificat la figura del professor en formació. S'ha millorat en general la situació dels becaris predoctorals. S'han dignificat la investigació i la docència en la majoria de les escoles i facultats. I s'han millorat sensiblement les instal·lacions universitàries.

           Aquesta és la cara A del disc que es canta a la universitat abans del Gaudeamus igitur, que continua sent la peça principal d'aquesta cara. I en la mesura que tot això sigui un mèrit, cal atribuir-ho a la paciència i al sentit comú resultant de les actuacions de la comunitat universitària actual (estudiants, docents, investigadors i personal de l'administració i serveis).

           Tot això ho dic per rebatre alguns discursos enyorosos que he sentit en els últims temps. Crec que no hi ha res important a enyorar del que va ser la universitat del passat. I crec que aquest és el parer més generalitzat entre les persones que ja fa molts anys que treballem a la universitat pública. Crec, també, que el que s'està fent aquí a les universitats i centres privats no és millor que el que es fa a les universitats públiques, ni des del punt de vista de la docència ni des del punt de vista de la investigació.

           Però parlem de la cara B, o sigui, de les ombres.

           S'ha de reconèixer que, encara que a la universitat actual no hi ha en general enyorança ni una particular atracció per la privatització, tampoc no hi ha ara com ara un entusiasme ni una satisfacció generalitzats. Els professors i el personal administratiu i de serveis de més edat estan convençuts que aquesta universitat actual no és, per descomptat, la universitat autònoma, autogestionada, democràtica, creativa, científica i participativa per la qual es va lluitar sota el franquisme i durant la transició.

           Molts estudiants d'avui tenen queixes contra aquesta universitat molt semblants a les que teníem els estudiants d'ahir, encara que ara no tant sobre els continguts de l'ensenyament com sobre la forma com s'imparteix. Molts ajudants, associats, contractats i becaris es veuen a si mateixos com ens vèiem ahir la majoria dels professors no numeraris de llavors: en una situació precària i obligats a fer altres feines fora de la universitat per subsistir. I he sentit queixes del personal administratiu i de serveis contra el nepotisme i la desídia que em recorden també les queixes que se sentien en la universitat d'ahir.

           Algunes de les ombres (o dels problemes) de la universitat d'avui són herències d'aquell ahir, però d'altres són novetats degudes als canvis tecnocientífics, econòmics i culturals que s'han produït en els últims vint-i-cinc anys.

           Encara persisteix de vegades el vell mandarinat en els departaments i a les oposicions. Encara continua havent-hi caciquisme i paternalisme en la relació entre professors, en la relació entre els professors i els alumnes i en la relació amb el personal administratiu i de serveis. Tot això limita la democratització de la universitat i la participació dels estudiants. Encara continua havent-hi endogàmies i corporativismes que obstaculitzen la meritocràcia.

           Encara persisteix la situació de precarietat d'un nombre important de professors associats i contractats perquè, tot i que el legislador ha introduït correccions, aquestes figures de vegades s'usen amb una finalitat diferent de la que diu la llei. Encara continua dominant la classe magistral sobre el seminari i el curs participatiu. Encara continua faltant autonomia universitària, i pel que fa a això, en els últims anys s'empitjora. Encara continua havent-hi un problema molt seriós de recursos i finançament públic de la universitat.

           Tot i que s'han millorat els criteris de valoració del treball d'investigació (agència estatal, agències de les comunitats autònomes), cada vegada es presta menys atenció als criteris de valoració de la docència. I, el fet més important: la inversió en l'ensenyament públic universitari en aquest país continua sent clamorosament insuficient, sobretot si es prenen en consideració dos factors comparatius: a) la generalització de l'accés i, per tant, el considerable augment del nombre d'estudiants universitaris; i b) el que s'ha fet, mentrestant, en països amb un desenvolupament econòmic similar.

           En aquestes condicions, o sigui, tenint en compte les dues cares del disc, l'anomenat Pla Bolonya es podria veure com una oportunitat per corregir l'escassa consideració que tradicionalment es dedica als problemes de la didàctica en l'ensenyament superior, així com a les tècniques i els mètodes d'ensenyament alternatiu. I s'ha de reconèixer que alguna cosa ja s'ha començat a fer, positivament, en aquesta direcció.

           El problema aquí és que, com passa de vegades (per simplisme o per exaltació de les tècniques pedagògiques), s'està començant a girar el bastó en la direcció contrària a què es girava abans: ara es tendeix a menystenir l'experiència didàctica dels professors universitaris i a importar i divulgar, sense crítica, tècniques pedagògiques massa ingènues, fins i tot preuniversitàries.

          L'anomenat Pla Bolonya podria ser una oportunitat per corregir la falta de discussió desinteressada (i subratllo la paraula) en la reforma dels plans d'estudis a fi d'adaptar-los a les noves necessitats de la societat. Ja s'ha produït alguna cosa en aquesta direcció durant els últims mesos.

            La qüestió central en això és de criteri, perquè una cosa és adaptar els plans d'estudis a les previsibles necessitats de la societat en el seu conjunt i una altra de molt diferent adaptar-los a les demandes de les empreses, que són només una part de la societat. Decidir sobre això és també decidir sobre preferències i valors en la institució universitària.

           El Pla Bolonya podria constituir una oportunitat per pal·liar l'absència de discussió intrauniversitària sobre els motius que justifiquen les línies prioritàries de la investigació en funció de les necessitats socials a mitjà i llarg termini. Una oportunitat per millorar el control efectiu de la tasca docent i de recerca del conjunt del professorat. Una oportunitat per pal·liar la quasi inexistència en la pràctica de reflexió sobre el paper de les tutories personalitzades pensades per orientar el futur acadèmic i professional dels estudiants.

            La qüestió que cal discutir és com trobar un equilibri convenient entre dues de les funcions clàssiques de la universitat: la transmissió de coneixements a través de la docència (cosa que implica, òbviament, una millor preparació pedagògica del professorat) i la creació científica a través de la investigació. Això suposa començar reconeixent que no tot bon investigador ha de ser alhora bon docent i que no tot bon docent ha de ser alhora bon investigador.

           El Pla Bolonya podria ser una oportunitat per pal·liar la falta de planificació a mitjà i llarg termini de les necessitats departamentals i del que convé per al professorat en formació. En això també hi ha idees noves i interessants, sobretot en relació amb el treball dels becaris.

           La qüestió és evitar la sobreexplotació dels becaris i professors en formació per cobrir dèficits pressupostaris, ja que aquesta pràctica donaria lloc a una nova generació de professors no numeraris en precari.

           El Pla Bolonya podria ser una oportunitat per pal·liar la falta de reflexió sobre els motius de fons de l'absentisme i de l'abstencionisme dels estudiants universitaris i per tenir en compte els seus motius, entre els quals hi ha, per descomptat, l'augment considerable del nombre d'estudiants universitaris que al mateix temps treballen (a temps parcial o a temps complet), però no solament això.

           El risc actual en aquest punt és que tot passi com si a la universitat pública hi hagués dos discursos paral·lels que no arriben a trobar-se: l'un és el de les autoritats universitàries (bastant euforitzant sobre el que s'està fent) i l'altre el dels estudiants més actius (cada vegada més crític respecte de l'aplicació concreta dels acords de Bolonya).

           Una de les coses que més criden l'atenció en els debats que està suscitant l'adaptació dels estudis universitaris als acords de Bolonya és el fet que es parla i s'escriu ben poc sobre les funcions de la universitat.

           No fa tant de temps tota controvèrsia sobre la reforma dels estudis universitaris solia atendre les seves tres funcions clàssiques. Dues d'elles ja les he esmentades: transmetre coneixements per a la configuració de les professions i educar els futurs investigadors en els camps de la ciència i la tecnologia, i n'hi ha una altra, la tercera: crear i organitzar hegemonia, o sigui, assegurar aquest altre tipus de "professió", com deia Ortega i Gasset, que és el fet de "manar". Dic "manar" en el sentit ampli i menys groller de la paraula.

           Aquesta funció social de la universitat, produir les elits la subcultura de les quals acabarà configurant el tipus d'hegemonia vigent en la societat, ha estat tradicionalment vinculada al privilegi. I ha estat vista així per liberals i socialistes en èpoques en què les barreres classistes per a l'accés a l'ensenyament superior eren molt patents. Però en l'època del pseudoliberalisme i del pseudosocialisme, que és la nostra, això se sol passar per alt. Aquesta qüestió només apareix tangencialment en aquells analistes que s'adonen que la creació d'hegemonia, la formació per "manar", no és solament una qüestió ideològica o ideològico-política, sinó que, a mesura que s'han anat trencant les barreres classistes a l'accés a la universitat, cada vegada compta més la creació d'hegemonia per via mediata o indirecta, és a dir, que també es crea hegemonia en la formació de professionals i científics.

           La qüestió de fons pel que fa a aquesta funció de la universitat és que la tendència a la universalització de l'accés als estudis superiors posa en dubte la forma de manteniment de l'hegemonia i de la divisió social del treball, és a dir, la reproducció dels vells privilegis. Això explica les resistències dels privilegiats a acceptar tal universalització.

           Les maniobres per a la conservació del privilegi van començar aquí amb aquella coneguda frase: "S'haurà de posar a la universitat el cartell de reservat el dret d'admissió, com als bars". No s'hi va poder posar perquè la pressió social en sentit contrari ja era gran. Després es va intentar frenar l'impuls social que sorgia des de baix imposant proves de selectivitat i adaptant-les a allò que els de dalt pensaven que havia de continuar sent la divisió social del treball. Això tampoc no va funcionar. I no solament per la protesta continuada dels estudiants més joves, sinó perquè la selectivitat mateixa es va degradar tant que ja no seleccionava res. La base del vell privilegi i de la formació per al manar trontollava, per tant. I d'aquesta manera es va anar arribant a una situació en què, com en altres àmbits de la vida pública, es va començar a pensar a privatitzar la seu de creació tradicional de l'hegemonia.

           En arribar aquí, quan es va començar a parlar de privatitzar la universitat pública d'acord amb la ideologia mal dita neoliberal, els models semblaven clars. Només calia seguir l'exemple anglosaxó i la resta ens arribaria fàcilment. Però va passar que, d'una banda, la història, i d'una altra, la restrictiva forma d'entendre la lògica del benefici a curt termini precisament entre els empresaris que deien que hi estaven disposats, van actuar com a factors suficients perquè el model gairebé es tornés aiguapoll. Es va parlar molt de començar a competir seriosament amb els països d'inspiració, però, segons que sembla, resultava més rendible enriquir-se a curt termini.

           De manera que, almenys aquí, es va preferir passar a la privatització indirecta de la universitat pública, la qual cosa en la pràctica vol dir colonització més o menys directa de tals departaments universitaris o de tals altres, convenientment seleccionats, que puguin produir beneficis en un termini tan ràpid, o gairebé tan ràpid, com els que es produeixen en operacions financeres més o menys especulatives. Passo per alt les excepcions, que n'hi ha, i algunes de respectables, perquè són això: excepcions. De fet, la universitat pública ha continuat sent la universitat, i encara que les universitats privades s'han multiplicat, ho han fet gairebé sempre vinculades a institucions religioses (també comercialitzades) ja establertes.

           Paral·lelament, la pressió social perquè la universitat s'adaptés a les necessitats d'una societat que canviava acceleradament es va traduir per dalt a la idea que la universitat havia d'estar al servei de les necessitats del mercat laboral. Aquí va començar el que se'n diu mercantilització de la universitat, que no és pas una cosa que s'ha inventat a Bolonya, sinó que això ja hi era, negre sobre blanc, a mitjan anys vuitanta, en la llei que va fer el PSOE. La novetat és el pas del lema segons el qual calia adaptar la universitat pública al mercat laboral a un altre lema una mica més dràstic i que ha aparegut recurrentment en els últims temps prenent com a pretext els acords de Bolonya: adaptació de la universitat pública a les necessitats de l'empresa. Òbviament, per poder competir amb els altres que se suposa que faran el mateix a la Unió Europea.

           Adaptació de la universitat a les necessitats de l'empresa vol dir diverses coses alhora: a) vincular encara més a les empreses els departaments universitaris que correspongui; b) formar mà d'obra flexible per a l'època de les deslocalitzacions, del treball precari i de les pràctiques barates; c) donar per fet que els consells socials de les universitats públiques han d'estar hegemonitzats per representants del món empresarial que, òbviament, són els qui saben com anirà a curt termini el mercat de treball; i d) fer que la gestió de la universitat pública s'aproximi tant com sigui possible a la gestió empresarial amb l'argument que els claustres universitaris són massa assemblearis i massa corporatius.

          Com que sembla que gairebé ningú no es fixa en la paradoxa que suposa el fet que els representants de les grans corporacions anomenin corporativistes els treballadors de l'ensenyament públic, la cosa, de moment, cola. De la mateixa manera que cola, gairebé sense protestes, el fet que els representants dels mitjans de comunicació més endogàmics que ha conegut la història d'Espanya repeteixin contínuament aquesta parauleta sense fer mai esment del que tenen a casa. Amb això no vull dir pas -lluny de la meva intenció- que a la universitat pública actual no hi ha corporativisme i endogàmia, ja que n'hi ha. Només vull dir que com a corporativisme de debò (i ignorat), el de les grans corporacions privades; i com a endogàmia de debò (i ignorada), la de la majoria dels mitjans de comunicació privats generalment vinculats a les grans corporacions.

           Ara som aquí: en la segona collada en vint anys per assegurar des de dalt el procés de privatització indirecta i de mercantilització directa de la universitat pública que asseguri el manteniment del privilegi i la reproducció d'hegemonia. Agreuja aquesta situació el fet que, per fer front a la pressió social en favor de la universalització de l'ensenyament superior, la crítica al privilegi ha canviat de signe per convertir-se en pur cinisme: ara s'acusa els fills dels treballadors que han aconseguit tenir accés a la universitat perquè suposadament es beneficien de taxes baixes que no cobreixen el preu real de l'ensenyament. Això equival a dir (i aquí hi ha el cinisme demagògic) que els estudiants universitaris que treballen, i que cada vegada són més, haurien de quedar sotmesos, d'una banda, a contractes precaris que no poden discutir i, d'una altra, a pagar molt més pels seus estudis.

           Mentrestant, fins a quin punt es pot dir que la universitat pública continua sent seu de la formació per al "manar" en les nostres societats? Per poc que ens fixem en els canvis que durant aquests anys s'han anat produint pel que fa a la tercera funció tradicional de la universitat, la de la configuració de l'hegemonia, ens adonarem que el lloc per a la conformació del privilegi s'ha anat desplaçant.

           A mesura que els fills dels treballadors trucaven a les portes de la universitat i aconseguien entrar-hi, els antics primers cicles de bona part de les carreres universitàries s'han anat convertint gairebé en una prolongació més del batxillerat. Per tant, la veritable formació per al manar s'ha anat traslladant a poc a poc a màsters i postgraus (molts d'ells, efectivament, privats o concertats amb empreses i universitats privades estrangeres) en els quals s'estan configurant les noves elits. N'hi ha prou de fer una ullada al que figura ara en els curricula de les elits i una altra al preu de la majoria d'aquests màsters, aquí o a l'estranger, i després comparar amb les sortides professionals que ofereixen graus i llicenciatures (reformats o no).

           Ho deia Manuel Sacristán en un assaig ja clàssic sobre la universitat: de les seves tres funcions tradicionals, només aquesta, la de produir hegemonia, és realment incompatible amb un sistema socioeconòmic igualitari, que és el que apunta en la pressió social en favor de la universalització de l'ensenyament superior. L'arrel del conflicte, que es veu venir en la Unió Europea, està en la contraposició entre defensa de la justícia social en tots els nivells de l'ensenyament i deslocalització accelerada de les seus de producció d'hegemonia per a la conservació del privilegi. Crec que això és el que ja estan veient els estudiants crítics.

     

    Tardor – Hivern (octubre 2008 – març 2009) 

    Creative Commons License

    Què son els serveis "Comparteix"

    Totes les icones representen serveis de webs externs de Barcelona Metròpolis, que faciliten la gestió personal o comunitària de la informació. Aquests serveis permeten a l’usuari, per exemple, classificar, compartir,valorar, comentar o conservar els continguts que troba a internet.

    Què significa cada icona?

    • Del.icio.us

      Una eina per guardar-hi els webs preferits, classificar-los i compartir-los amb tothom.

    • Menéame

      La versió espanyola més popular del Digg. S’hi tracten temes relacionats amb la tecnologia, la cultura i l’actualitat.

    • Digg

      El pioner. Lloc web en anglès amb moltes visites, i enfocat especialment a continguts de tecnologia.

    • Yahoo

      Amb aquest servei es pot crear una pàgina d'inici a mida, amb la informació que interessi més.

    • Technorati

      Aquesta pàgina és ideal per saber de què parlen els blogs arreu del món.

    Publicat sota llicència Creative Commons