MENU

Crònica de la nit al palau: un final èpic per a un gran festival

M.Antònia Massanet
Baró d'Evel i Lassus Quartet

Tot a punt per començar el XXXVè Festival Internacional de Poesia de Barcelona, la gran nit de la poesia al Palau de la Música Catalana, l’acte amb què es clou aquesta edició de Barcelona Poesia 2019. Els cronistes som a lloc i contemplem com el públic va agafant seient. Tenim als poetes participants a la llotja de davant. Els veiem concentrats en els seus llibres, fent les darreres converses abans que comenci l’espectacle. Les directores, Mireia Calafell i Àngels Gregori, saluden abracen, dediquen les darreres atencions abans de pujar a escena. Entre el públic assistent, molts poetes, gent del món cultural, programadors i amants de la poesia. Aquella remor especial es deixa sentir abans de començar el gran acte. Tenim els llibres a punt, les llanternes i, en el nostre cas, els ordinadors i papers. Els músics comencen a tocar una peça. S’alenteix el soroll. Comença la poesia.

A l’escenari apareix un home esprimatxat i vestit de negre, fa com si volgués parlar i la timidesa li parés la veu. No hi ha so. O sí. Aconsegueix emetre un so: Burhan Sönmez.  

Surt a escena el poeta turc, s’apaguen els llums. De cop ha aparegut una mar de llumetes que il·luminen els llibres al llarg del Palau. Veiem perfilades les siluetes del públic del primer i segon pis, contra les vidrieres encara acolorides pel sol d’horabaixa. Ens recita mirant-nos als ulls, gairebé de memòria, es pren el seu temps, il·luminat per un llum zenital. El segon poema els músics de Lassus Quartet el comencen a acompanyar amb unes notes fins els darrers versos: «L’atonyinaren les glaçades l’atonyinaren les glaçades». Després arriba el tercer, i segueixen incrementant la melodia a cada poema com també la contundència dels versos: «També la mort està enamorada així de la vida». La sèrie de poemes que ens ha ofert han estat breus però amb un recital àgil i versos que demà haurem de tornar a llegir per tornar a l’instant d’ara.

És el torn de Baró d’Evel. Ara ja sabem que a l’home esprimatxat d’abans l’acompanya una dona també vestida de negre que a diferència d’ell, sembla que desbordi el cant, la veu, com si no la pogués contenir entre les cordes vocals. Baró d’Evel, Camille Decourtye i Blaï Mateu, són una companyia de dansa i circ que qui ja els ha vist abans sap que son capaços de traslladar el públic en universos insòlits i sorprenents. Com ara: ella canta, ho intenta, mentre ell la condueix en una sort de postures acrobàtiques. Cant, circ, humor, interpretació i poesia en cada gest. Ell la convida a sortir, ella segueix cantant, cada cop amb més intensitat. Pugen les escales, fan la volta a l’escenari, tornen al centre, s’intensifica el cant operístic. Es desfermen els riures entre el públic cada cop que interactuen. Es simula una baralla, comencen els cops, cada cop amb més intensitat, s’atura el cant, arrenquen els músics. La baralla es transforma en seducció i dansa, cada vegada més intensa fins a fer-se acrobàtica i acabar-se amb un salt, davant del micròfon, al lloc on tot havia començat.

Arriba Lebogang Mashile. El primer poema que recita és Menarquia, un manifest delicat i contundent sobre la difícil relació de la dona amb la menstruació per passar a parlar de la maternitat i la filiació. Ho fa interpretant de forma estremidora, ens involucra, ens ho explica, ens fa partícips. “Com deu ser una vida mesurada en ventres?” o “La meva àvia va donar a altres l’oportunitat de no ser ella”. Ve d’Àfrica, però també de la tradició estadounidenca de l’spoken word. El següent poema és “Cos” i “els nostres cossos són l’alta costura de Déu”, “cap emoció eludeix el cos”. Baró d’Evel estan un a cada costat dels músics. Ell comença a fer mamballetes acompanyant el ritme del poema, també els músics. El cos, del poema, de la poeta, de l’espectacle, es converteix en un de sol i ara tot “exhala tacte, inhala protecció, exhala amor”. Ella acaba amb un cant que esdevé crit a l’uníson i el públic del Palau esclata en aplaudiments com poques vegades s’ha vist. 

Baró d’Evel reapareixen i, després de moltes còmiques interrupcions, anuncien al poeta granadí Luis García Montero. Comença recitant “La inmortalidad”, acompanyat del quartet de corda i ens diu que “entonces comprendí que la inmortalidad puede cobrarse por adelantado.” També “Primer día de vacaciones”, “el cuerpo del ahogado no era el míó”, ens diu.  Acaba amb el poema “Madre” on evoca totes les ciutats, tots els territoris materns o no, materials o no i que ell voldria per dur-hi la seva mare. Els músics han desaparegut, tota la intensitat de l’escena està centrada en la paraula de Montero. “El amor se hereda como un abrigo sin botones”. Cauce sin agua, ríos de Granada, nostàlgia ... de no ser bueno...”.

Els músics de Lassus Quartet entren per l’esquerra de l’escenari, els segueixen Baró d’Evel, que s’obren pas ballant claqué, cada vegada més espaiat, més àgil, amb passes més obertes, fins a tornar-se a tancar en arribar a la sortida de la dreta. Per allà s’han tots, però torna Ell, mirant-nos, jugant amb el ball. I torna Ella, venint del darrera, l’interromp per donar pas a Rita Dove.

L'estadounidenca comença amb el poema “Salmòdia”, amb versos com “quan era jove” ja “era més vella del que és ara”. També domina l’escena i moldeja la paraula. Ve el cel·lista, s’asseu al seu costat i comença a tocar a meitat del poema “Julivert”. Crea una recitació hipnòtica on és impossible no caure-hi. I arriba el poema “Bolero”. Ja sola a l’escenari, recita “Canary”. “La realitat és que l’invent de les dones sota setge ha estat esmolar l’amor al servei del mite”. “Si no pots ser lliure, sigues un misteri”. Per últim, “L’adoració de Demèter a Hades”.

Tornen a sortir Baró d’Evel. Ell ens diu que ha sentit “algu com molt fort” i li demana a Ella si també ho ha sentit, la resposta es converteix en una conversa en “ah” i en “eh” i en un llarg gemec que esdevé un orgasme ràpid i intens. Ell ho diu: és com una festa. I s’hi acaba unint, en concert de gemecs de ritme deliciós. Ell acaba, però ella continua i esclaten les rialles. I encara segueix. Ell acaba en un “oh, yeah” i el públic esclata en aplaudiments. Ell dona pas a Antònia Vicens.

La Dama de les lletres catalanes, a qui se li ha concedit el Premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana aquest mateix matí, ens recita dEmbriaguesa, de Sota el paraigua el crit.  Sempre recita de memòria, de cor, però mai, que aquests cronistes recordem, de forma tan intensa i polida, fins a fer-nos entrar la celístia al nostre dormitori. “Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre”. A continuació és el torn del poemes de Fred als ulls, acompanyada d’un violí que baixa per l’escala. “Si poues suren cadàvers”, ens etziba, clavant-nos l’ham a les genives. Recita Tots els cavalls i ens els fa baixar a l’escenari del Palau. Ell saltironeja, amb els cavalls. Ara és el torn de “trets em fereixen el front”, poema del vídeo d’aquesta edició de Barcelona Poesia. Es fa enrere, s’allunya del micro. Acaba recitant “La meva primera llibreria”, de Lovely. Rodola Ella des d’un costat de l’escenari, mentre Vicens rememora la compra de la llibreria i les primeres obres que van formar part del santuari. Esclats de mamballetes del públic.

Baró d’Evel i Lassus Quartet de nou, Ella no li deixa dir a Ell que l’espectacle s’ha acabat, s’hi enfila a sobre, els músics els envolten. I es fan enrere, tots junts, com un tot, i a un costat i a l’altre i giren al voltant de la torre que són Ell, la base, i Ella, el cim i estiren els braços i són un dervix fabulós de 4 braços: són la vertical dins el palau i enmig de poesia. Fins que Ella baixa i els dos van a buscar els poetes. Ells saluden i tots aplaudim com si ens hi anés la vida i s’apaguen els llums i seguim aplaudint i es retiren i seguim aplaudint. Tornen a sortir, ara amb les directore,. Àngels Gregori i Mireia Calafell. I el públic es posa en peu i ara són els poetes que ens aplaudeixen a nosaltres.

I amb aquesta darrera publicació, s'acomiaden els cronistes: Raquel Santanera, Guillem Gavaldà i M. Antònia Massanet. Un plaer haver-vos acostat la poesia aquests dies de festival.

Poesia familiar i política amb Rita Dove

Guillem Gavaldà
 Izaskun Arretxe i Rita Dove
Izaskun Arretxe i Rita Dove

Aquest dimecres al patí del Marès es va parlar de poesia i de política gràcies a Rita Dove i a Izaskun Arretxe dins dels darrers actes del Barcelona Poesia abans de fer cloenda al Palau de la Música.

Na Rita Dove és una de les veus poètiques amb més trajectòria i reconeixement als Estats Units i mundialment reconeguda amb premis de gran prestigi com el Premi Pulitzer de poesia (1987), poeta llorejada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU (1992), Medalla Nacional de les Arts, Medalla Nacional d’humanitats, entre altres títols. D’altra banda, na Izaskun Arretxe, una de les grans ambaixadores i promotores de la poesia arreu del món, és la Directora de l’àrea de pensament a l’Institut Ramón Llull.

Van mantenir un diàleg sota el títol ‘Qui té por de la Rita Dove?’ al jardí de tarongers ple de públic i el primer tema que van tractar va ser la por a la poesia (una por enorme a la vulnerabilitat humana) que na Rita s’hi aboca perquè el temor per la lectura mai el va descobrir. De petita ja llegia llibres a la secció d’adults i li va créixer el sentiment de solucionar allò que no entenia dins les obres literàries, allò que considerava poètic.

Explica que va començar el seu viatge dins del món de l’escriptura a partir d’històries de ciència ficció, i llavors va continuar amb la poesia. Recorda, de manera juganera, el seu primer poema dedicat al conill de Pasqua, el quan simbolitzava l’ésser inadaptat. No va ser, però, fins quan va arribar a la universitat, segons explica, que va adonar-se que hi havia autors a qui els interessaven els problemes que a ella també vivia, com Sylvia Plath. I llavors, amb sornegueria, explica que va jurar-se que fins que no passés fam es decidiria a escriure i aprendre poesia fins a ésser la millor escriptora possible.

La poesia de Rita Dove la descriu com una fusió entre allò comú i allò familiar. L’àmbit familiar, passa a un to poètic i, després, pren un caràcter polític. Així doncs, qüestions com el racisme i feminisme han tingut un pes cabdal dins la seva obra poètica, de la mateixa manera que la reivindicació dels seus orígens i la vida dels seus avantpassats. Defensa la necessitat de tenir una responsabilitat històrica dins d’un panorama polític força inestable.

L’èmfasi que va tenir per transmetre la seva poesia, un cop va ser la primera persona afroamericana i més jove llorejada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU, va consolidar-se amb l’aproximació, dedicació i promoció de la literatura a espais que tradicionalment no tenien una forta pràctica per la lectura. De la mateixa manera, ha estat focus mediàtic, segons comenta, per la seva antologia ‘The Penguin Anthology of 20th-Century American Poetry’ (2011) on defensava una proposta plural i inclusiva.

Finalment, per acabar el diàleg, va acceptar estar molt commoguda per les traduccions que es fan arreu del món per transmetre la literatura i va acceptar sentir-se molt afortunada d’escriure en una llengua tan globalitzada com l’anglès. Abans, però, de marxar, ens va regalar una lectura del seu poema ‘Lady llibertat entre nosaltres’.

 

Aquest esdeveniment va succeir el dimecres 15 de maig al patí del Marés a les 19:00h.

AMB TOTS ELS CAVALLS D’ANTÒNIA VICENS

M.Antònia Massanet
Antònia Vicens. Imatge de Carles Domènech.

Antònia Vicens, autora mallorquina que va conrear la narrativa durant gairebé 50 anys fins que la poesia li va sorgir com una necessitat irrefrenable, amb només 4 poemaris (poeta jove, es defineix, encara) ja ha aconseguit situar la seva obra entre les més sòlides de la literatura catalana. I més enllà, podríem afegir, ja que Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017),  el seu darrer poemari, va aconseguir el Premio Nacional de Poesia 2018, sent la 3ª autora en català i la 7ª dona a guanyar-lo.

Ha vingut a Barcelona amb motiu de XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, acte de cloenda de Barcelona Poesia, que tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana.

Allà compartirà escenari amb el poeta de l’experiència Luis García Montero, un dels més reconeguts de l’Estat Espanyol i director de l’Instituto Cervantes; el turc Burhan Sönmez, que beu de la tradició per dir l’exili i reivindicar els drets humans; la nord-americana Rita Dove, que ha rebut premis com el Pulitzer o la Medalla Nacional dels Estats Units; o Lebogang Mashile, poeta, actriu i activista sud-africana que ha rebut el premi NOMA, un dels més importants de la literatura africana. A tots ells els posarà música el quartet de corda Lassus Quartett, que mescla repertori nou i antic per a cambra. La direcció artística anirà càrrec de la premiada Baró d'Evel, la companyia francocatalana de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias que ha renovat el llenguatge del circ explorant les seves vessants més animals.

Ens hem reunit amb la poeta mallorquina per fer-li algunes preguntes aprofitant la seva participació a Barcelona Poesia.

Crec que molts ens demanam, Antònia, què ha representat per a tu guanyar un premi com el Nacional de Poesía?

No ho sé respondre, no hi pens mai. Hi va haver un jurat que jo no coneixia, del País Basc, Galícia, de l’Estat Espanyol, plural, que van triar la meva obra. Va ser una sorpresa molt agradable. Però sí que m’ha suposat un major número d’entrevistes, sobretot per part de mitjans de l’estat espanyol. He rebut crítiques favorables i d’altres molt negatives, insultants, perquè no podien suportar que guanyés una catalana. Em vaig esverar que dins el món periodístic cultural encara hi hagués tants prejudicis. Sobretot he tengut crítiques per haver dedicat el premi als presos polítics. “¿Sabe que habrá gente que no la pueda ver por esto?”, li va etzibar un. “Pues que no me miren”, va respondre ella. Sentia que s’havia de posar en guàrdia davant d’alguns periodistes només pel fet d’escriure en català, defensar la llibertat d’expressió i creure en els valors democràtics.

Com et sents pel fet de participar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, per recitar al Palau?

Molt agraïda que na Mireia Calafell i n’Àngels Gregori, les directores, m’hagin convidat. Vaig arribar ahir i ja vaig tenir la satisfacció de conèixer Rita Dove. Aquest matí hi ha hagut la roda de premsa, amb bastants mitjans, i he pogut conèixer la resta de participants, que m’han semblat excel·lents, una meravella. Ens han demanat com van començar a escriure. Jo he contat que vaig començar a escriure abans de saber llegir, perquè era a través de les paraules que vaig veure que tenia el poder per crear. Em vaig centrar en els personatges desposseïts, marginals, però que tenen un món interior grandíssim. I que la poesia em va caure, em  va venir. M’emociona recitar al Palau de la Música Catalana. Com a poeta sóc molt jove, he fet pocs recitals. Intentaré abstreure’m, recloure’m dins mi mateixa i dir els poemes el millor que sabré. I sé que els altres reciten molt bé, hi ha qui balla, canta... però tots tenim la nostra pròpia veu.

Quins poemes no faltaran en el teu recital?

Tenc només 4 llibres de poesia publicats i recitaré un poema de cada un d’ells però acabaré amb  “La meva primera llibreria” de Lovely (Editorial Moll, 2009), el meu primer poemari. Va ser la meva primera obra poètica i no va tenir tant ressò, l’editorial es va tancar al cap de poc... Va ser a partir de Fred als ulls (Cafè Central, 2015) que la meva obra va calar més en els lectors de poesia. Però aquest setembre, en fer 10 anys de la seva publicació, es reeditarà a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. De Tots els cavalls aquest any també hauria de sortir la seva traducció al castellà, a càrrec de Rodolfo Häsler.

En quins projectes estàs treballant ara?

Ara estic escrivint un nou llibre de poesia i acabant una novel·la curta. També s’acaba de reeditar Ànima de gos amb AdiA Edicions, que aviat també reeditarà La Santa. L’editorial Lleonard Muntaner també tornarà a treure 39º a l’ombra. Fa 2 o 3 mesos Proa va reeditar Ungles perfectes. I Pagès Editors estan preparant una antologia de la meva obra poètica.

Per acabar, m'agradaria que ens diguessis quins versos teus triaries pel moment present.

Tots els Cavalls sencer, amb els seus cavalls grocs, negres, vermells i blancs, els colors dels genets de l’apocalipsi i també de la misèria, de la guerra, de la fam, de la indiferència envers els dolors dels altres. És una obra sobre l’horror actual, dels morts que tenim al Mediterrani, tan a prop.

 

El Festival Internacional de Poesia de Barcelona tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana (C/ Palau de la Música, 4-6).

Pàgines

@Ajuntament de Barcelona