MENU

Poesia refugi: XXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona

Sebastià Portell
© Pep Herrero
© Pep Herrero

MÍRIAM CANO I SEBASTIÀ PORTELL. Palau de la Música Catalana

© Imatges de Pep Herrero

 

Ja està, ja ho tenim. Ha arribat la gran nit de la poesia a Barcelona. L’acte, que clausura el festival Barcelona Poesia, sempre té un aire de gala. El Palau de la Música, amb tota la seva bellesa i rotunditat arquitectònica, hi deu tenir molt a veure. Entre el públic que un any més omple la platea i els dos pisos hi ha molta gent vinculada a la poesia però també molts barcelonins que no s’han volgut perdre l’espectacle que enguany ha comptat amb la direcció escènica de Marina Mascarell, la música d’Iras Fajro, les ballarines Eli Cohen i Maud de la Purification i els veritables protagonistes de la nit: els poetes Maria Cabrera, Najwan Darwish, Marta Ana Diz, Hollie McNish i Adam Zagajewski. 

Enguany la ciutat i les persones que l’habiten han estat les protagonistes del festival. L’obra dels  poetes escollits mantenen un diàleg amb el territori, ja sigui com a espai d‘acollida, de fugida, de convivència o de catalitzador del record. 

S’apaguen els llums de sala i s’encenen els petits llums de lectura que converteixen el Palau en una mena de nit estrellada i la música electrònica i atmosfèrica d’Iras Fajro dóna el tret de sortida al recital. Repartides pels graons que conformen l’escenari, quatre cadires esperen els poetes que s’hi asseuran (o no) al ritme d’un so greu, com una mena de rondó ple de dissonàncies subaquàtiques. Alguna cosa així com un violí techno, molt editat, que endinsa el públic en una atmosfera màntrica. Es fa el silenci.

 

Maria Cabrera

 

La primera a sortir a l’escenari és Maria Cabrera (Girona, 1983). El seu llibre La ciutat Cansada (Proa, 2017) va merèixer un dels premis més prestigiosos de les lletres catalanes, el Carles Riba. “Vull dedicar el meu recital a totes les persones víctimes del sistema judicial espanyol. Als empresonats i als exiliats, als encausats […], a tots aquells que estan sent processats per defensar un mandat democràtic, per cantar cançons contra els Borbons o per fer vinyetes en una revista satírica”. Cal denunciar i tenir present aquesta repressió, diu, “encara que sigui amb un gest tan petit i senzill com el que jo faig ara”. Un gest que, tot i la petitesa, omple d’aplaudiments un Palau escalfat de sobte.

Cabrera comença a explicar la seva ciutat: “Els marbres de les barres / dels bars de Barcelona / suporten aquest pes”. Continua amb una de les seves fantàstiques proses, “L’estremiment de les dàlies”: “La por se’ns va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els fills morts en l’enèsima ràtzia”. Cabrera té una forma molt personal de dir els seus poemes, com si estirés un fil i anés descabdellant els versos. Una altra prosa “Taronja Borda”: “Calla cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i fan nosa”.

Canvia la prosa pels versos a discreció d’“Apocalypse Now”: “Soc la revolta dels continents que se t’acosten, que se t’allunyen / Crema Troia”. I acaba amb “L’arbre tot sol” i els seus heptasíl·labs trencats, de La matinada clara: “Tu Terra eixorca i jo dant-te pluja”. Aplaudiments.

Cabrera no ha decebut gens. No només és una de les grans poetes catalanes de l’actualitat, sinó que té una presència escènica i una dicció que la fan imprescindible i genuïna.

Després d’ella, és Maud de la Purification qui pobla l’escenari vestida de blanc i gris, trena al clatell. S’asseu al primer graó i exhibeix un joc d’equilibris i caigudes, abraçades, gestos fetals i fatals, que reposen sobre la vulnerabilitat del cos observat, del cos deixat anar sobre una estructura inestable. Sonen interferències, cavalls que corren, el batec d’un cor. De la Purification s’aixeca, pren l’americana, que havia deixat a la cadira de l’extrem esquerre, i abandona l’espai.

 

Najwan Darwish

 

El següent a recitar és el poeta palestí Najwan Darwish (Jerusalem, 1978), que apareix tot de negre i s’asseu davant el faristol del fons a la dreta. Té un dir pausat, amb pocs matisos, que segurament fa que destaqui el pes fondo de les paraules. La traducció de Margarida Castells, si més no, el suggereix.

“M’expulsaran de la ciutat abans no caigui la nit. / Diran que no els he pagat la factura de l’aigua, / que no he pagat el rebut de la llum”, comença, amb el poema “Fòbia”. “M’expulsaran de la ciutat abans d’eixir del ventre, / perquè m’he passat set mesos / esperant existir i escrivint poemes”. És, la seva, una poètica del refugi, de la paraula com a casa d’aquells que han estat foragitats del seu lloc.

Darwish viu  en “un país anomenat Cant” i defensa que “El meu país és el cant, / i tan aviat com s’acabi, / hi tornaré com a refugiat”. Unes paraules que fan que prengui encara més relleu la coreografia que les han precedit: cossos que es mouen, que ballen, exposats a tot. Cossos, com diria Judith Butler, que importen.

“No pretenc cap altre enemic que jo mateix”, sentencia el poeta, i ho acaba reblant amb els seus versos refugi, explícits i alhora suggeridors, plens de veritat i de primera persona: “Refugia’t en la llengua, / l’única terra ferma dels vaixells / que les ones de la dissort sacsegen”.

Darwish ve de Jerusalem i amb “Jerusalem” acaba, ara dempeus: “Quan de tu m’allunyo, em converteixo en pedra. / Quan a tu m’apropo, em converteixo en pedra”. Algú li deu haver parlat de L’emigrant de Verdaguer? 

Un aplaudiment sentit i crits de “Visca Palestina lliure”, des del primer pis, són el seu comiat.

 

Marta Ana Diz

 

La poeta argentina Marta Ana Diz (Buenos Aires, 1942) entra a l’escenari, aquest cop sense coreografia entremig. Comença amb el poema “Los trenes”: “Y el antes parece una canción / que ha perdido su letra o que la oculta / porque es otra mi voz, / son otros tus oídos”. 

Diz recita dolç però contundent, es fa entendre i replica als aplaudiments, poema rere poema, amb un somriure i un “Gracias” discret. Acaba el primer poema: “tú y yo, lejos, tan cerca”.

Segueix amb la seva poètica de l’absència: “Llega la primavera y yo no sé / muy bien qué hacer con ella. / Se derrama tu muerte / por los rincones de la casa, / por los libros, los cuadros y las lámparas”. La transició d’un poema a un altre esdevé, segons com, també poema: “saltamos la ‘Eternidad’ y pasamos directamente a ‘Alguna vez’”, diu, i força la màgia que suposa sentir el gir simultani de centenars de llibrets il·luminats a cada butaca.

“Nací y crecí en un país aficionado al fúbtol y a los golpes de estado”,  comenta, per a presentar el següent text: “Jugaban a la guerra generales como jugábamos nosotros a feroces / batallas en el patio”, diu. “A los empujones / venían a meternos en la Historia”.

I acaba amb l’inèdit “Richard”, amb sentències potentíssimes com “Pagar impuestos, luchar contra el impulso de comprarse un donut / espolvoreado con azúcar, son cosas de estar vivo”, i amb “Sótano”, en què “Abigarradas, las memorias / podían sin esfuerzo / saltar del sótano hasta el mundo de la luz”.

Una llum que Diz ha sabut contagiar a l’escenari del Palau i que es tradueix en un aplaudiment càlid, frondós.

Acte seguit, són Fajro i la ballarina Eli Cohen qui pobla ara l’espai. Cohen comença amb el cos recollit, com una bola, mentre sonen sorolls d’objectes que llisquen. La intèrpret es relaciona de manera magistral amb la fusta esglaonada, el que en una altra ocasió podria ser perfectament el malson de qualsevol ballarina. Sonen onades i es deixa arrossegar per la maror invisible que omple l’aire com una fantasmagoria. Tornen els batecs i ho fan també la idea de vulnerabilitat i desequilibri. La deriva d’un ésser.

 

Hollie McNish

 

Hollie McNish va néixer a Reading (1983), Anglaterra, el mateix lloc on Wilde, empresonat, va escriure la seva famosa Balada. McNish és una de les poetes més celebrades del Regne Unit i ha recitat els seus versos com a poeta i com a performer arreu del seu país. La seva poesia transita per les dinàmiques que creen les noves construccions de la ciutat, des de la immigració fins a la maternitat viscuda en l’espai públic. Arrenca amb “Mathematics”, un poema sobre els prejudicis envers els immigrants. El poema funciona com un diàleg entre qui té el prejudici i qui el trenca, per acabar concloent que les sumes no són exactes i que tothom qui arriba, més que restar, suma. La cadència de McNish, en recitar, és rítmica, molt britànica. Sembla, fins i tot, que els seus poemes ja estan escrits per ser dits. Continua amb un poema sobre la maternitat, “Reading to You”, dedicat a les lectures nocturnes amb la seva filla i traduït per Jaume Subirana: “De totes les nits i les estrelles per on he caminat / De tot el ballar i totes les festes on he anat / Les millors nits de la meva vida han estat llegint per a tu”. 

El següent, “Language Learning”, acaba essent un poema sobre l’amor en temps de globalització, en què les persones es coneixen en llengües diferents a la pròpia, en com això també condiciona les diferents persones que som. “Quan penso en tu en francès / És una mica diferent / Els meus nervis es desconnecten quan passes de mon copain a mon amant”.

Acaba amb “Embarrassed”, un poema sobre la prohibició de donar el pit als llocs públics, recitat gairebé tancada en un lavabo amb la seva filla. El darrer poema té el mateix to reivindicatiu del primer i també un to similar al darrer vers. “Perquè en aquest país de tanques amb anuncis plens de pits / crec que hauríem d’acostumar-nos a això”.

McNish rep no només aplaudiments, sinó crits i xiulades (en el millor sentit) de la platea del Palau.

La segueixen Maud de La Purification i Eli Cohen, que habiten ara el prosceni, més il·luminat. Eli estirada, Maud dreta. S’acaben trobant. Els seus cossos dialoguen i es trenen i es vinclen com una confabulació de subjectivitats. Sona la veu d’Iras Fajro, paraules angleses dites amb accent castellà, sobre ritmes més àgils, no tan màntrics, barrejats amb rodones de violoncel. De sobte, els cossos sols, els cossos oberts, els “amors sense casa”, que diria Maria Mercè Marçal, que anys enrere també va recitar en aquest mateix certamen.

 

Adam Zagajewski

 

El Festival Internacional de poesia és a punt d’acabar. El darrer poeta serà Adam Zagajewski, un dels poetes contemporanis considerats més importants. Candidat en diverses ocasions al Nobel, ha estat guardonat amb alguns dels premis internacionals de més prestigi. 

Zagajewski és la constatació que alguns poemes només poden ser escrits quan s’ha viscut molt i s’han entès coses. Obre la seva actuació, pausada, amb “Conquilla”: “No he conegut les ciutats antigues, / mai no he estat a Tebes, / ni a Delfos i no sé / què van dir les Sibil·les als viatgers”. Continua amb “Les meves tietes”, un poema que desgrana records infantils i que parla de la diligència de les dones “en el que anomenaven / la cara pràctica de la vida”, de les tietes enfeinades que, fins quan algú moria “estaven enfeinades / en la cara pràctica de la mort”.

I segueix amb més records d’infantesa, classes de piano: “No tenia talent per la música / millor que estudiés llengües”. 

Acaba amb “Sobre la meva mare”, un poema molt emotiu sobre la incapacitat d’explicar la vida i la mort de tots aquells que ens estimem: “i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia / de veure’s com era realment (sembla que jo ho he agafat d’ella, com també d’altres febleses)”.

Zagajewski afirma que no sabria dir res de la seva mare, quan es va morir i com segueix sense saber-ho. Un final emotiu i contundent per a un Festival Internacional de Poesia que s’ha passejat per les ciutats que habitem i que ens habiten, que ens acullen, que ens expulsen i que són els escenaris accidentals dels poemes, fins que n’arriben a esdevenir autèntiques protagonistes. La poesia, espai de refugi.

Orgull d'una classe que podria haver estat la meva

Míriam Cano

 

 

 

A l’escenari de la Fabra i Coats hi reconec, salvant la distància dels anys, els que podien haver estat els meus companys de l’institut: Hi reconec aquella rauxa de les hormones, la intensitat i la timidesa, les ganes d’encaixar entre la resta. Hi veig, també, els que podrien haver estat els meus professors preferits, els que es preocupaven que la literatura, que la poesia no es quedés només als llibres i ens servís per viure, per entendre coses.

Són els alumnes de l’Institut Josep Comas i Solà (Trinitat Vella), l’Institut Milà i Fontanals (Raval) i l’Institut Narcís Monturiol (Vall d’Hebron). Tots tres centres de secundària han tingut la sort de tenir a les seves aules durant un any i dins el programa “En Residència”, tres creadors tan potents com l’Anna Pantinat, en Martí Sales i la Maria Arnal. Un any sencer per poder jugar amb la veu i les paraules, per conèixer-se a través del text, els uns i els altres. Me’ls imagino al pati, preguntant-se “Què toca ara?. Poesia”.

Hi ha tot d’adolescents diferents, com us deia, però només trepitjar l’escenari m’adono del primer èxit d’aquest programa: més enllà de totes les seves diferències, això que són a punt de fer, ho fan plegats. “Jo sense tu i tu sense mi, no som nosaltres”. És el missatge important que llencen els alumnes de la poeta Anna Pantinat. Sé que són els seus perquè la poeta també els ha ensenyat a tocar el theremin ( l’Anna és l’única persona que conec una persona que toca el theremin) que precedeix un moment ben emotiu: una noia parla del seu naixement, d’arribar al món sol, sense ningú al voltant. “Pero me daba igual, porque nací”. Al seu darrere, els companys repeteixen les seves pròpies dates de naixement, tots alhora. Celebren, tal i com jo ho veig, l’inici de l’existència, de l’aventura.

Un videopoema sobre el bullying enregistrat als passadissos de l’institut com a punt i final. L’Anna surt a llegir, visiblement emocionada ( i fent-nos emocionar a tots) un text amb els noms i cognoms dels nois i les noies. Els dóna les gràcies per cadascuna de les seves particularitats i acaba tornant al tot amb un “sento orgull de qui som com a nosaltres”. S’abracen, veig alguna llàgrima. Jo mateixa estic ben emocionada.

És ara el torn d’uns altres afortunats: els alumnes que han passat el curs amb en Martí Sales. Obren amb el Poemo de Jesús Lizano. El reciten plegats, amb una sola veu. Més tard, amb l’excusa de l’autorretrat de Ciro Torras i Lledó, el concepte que tenim sobre nosaltres mateixos i la contraposició amb la visió dels altres, emergeixen amb un toc d’humor i ironia. Que bé que reciten, aquests nois. Que seriosament que s’ho prenen. El següent text, un conte de misteri a partir d’un quadre de l’artista Joan Ponç i, per acabar, una lectura conjunta, molt ben articulada, potent, del preciós poema de Marçal Font “Huir”: “Huir para ensanchar el mundo y engullir abismos en caída voraz hacia lo hondo, hacia el orgasmo y la herida. Hacia el cielo en agua y la sangre en llamas. Huir como si quemara la sombra.”

Abans que surti el grup que ha treballat amb la Maria Arnal, m’adono que ja he vist tres dels nois amb samarretes on s’hi pot llegir “Parental Advisory: Explicit Lyrics”, l'enganxina obligatòria als Estats Units quan un disc conté lletres amb contingut escabrós. Em sembla una coincidència curiosa i feliç. I em pregunto si els adolescents, conscients d’allò que eren a punt de fer, també hi ha volgut poesia, a les seves samarretes.

La paraula dita pren volada quan es cantada, penso. Potser perquè surt de l’estómac i accentua l’emoció. Quan dic paraula dita no parlo de cançons. El que ha treballat la Maria Arnal amb els seus adolescents va més pels camins de cantar el text, la idea. Donar-li vida a través d’una melodia sense impostures. La segona part entrellaça veu i cos. Els nois i les noies formen un cuc des d’on s’expliquen, sols o per parelles. “Soy un adolescente”, diu el primer. “ente, ente,ente” repeteixen la resta, esvalotant les mans. El batibull em sembla gràfic de la seva condició. A vegades penso que ens n’oblidem per no fer-nos gaire vergonya aliena. Tots desfilen davant el micro amb una frase que comença amb “Jo sóc”. És maco escoltar-los condensant la seva essència en quatre o cinc paraules. La poesia va molt d’això.

Tots tres instituts pugen a l’escenari. Ara ens diuen, molt breument, un record. Un de sol. Parlen d’amics, d’amors, d’examens aprovats, de països que eren els seus però no havien visitat mai, de la seva família. “Recordo que tenir quinze anys era un puto caos”, diu en Martí Sales, quan li toca. Riem tots, perquè tots n’hem tingut quinze i no podem estar-hi més d’acord.

I alhora, quan s’acaba el recital, penso que la poesia ja ha passat a formar part del caos d’aquests adolescents. Han tingut la sort de poder fer de la paraula una eina que no els redreçarà: al contrari. Tinc la sensació que ja no podran veure el món amb la mirada neutra, que han treballat i estimat el text i li han perdut la por. Que han entès el privilegi de poder explicar el món i d’explicar-se a ells mateixos.

 

 

Agitació folklòrica 'made in' Astúries

Sebastià Portell
Rodrigo Cuevas
Rodrigo Cuevas

Ho heu llegit bé: agitació. Folklòrica. Des d’Astúries.

Aquesta és la proposta conceptual, esbojarrada i autèntica com poques, del cantant, compositor, acordionista i percussionista Rodrigo Cuevas, que envairà la Fabra i Coats - Fàbrica de Creació el dimarts 15 de maig a les 22 h., just després del recital T’estimaré sempre (que pugui) al mateix espai.

L’artista, capaç de barrejar cançó tradicional asturiana amb música electrònica i cabaret (una barreja explosiva, que sembla una actualització postmoderna del Ca, barret! de Jaume Vidal Alcover i Maria-Aurèlia Capmany a La Cova del Drac), ha rebut nombrosos títols al llarg de la seva jove trajectòria: el rei de l’electrocuplet, sex symbol de la copla, sexy folk, artista local i autèntic fenòmen són alguns dels qualificatius que llueix amb orgull.

Com llueix també el seu pèl al pit i un seguit d’èxits que ja l’avalen: Cuevas va triomfar a les xarxes amb la versió dance del poema “Soy de Verdiciu”, de Marcos de Torniello, i ara s’aventura a fer girar el seu segon espectacle, El mundo por montera, d’Astúries a tot el món.

Segons Cuevas, “la bellesa que amaga la cultura d’un poble es troba en el seu folklore” i “el folklore és un ésser viu que s’estén per tota la capa de la terra, com un miceli, no entén de barreres físiques ni polítiques”. Aquestes són conclusions a què va arribar al 2008, després de tretze anys d’estudiar piano i tuba entre Oviedo i Barcelona, i que ara considera l’any de la seva revelació. Des de llavors, ha iniciat un camí d’auto-coneixement i de caricatura de la pròpia identitat, una barreja de cultura folklòrica, imaginari kitsch i transgressió queer. 

No debades, si li pregunten que defineixi la música que fa, diu que és “synth folk, és tonada glam i és cabaret underprao”, i davant el qualificatiu d’artista local diu que ho és perquè la seva “estrella brilla populista i per entre els ravals de la contracultura”, perquè la seva “autenticitat desemmascara qualsevol tipus d’impostura”.

Desemmascarar: aquesta és, segurament, la raó per la qual Cuevas segueix el recital de Brooks, Isern, Martínez, Mesquida i Néstore en confrontació a l’amor romàntic. Un crit festiu i irreverent com pocs vers una llibertat que espera per a ser conquerida.

 

L’acte serà el dimarts 15 de maig a les 22 h. a la Fabra i Coats - Fàbrica de Creació.

L’entrada és lliure i l’aforament limitat.

Podeu consultar tota la programació d’enguany en aquest enllaç.

Pàgines

@Ajuntament de Barcelona