Tornar

L'intèrpret i coreògraf Pere faura, durant la representació

“Sweet Tyranny”: la dansa com a evasió i com a ofici, segons Pere Faura

És una manera fantàstica d’evadir-se i passar una bona estona i és, també, una professió. Com lliga aquesta doble condició de la dansa? Pregunteu-li al coreògraf Pere Faura i gaudiu de la dansa contemporània més divertida i desinhibida.

Faura estrena del 27 de gener al 5 de febrer, al Mercat de les Flors, Sweet Tyranny (Foto: Tristán Pérez-Martín).  Serà la nova proposta d’un ballarí, performer, actor i coreògraf que, en les seves creacions, sempre plenes d’humor, és tan capaç d’inspirar-se en els stripteases cinematogràfics com en les coreografies de l’època disco o, directament, en la pornografia.

Amb tots aquests elements, crea uns espectacles tan divertits i plens de talent com ara Sin baile no hay paraíso, que podeu veure en aquestes imatges i que comparteix alguns dels punts de partida amb l’espectacle que ara s’estrena al Mercat de les Flors.

Perquè, tal com feia a Sin baile no hay paraíso, a Sweet Tyranny, Pere Faura s’atreveix a copiar (o segons com, a destrossar) algunes coreografies cinematogràfiques que són gairebé mites de la dansa i el moviment, com ara les que protagonitzaven John Travolta o Patrick Swayze. 

Ho fa per aconseguir fer-nos somriure, sí, però també per anar més enllà del clixé que representen i per fer evident així el que no ho és gens: les “relacions tiràniques” que s’estableixen entre els artistes i el conjunt dels consumidors que han de donar validesa o no a la seva obra, entre el qui crea una coreografia i els qui la interpreten o entre el mercat i els creadors. Quin espai millor en aquest context per a una subversió festiva d’aquestes relacions de poder que una disco?

Ho comprovareu veient en acció els vuit ballarins per als quals està pensada aquesta coreografia, que el mateix autor defineix com “una peça grupal, macarra i reivindicativa entre la disco i l’estudi de dansa”. Perquè, sí, el muntatge parla sobre la dansa com a festa, com alliberament del cos, com a moment de gaudi, però també de la dansa com a feina, com a professió exigent o com a forma de vida.

Un muntatge entre la festa i la feina que vol ser una mena de mirall deformant en el qual ens podem veure tots, fem la feina que fem, perquè ens vol fer pensar, en definitiva, en la oposició entre la llibertat individual i les obligacions col·lectives.

Data de publicació: Dimarts, 24 Gener 2017
  • Comparteix