"Minus Ego" converteix en art el narcisisme modern

La mostra, comissariada per Herman Bashiron Mendolicchio, ocupa la sala d'exposicions del Goethe-Institut Barcelona però, com veurem, també s'estén fora del recinte. Tot per reflexionar sobre l'egotisme que impregna la nostra existència, que converteix superfície i aparença en un sistema de vida i que transforma l'ego en una gàbia que ens atrapa.

Però, com ens podem alliberar d'aquesta gàbia i descobrir què hi ha més enllà de la nostra imatge reflectida en un mirall? Un seguit d'artistes ens ofereixen algunes pistes en una mostra on, per exemple, l'alemany Thilo Droste i la seva obra Autoretrat ens retorna les nostres pròpies imatges convenientment engrandides; i on el coreà Kimsooja ens recorda, amb Un àlbum: l'Havana, com els nostres cossos acabaran convertits en pols, posant fi al nostre rapidíssim trànsit pel planeta terra.

Obres i instal·lacions com la del català Jordi Tolosa No moriré mai ens mostren el pes del "jo" en tots els nostres actes, mentre que, per contra, els retrats superposats de Michael Wesely que formen la peça IGG - MWG ens recorden que tots vivim en relació als altres, i al vídeo Previsió I (a la fotografia), l'artista Susanne Bosch ens presenta un cos nu situat davant el pati de butaques desert d'un teatre.

Com a epíleg de la mostra, el Goethe -Institut ens proposa una visIta a la Sala de Reflexió, un espai de la Universitat Pompeu Fabra (a la seu de l'estació de França), un gran espai dedicat al silenci i la contemplació que pren la forma d'una capella laica concebuda per Antoni Tàpies. La sala resulta ideal per a pensar amb calma sobre l'ego i sobre conceptes que tenen molt a veure, com els de renunciar, desaparèixer i compartir.