Una passejada per la Diagonal de ponent

30 gener, 2015 | Insòlit | Publica un comentari

La Diagonal és una de les avingudes més emblemàtiques de Barcelona. És també la més llarga i, en algun tram, la més ampla de la ciutat. Projectada per Ildefons Cerdà, va tenir un creixement lent, ja que es va anar construint al llarg de 126 anys, que és el temps que va des de la urbanització del primer tram, en aquella època encara dins el terme municipal de la vila de Gràcia, fins a l’arribada al mar, l’any 2010. Per la llargada i per les diferents etapes de construcció, passejar-hi tot fent atenció a l’urbanisme i a l’arquitectura que l’envolten és una bona manera d’aproximar-se a la història de la ciutat.

Una de les guies d’història urbana que edita el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) està dedicada a la Diagonal, que divideix en tres trams: ponent, central i llevant. Cadascun està dividit en tres sectors més petits, perquè la tipologia urbana és diversa, en part perquè van ser construïts en èpoques diferents. El tram de ponent, que va ser el segon a urbanitzar-se, és, avui dia, una de les principals entrades a la ciutat. Però no va ser sempre així, perquè durant molt de temps l’entrada era l’antiga carretera d’Esplugues.

De fet, l’actual principi de l’avinguda havia de ser molt diferent a com és avui. Així ho explica Gabriel Pernau al volum Les Corts de la col·lecció “Barcelona barri a barri”: “La prolongació de la Diagonal fins al Palau de Pedralbes va anar acompanyada d’un pla que preveia convertir aquest tram de l’avinguda Diagonal en una via senyorial, plena de palauets envoltats de jardí. Però aquest tipus de construcció era poc rendible per als promotors, així que el Palau Abadal és gairebé l’únic fruit d’aquell projecte urbanístic fracassat”. El palau esmentat és al número 668 de la Diagonal, a tocar de la plaça de la Reina Maria Cristina.

Aquest tram és, segons ens el descriu la guia del MUHBA: “una Diagonal molt verda i dilatada que, en la segona meitat del segle XX, ofereix espais generosos per a l’experimentació de noves formes urbanes en un context de grans accions”. Aquest qualificatiu de verda és possible gràcies a dos grans parcs que hi ha al cantó muntanya: els jardins del Palau de Pedralbes i el parc de Cervantes, que arriba ben bé fins al límit de la ciutat, a l’angle que formen en creuar-se la Diagonal i la ronda de Dalt.

Però aquests no són els únics espais verds, també hi ha els jardins de Jaume Vicens Vives, al cantó mar, entre la gran via de Carles III i el carrer de Sabino Arana, situats rere les torres de “la Caixa”. Gabriel Pernau n’explica al volum Les Corts de la col·lecció “Barcelona barri a barri”: “van ser realitzats per l’entitat d’estalvis, que posteriorment els va cedir a l’Ajuntament de Barcelona. Entre les seves peculiaritats, es troba el fet que el seu autor és l’insigne paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que els projectà el 1981, el mateix any de la seva mort”. Al cantó muntanya, al tram de passeig lateral entre els carrers de John M. Keynes i de González Tablas, hi ha un enjardinament que gairebé fa oblidar el volum de cotxes que passen pel costat mateix. La gran amplada de l’avinguda en aquest tram possibilita l’existència d’espais verds com aquest.

Els parcs i jardins d’aquest sector de la Diagonal conviuen amb edificis força moderns que allotgen diverses facultats universitàries i oficines i seus de grans empreses, com les esmentades torres de “la Caixa”, que tenen, no gaire lluny, els edificis d’oficines Trade, aixecats entre el 1966 i el 1969. O el centre comercial L’illa Diagonal, construït entre el 1986 i el 1993, que els seus autors, Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales, van definir com un gratacels estirat.

Un dels aspectes que caracteritzen aquest tram de la Diagonal és el nombre de facultats universitàries. Dues universitats, la de Barcelona (UB) i la Politècnica de Catalunya (UPC) hi tenen diversos edificis, amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura i facultats com les de Farmàcia, Biologia, Química, Física, Dret, Economia i Empresa. Això és degut a una operació duta a terme en època de la postguerra, quan va caldre ampliar la Universitat de Barcelona, ja que l’edifici històric es quedava petit. Tot i que hi va haver una proposta municipal per bastir el nou campus universitari a Montjuïc, la nova zona universitària es va aixecar en aquest sector de la Diagonal. Sembla que les pressions dels propietaris dels terrenys van ser decisives perquè les facultats es construïssin aquí.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*