Un llibre descobreix l’avinguda del Tibidabo

26 maig, 2014 | Barcelonins, Insòlit | 1 Comentari

Barcelona té molts espais i carrers emblemàtics que destaquen per una o altra cosa. L’avinguda del Tibidabo n’és un. Està estretament lligada a la urbanització i a la creació del parc d’atraccions del cim de la muntanya i al seu impulsor, el Dr. Salvador Andreu, molt conegut també per les seves pastilles contra la tos. L’històric tramvia blau que puja pel seu costerut traçat és només un dels atractius d’aquesta via urbana. Les cases i els edificis singulars que es poden contemplar a banda i banda de l’avinguda, la fan una zona singular de Barcelona.

El llibre L’avinguda secreta. Un llegat històric al peu del Tibidabo, editat recentment per l’Ajuntament de Barcelona, explica els orígens i la història d’aquesta via de la ciutat. Les seves autores, Glòria Soler i Eugènia Vidal, expliquen el seu objectiu a la presentació de l’obra: “Descobrir un carrer que es troba situat al barri de Sant Gervasi i al peu de la muntanya del Tibidabo i que concentra una part del nostre llegat històric, artístic i humà”. I afegeixen les autores: “Durant les dues primeres dècades del segle XX, aquest espai fronterer de la ciutat va acollir un projecte urbanístic emblemàtic del triomf econòmic i social de l’alta burgesia barcelonina.”

El relat del llibre comença fent una composició de lloc de Barcelona i de la relació de la ciutat amb les viles agregades al tombant del segle XX i amb la muntanya del Tibidabo. Les autores expliquen, per exemple, la incomunicació en què es trobava la població de Sant Gervasi, que l’únic transport públic de què disposava era un carro petit amb cabuda per a sis persones que feia el trajecte de la ciutat a la vila de Gràcia, i com a partir de la segona meitat del segle XIX van començar a circular tramvies, encara de tracció animal, entre Barcelona i els antics pobles del pla. A la mateixa època es van començar a fer carreteres i es va construir el ferrocarril Barcelona-Sarrià. D’altra banda, al principi del segle XX, l’Ajuntament va convocar un concurs internacional d’avantprojectes per unir la ciutat i les poblacions agregades. El va guanyar l’arquitecte occità Léon Jaussely.

La vida del Dr. Salvador Andreu, l’avinguda del Tibidabo i el parc d’atraccions del cim de la muntanya estan tan estretament lligats, que no és fàcil parlar d’un dels tres elements sense parlar de cap dels altres. El principi de tot és, d’alguna manera, a la finca anomenada Frare Blanc, perquè havia pertangut a l’ordre dels dominics que vesteixen hàbit de color blanc. Aquesta finca anava des de l’actual passeig de Sant Gervasi fins a gairebé el cim del Tibidabo, i el farmacèutic Dr. Salvador Andreu, que havia fet fortuna amb la venda de pastilles contra la tos, va decidir comprar-la amb l’objectiu de promocionar la venda de terrenys i torres amb jardí al peu del Tibidabo. A partir d’aquí va venir la creació de l’empresa El Tibidabo, SA, propietària del parc d’atraccions, i la urbanització de l’avinguda i del cim de la muntanya.

Un cop explicats els orígens, les autores relaten com el projecte es va anar fent realitat, no sense polèmiques, i com l’avinguda es va anar omplint d’edificis singulars, amb dos estils que sobresurten i que, d’alguna manera, acaben dialogant, el modernisme i el noucentisme. Entremig, ens fan cinc cèntims de la història de la finca La Tamarita, al capdavall de l’avinguda del Tibidabo, amb uns jardins creats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí que amb els anys van acabar sent un parc públic; o del Gran Casino de la Rabassada, una important iniciativa del món de l’oci que no va acabar de reeixir.

El llibre inclou una relació de tots els edificis de l’avinguda i, més enllà de l’urbanisme i l’arquitectura, dedica un capítol a les activitats socials i ciutadanes que s’hi han dut a terme, sobretot en els primers anys. El mateix Salvador Andreu va donar suport econòmic al músic Enric Granados per a la creació de la Sala Granados, al número 18 de l’avinguda. L’espai es va inaugurar el 4 de febrer de 1912 i el compositor hi va donar a conèixer moltes de les seves obres abans de morir, el 24 de març de 1916, en l’enfonsament del Sussex, quan tornava de Nova York. La sala va mantenir la seva activitat i, anys després, es va convertir en uns estudis de doblatge.

Les autores repassen, també, la història de les escoles que han ocupat diversos edificis de l’avinguda i, també, els hotels de luxe que hi va haver, on es van allotjar personatges força coneguts i on la burgesia barcelonina hi feia les seves festes i celebracions. Al llarg dels anys, l’avinguda també ha tingut usos esportius, com una copa Tibidabo organitzada pel RACC a la dècada del 1910. El darrer capítol del llibre porta el títol de “Les petites històries” i les autores hi expliquen la vida i les anècdotes d’algunes de les famílies que han viscut, i algunes encara hi viuen, a les finques d’aquesta avinguda que Glòria Soler i Eugènia Vidal han qualificat de “secreta”.

Com tots els llibres editats per l’Ajuntament de Barcelona, a més d’estar a les llibreries habituals, es pot trobar a la Sala Ciutat.

Comentaris

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*