Tradicions i costums barcelonins de la nit de Sant Joan

23 juny, 2015 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

Per Sant Joan se celebra una de les festes més grans de tot l’arc mediterrani: es festeja el solstici d’estiu, el moment de l’any en què el Sol se situa en el punt més alt en relació amb la Terra i, per tant, el dia és més llarg. És una festa d’origen pagà que el cristianisme va assimilar a la celebració del naixement de sant Joan Baptista, cosí de Jesús, de qui la tradició diu que va néixer just mig any abans. Se’l considera el seu precursor, perquè predicava el bateig de les persones, i va ser ell qui va batejar Jesucrist.

Sant Joan és una de les celebracions més antigues i més sonades del calendari festiu. És el moment de l’any en què el Sol estén el seu regnat a gran part de les celebracions, i les tradicions reflecteixen, d’una manera o d’una altra, el culte al Sol. Les fogueres i els petards que il·luminen la nit són dues de les tradicions més vistoses i conegudes, però aquell dia n’hi ha moltes més, com les coques, els banys i la recol·lecció d’herbes remeieres, que, collides aquell dia, tenen més propietats curatives.

Els romans ja tenien unes festes semblants, en honor de la deessa Pal·les. Així ho explica el folklorista Joan Amades: “Les festes i els costums de la nit de Sant Joan recorden molt les pal·lílies romanes, o sia les festes en honor de Pal·les, que havia estat la divinitat del foc. Durant aquestes festes hom creia que les aigües i les herbes tenien virtut, i hom encenia fogueres, que, segons ens conta Ovidi, la gent saltava tres vegades, a fi d’obtenir salut i felicitat.” Aquestes tradicions van arribar, d’alguna manera, fins als temps actuals, perquè encara hi ha qui salta la foguera per Sant Joan.

Tot i que és una celebració molt estesa per tota la Mediterrània, a cada població adopta unes característiques pròpies. Explica Amades que a Barcelona era costum acostar-se a la Font de Sant Joan que hi havia al carrer de l’Avellana, perquè els barcelonins creien que així es lliuraven de tenir mal de cap durant tot l’any. I també hi havia gent que anava a mullar-se el cap, el braç o la cama en un sortidor del passeig de Sant Joan, en un del passeig de Gràcia o a la font dedicada a Galceran Marquet de la plaça dels Framenors, que avui es coneix com a plaça del Duc de Medinaceli.

I és que la nit de Sant Joan està plena de rituals màgics. Amades, al seu Costumari Català, explica: “Els nostres avis barcelonins arreplegaven brases i tions de la foguera i al punt de la mitjanit els tiraven als pous per tal de purificar l’aigua, tot dient: ‘Sant Joan Baptista, / apòstol i evangelista, / per la virtut que Déu us ha dat / guardeu l’aigua del pou / de bruixes i de mal donat.’”

Segons el mateix folklorista, el passeig de Sant Joan, conegut antigament com a passeig Nou, deuria el seu nom definitiu al fet que molta la gent hi anava a passejar i a divertir-s’hi aquella nit. Això sí, miraven de no allunyar-se gaire del passeig, perquè en aquella època la zona encara estava molt poc urbanitzada i es creia que, si algú s’endinsava en un lloc despoblat, podia topar-se amb les filles del rei Herodes, uns éssers fantàstics que aquella nit voltaven, tot ballant, per indrets despoblats i encantaven els mortals que hi trobaven, els quals quedaven condemnats a seguir-les i a ballar amb elles fins a la fi dels temps.

Les fogueres són una de les grans tradicions de Sant Joan. Segons explica Amades, a la Vila de Gràcia era costum encendre’n dues. Una a la cruïlla del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal i l’altra als Josepets, l’actual plaça de Lesseps. Ambdues fogueres s’encerclaven amb totes les cadires velles i atrotinades que s’havien pogut arreplegar. Explica també el folklorista que l’any 1780 es van prohibir les fogueres a l’interior del recinte murallat per evitar els incendis; per això la gent sortia a passejar per la muralla i anava a veure els focs de l’exterior del recinte. Un dels punts més visitats era el convent de Sant Pere de les Puel·les, perquè les monges encenien una gran foguera a l’hort, i així la gent podia veure el foc de més a prop.

En l’àmbit gastronòmic, la coca és la gran protagonista de la vetllada. Amades explica que antigament era costum que el veïnat d’un carrer encarregués una coca col·lectiva que, en ocasions, arribava a mesurar uns quants metres de llargada. El forner havia de fer servir l’enginy per poder-la coure, i els veïns, normalment la canalla, la portaven a coll fins al lloc on se celebrava la revetlla.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*