Sant Andreu de Palomar i la guerra de Successió

21 octubre, 2014 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

Els límits de la Barcelona de fa tres-cents anys quedaven ben marcats per la muralla medieval, per això, quan es parla del 1714 els fets que s’expliquen queden molt circumscrits, bàsicament, al que és l’actual districte de Ciutat Vella. Al pla on hi ha la ciutat, que s’anomena Pla de Barcelona, hi havia aleshores algunes petites poblacions com Horta, Sarrià, Sants, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, els habitants de les quals també van viure i patir els efectes de la guerra. Per la seva situació a l’entorn de la capital, durant el setge, van tenir destacaments borbònics en el seu territori.

Entre la llarga llista d’estudis i monografies que s’han publicat darrerament sobre els fets de 1714 amb motiu de la celebració del Tricentenari, hi ha un llibre que ha vist la llum recentment que explica com es van viure aquells anys en un d’aquests municipis, avui un districte de Barcelona: Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta (1640-1716). Els autors són sis membres del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.

Tot i que el llibre ha estat editat amb motiu dels actes del Tricentenari, el treball que presenten els autors comença, tal com indica la portada del llibre, uns anys abans i acaba un parell d’anys després. Cada un dels capítols està signat per un autor, tot i que a la introducció del llibre, Jaume Seda, president del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, i un dels autors del llibre fa constar, en nom del conjunt d’autors que “a part del treball i l’aportació personal de cada un d’ells, s’ha treballat realment com un equip”.

El llibre comença per ubicar el lector en l’espai i en el temps, tot explicant la situació política, econòmica i social de Sant Andreu i, per extensió, de Barcelona i Catalunya. Així, podem saber que “Sant Andreu era un petit poble rural, rodejat de masies i camps regats pel Rec Comtal i molt proper a l’antiga ciutat de Barcelona, amb la qual els andreuencs comerciaven”. Jaume Seda, autor d’aquest capítol explica també que el “nucli antic de Santa Andreu eren només un seguit de cases de més o menys dimensió, agrupades l’una al costat de l’altra i situades entre la riera de Sant Andreu –actual carrer amb el mateix nom- i el camí de Sant Iscle –actual carrer de l’Ajuntament”.

Sant Andreu de Palomar no tenia muralles, però amb una estructura urbanística que ajudava a l’autoprotecció, doncs les cases arrenglerades una al costat de l’altra feia que el nucli tingués només dos accessos i els darreres dels edificis podien actuar com a mur defensiu.

El llibre explica com van anar afectant Sant Andreu de Palomar i els seus veïns conflictes com la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el Corpus de Sang (1640), la guerra dels Segadors (1640-1652) o la revolta dels Barretines durant la qual, l’any 1688, la població va convertir-se en centre d’operacions de la revolta. El treball s’endinsa també en els diferents episodis que van succeir durant la guerra de Successió. Així, tot recuperant un testimoni escrit de l’època, Manel Martín, explica que la reina Elisabet Cristina, després de la seva arribada a Catalunya a través de Mataró, va entrar a Barcelona per Sant Andreu de Palomar, on va ser rebuda per les autoritats de la capital.

Un dels darrers capítols del llibre està dedicat a la figura de Francesc de Tamarit i Rifós, personatge que dona nom a un carrer de Barcelona, coetani i amic de Pau Claris i membre d’una important nissaga, que tingué possessions a Sant Andreu de Palomar. El seu pare fou conseller en Cap de Barcelona, i un dels seus germans i ell mateix foren diputats militars del general de Catalunya, és a dir, membres de l’estament militar de la Generalitat. En el capítol dedicat a aquest personatge, el seu autor, Sebastià Que, explica: “El lligam de Francesc de Tamarit amb el poble de Sant Andreu de Palomar potser podria explicar la destacada participació dels pagesos de la vila en els successos del 22 de maig de 1640 i de 7 de juny del mateix any”.

El darrer capítol, escrit per Pau Vinyes, està dedicat a la capella del Sant Crist dels Segadors, on es conserva la imatge que la tradició diu que els revoltats van fer servir com a ensenya. La capella, que era a l’antiga església de Sant Andreu de Palomar, és avui un annexa de la parròquia.

Els autors de Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta (1640-1716) són Manuel Martín Pascual, Xavier Martín Vilà, Jordi Petit i Gil, Sebastià Que i Parcerisa, Jaume Seda i Mariné i Pau Vinyes i Roig.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*