Rastres de les modes orientals a Barcelona

18 juny, 2014 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

La Casa Vicens al carrer de les Carolines a Gràcia; la Casa de les Altures, seu del Districte d’Horta-Guinardó; la Casa Ferran Guardiola a la cantonada dels carrers de Muntaner i del Consell de Cent; les places Monumental i de les Arenes, alguns panteons del cementiri de Montjuïc, la decoració dels sostres del Palauet Albéniz o els esgrafiats dels menjadors de la Fonda Espanya, al carrer de Sant Pau, són alguns dels vestigis que encara perduren de la moda orientalista que va ser molt present a Barcelona entre mitjan segle XIX i els primers anys del segle XX.

Orient és un terme imprecís que es va començar a fer servir a Europa per definir diverses regions i cultures que es poden englobar, a grans trets, entre Egipte i el món musulmà —el que s’acostuma a anomenar Pròxim Orient—, i el continent asiàtic. D’alguna manera també servia per poder definir-se a si mateixa com a Occident.

L’interès d’Europa pel món oriental ve de molt lluny. Des de fa segles productes com el te, la porcellana xinesa, la seda o les espècies eren béns preuats a les ciutats europees, molt interessades també per les indianes, un tipus de teixit de cotó originari del subcontinent indi, el qual va donar puixança econòmica a l’imperi mogol, que hi va dominar fins a principi del segle XVIII. Va ser precisament a partir del segon terç d’aquell mateix segle XVIII que van començar a sorgir les fàbriques d’indianes a Barcelona, cosa que va suposar l’aparició de la indústria moderna a la ciutat.

A Barcelona, tradicionalment ben vinculada pel que fa al comerç amb diverses ciutats portuàries del Mediterrani, l’atracció pel món oriental va sorgir amb força a partir de l’enderroc de les muralles, el 1854, i la urbanització de l’Eixample, projectat per Ildefons Cerdà. La ciutat s’expandia territorialment, creixia demogràficament i s’obria al món. A poc a poc, s’anaven veient manifestacions públiques d’interès pel Pròxim Orient. Així ho demostren l’estrena d’òperes com L’Africana, el 1866, o Aïda, el 1877; o els vestits dels balls de disfresses d’aquella època.

La moda, els costums i les arts es van estendre a l’arquitectura, coincidint amb una època de bonança econòmica, amb una burgesia enriquida que començava a aixecar les seves cases al passeig de Gràcia i als carrers de l’Eixample, però també en alguns altres punts de la ciutat. Després de l’interès pel Pròxim Orient, la ciutadania va descobrir l’Àsia i, sobretot, la Xina i el Japó, fins al punt d’aparèixer un corrent anomenat japonisme, al qual, l’any 2013, el CaixaForum va dedicar una exposició.

La fascinació pel món oriental va tenir un dels punts més àlgids en l’Exposició Universal del 1888. El recinte de la mostra va exhibir una casa japonesa que es va transportar expressament de Tòquio i els pavellons del Japó, la Xina, Egipte i Turquia eren plens d’objectes i productes orientals que van atraure l’atenció del públic.

Al passeig de Gràcia i a l’entorn més proper es van establir fins a una desena d’edificis d’estil oriental i el carrer de Ferran es va omplir de botigues de productes orientals. Entre els anys 1860 i 1912 en aquest carrer i els paral·lels, de Lleona i de Tres Llits, i a la plaça Reial, hi va haver fins a 15 comerços amb noms com el Depósito de Géneros de China, El Mikado o El Imperio del Japón, per exemple.

Passejant pels carrers de Barcelona, encara es poden veure alguns edificis que recorden aquesta fascinació per l’Orient. A banda dels esmentats al principi, n’hi ha d’altres, com els Pavellons Güell, a l’avinguda de Pedralbes; el Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau, o el Paranimf de la Universitat de Barcelona. Tota aquesta informació està recollida en una de les guies d’història urbana editades pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que inclou un mapa amb la situació dels espais que encara es poden veure i amb imatges i la ubicació dels que han desaparegut.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*