Laribal, els primers jardins de Montjuïc

28 agost, 2015 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

L’any 1909, l’Ajuntament de Barcelona va comprar a la família de Josep Laribal i Lastortras la finca que el periodista i advocat, mort l’any abans, tenia a la muntanya de Montjuïc. L’objectiu era començar a urbanitzar i enjardinar la muntanya amb vista a l’organització del que va acabar sent l’Exposició Internacional del 1929. Francesc Cambó, un dels impulsors i dels comissaris d’aquest esdeveniment, va encarregar la creació dels nous jardins a l’enginyer i paisatgista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, que va tenir com a ajudant l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí.

L’Exposició Internacional del 1929 va tenir el seu origen en un projecte de l’any 1905 que pretenia organitzar una gran exposició sobre les indústries elèctriques, emergents en aquell moment. La situació internacional que va dur a l’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer endarrerir el projecte que va acabar convertint-se en l’esdeveniment que avui coneixem.

La ciutat, però, no es va aturar i va seguir treballant en el projecte. I un dels objectius era endreçar Montjuïc, una muntanya que ja era força utilitzada per la ciutadania, tal com explica Oriol Granados al catàleg de l’exposició “Montjuïc 1915. Primera Mirada”, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007: “Per a una població sotmesa a unes dures i llargues jornades de treball, reclosa i amuntegada dins el cinturó fortificat de portes tancades, que patia epidèmies i bombardeigs, com el del general Espartero del 1842, limitada a uns habitacles cada vegada més alts i molt reduïts i insalubres, de carrers estrets i sense llum del sol, Montjuïc es converteix en el punt de sortida, d’alliberament i esbarjo.” Granados afegeix: “També anaven a les fonts, que a més els permetien gaudir d’una aigua magnífica, on podien fer un bon berenar: les fontades, que esdevingueren una tradició.”

En un primer moment, l’Ajuntament de Barcelona va aprofitar la torre d’estil neoàrab que havia fet construir Josep Laribal per ubicar-hi l’Escola del Bosc, que , ampliada, encara existeix avui. I d’altra banda, es van iniciar els tràmits per crear els jardins que han acabat portant el nom de qui va ser director i propietari del diari republicà El Diluvio.

Forestier i Rubió i Tudurí van dissenyar uns jardins formats per terrasses enllaçades per camins i escales que salven els desnivells de la muntanya. I van aprofitar en gran part la vegetació que ja hi havia. A més de la rica varietat d’arbres i plantes que hi ha, als jardins es fa molt present l’ús de l’aigua i els diversos elements arquitectònics i artístics que conté.

Salts d’aigua, estanys i estanyols es poden anar veient aquí i allà, a més de diverses fonts ornamentals. Un dels punts més destacables són les escales del Generalife. Inspirades en els jardins de Granada, aquestes escales que connecten la part més alta dels jardins, a tocar de la Fundació Miró, amb la zona més baixa, al costat dels jardins del Teatre Grec, tenen un curiós joc d’aigües amb salts, estanyols i uns passamans esglaonats per on corre l’aigua.

A l’interior del jardí hi ha la Font del Gat, inspiradora d’una cèlebre cançó, i una de les fonts més concorregudes en les èpoques de les fontades. El broc de la font és al centre de la cara d’un felí esculpida l’any 1918 per Joan Antoni Homs. No gaire lluny, en un mateix pla, hi ha una font ornamental de ceràmica esmaltada amb motius marins, del ceramista Llorenç Artigas. I una mica més enllà, hi ha el roserar de la Colla de l’Arròs, que deu el seu nom a un grup de persones que, entre el final del segle XIX i el principi del XX, es reunia per menjar i fer tertúlia política en un edifici que hi havia on avui es troba el Museu Etnològic. El roserar és presidit per una de les escultures que guarneixen els jardins: Estival, un nu femení de marbre d’estil art déco, obra de Jaume Otero de l’any 1929.

Entre els elements arquitectònics dels jardins, hi ha un parell de pèrgoles, una de les quals és al costat del roserar de la Colla de l’Arròs. L’altra és a la part alta, a la zona més propera a la Fundació Miró, i és també un esplèndid mirador sobre la ciutat. En aquesta zona hi ha també dues escultures: La noia de la trena, un nu femení de bronze de Josep Viladomat del 1928 que representa una noia que s’està recollint els cabells en una trena. L’altra escultura és Repòs, un altre nu femení, en aquest cas de pedra i de mida natural, que representa una dona asseguda i que el mateix Viladomat va esculpir l’any 1925 a partir d’un original de Manolo Hugué.

A la vegetació, molt mediterrània, s’hi poden veure exemplars de pi blanc i pi pinyer; llorers, tarongers amargs, xiprers, pi australià, eucaliptus, xiprers de Lambert i cedres. Entre els arbusts hi ha troanes, pitòspors, baladres i evònim del Japó. També hi ha testos amb fulles de saló i geranis, i a les pèrgoles hi ha anglesines i rosa bankisae. I en diversos punts dels jardins, hi ha plantes aromàtiques com l’espígol i el romaní i espècies entapissants com l’heura. A la part més baixa, a la zona coneguda com plaça del Claustre, que és una antiga pedrera, hi ha tres exemplars de plàtan que ja hi eren en el moment de la construcció dels jardins.

Peus de foto: Estival, de Jaume Otero, al roserar de la Colla de l’Arròs. Autor: JAF | Font de ceràmica de Llorenç Artigas. Autor: JAF | Obres d’urbanització de la muntanya de Montjuïc. Parc de Laribal. 1920. Autor: Emili Godes (atribuït) – AFB. | La Font del Gat. Autor: JAF | Les escales del Generalife. Autor: JAF | Una de les pèrgoles. Autor: JAF.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*