La vida femenina als segles XVI i XVII a través dels mobles del monestir de Pedralbes

18 desembre, 2017 | Barcelonins, Insòlit

Avui dia el seient és un element de descans i se li demana un determinat grau de confort, però això no ha estat sempre així. De fet, aquest concepte de seure per descansar el cos no es va començar a estendre fins al segle XVIII. Abans, als segles XVI i XVII, l’acció de seure era una forma d’expressar l’estatus. Qui seia, on seia i com seia definien el nivell de les persones que hi havia en una estança. No tothom tenia dret a seure, i les dones que podien fer-ho seien, habitualment, en cadires baixes o coixins, de manera que per mirar els homes que tenien al davant havien d’alçar la vista. Era una manera de marcar la posició de cadascú, i la dona havia de demostrar humilitat i respecte envers l’home.

El mobiliari en general permet fer-se una idea de l’estatus de les persones que l’han fet servir i de com vivien. El monestir de Pedralbes, amb gairebé set-cents anys d’història, conserva una important col·lecció de mobles femenins dels segles XVI i XVII, que permeten descobrir com era la vida de les seves propietàries. Molts d’aquests mobles van arribar al monestir com a part del dot de les religioses en el moment d’ingressar a la comunitat, però també n’hi ha de fets expressament o de donats com a obsequi de les seves famílies per fer-los la vida més còmode. L’exposició “Les dones també seuen”, que es pot visitar fins a mitjan febrer del 2018, mostra com eren els espais femenins i alguns aspectes de la vida de les dones d’aquella època.

Cadires, bancs, llits, caixes de núvia, obres d’art del monestir i de col·leccions privades, permeten saber com era la vida femenina a dins i a fora dels murs de la clausura i com es relacionava la comunitat religiosa amb les autoritats barcelonines. A l’època a la qual ens transporta l’exposició hi havia una societat molt jerarquitzada, amb barreres de gènere rígides i unes pautes de conducta molt establertes. Tothom tenia el seu lloc, i els seients eren objectes que indicaven quin era aquest lloc. Les monges del monestir de Pedralbes provenien, majoritàriament, de famílies benestants i rebien amb una certa freqüència la visita de reis, consellers i prohoms. Sor Eulària Anzizu va recollir, a les seves Fulles històriques, el relat d’una d’aquestes visites, del 1514. S’hi descriu la trobada de l’abadessa, Maria d’Aragó, amb els consellers. Ella seia al centre, en una cadira de repòs amb braços, és a dir, un seient individual amb respatller i braços, i els prohoms estaven situats a banda i banda, asseguts en uns bancs. Amb aquesta disposició quedava molt clar que a l’interior del monestir l’autoritat l’ostentava l’abadessa.

Tot i que el seu paper estava molt circumscrit a l’àmbit domèstic, les dones tenien responsabilitats familiars i socials, normalment relacionades amb la salut, l’alimentació, la higiene i l’educació, unes responsabilitats que acostumaven a adquirir en casar-se. Els matrimonis solien unir persones del mateix nivell social per tal de garantir l’ordre social. La parella s’escollia en funció de les possibilitats econòmiques, i les dones passaven de la casa del pare a la del marit, on exercien de mestresses de casa. Quan es casava, la dona aportava al matrimoni el dot, que estava format per diners, béns patrimonials —que a partir d’aleshores administrava el marit— i mobles, entre els quals tenia un paper molt important la caixa de núvia, amb l’aixovar. Al llibret de sala de l’exposició s’explica sobre aquesta caixa, senzilla o luxosa: “Identifica l’estatus de la família de la núvia o de la monja. Ella n’és la propietària, en fa ús i en custodia la clau.” Les que hi ha a Pedralbes “són més altes que en altres monestirs, però inferiors a dots de casaments entre seglars del mateix nivell social”.

Al llibre El moble català al monestir de Pedralbes, editat l’any 1976 per l’Ajuntament de Barcelona, M. Assumpta Escudero afirma: “Al monestir hi trobem mobles catalans de totes les èpoques, des del gòtic fins al modernisme. No són mobles luxosos, salvant algunes excepcions, ni tampoc obra d’artistes. L’esperit franciscà hi aflora, però meravella la perfecció d’ofici que demostra l’artesà.” I afegeix: “Alguns dels mobles, per la seva funcionalitat, com els armaris, veiem clarament que foren construïts a posta per a l’ús de les religioses. Altres creiem que hi entrarien com a dot de la monja que professava (especialment les caixes de núvia). La gran varietat de tipus ens fa pensar també que segurament les famílies donaven a les religioses elements amb què moblar-se les cel·les de dia.” La mateixa autora ens explica: “Les ‘cel·les de dia’ són petits apartaments que trobem tot al voltant del claustre, als tres pisos, i en altres racons del monestir; les feien construir les religioses per aïllar-se en certs moments de la comunitat.”

A l’exposició “Les dones també seuen” es mostren objectes d’ús personal, tant de les religioses com de seglars de famílies benestants, com joies o reliquiaris. També hi ha peces de roba com guants de punt de seda o sabates de dona; uns tapins de sola gruixuda que, a més de protegir els vestits de la brutícia, feien aparentar més alçada, i una butxaca de vellut de seda, una mena de bossa que homes i dones es posaven sota la roba per amagar-hi els diners.

A més de diversos tipus de cadires, l’exposició mostra com era un llit amb peus de gall, on dormien les monges, i també es reprodueix el dormitori d’una casa benestant. A la sala capitular es reprodueix una situació com la relatada en la visita dels representats del Consell de Cent de la ciutat al monestir, amb una cadira, com la que deuria fer servir l’abadessa, entre els dos bancs, col·locats a banda i banda en forma de cunya, similars als que van utilitzar els consellers barcelonins.

A la mostra s’exposa també l’anomenada Cadira de la Reina, que és la que s’utilitza com a imatge de l’exposició. Es tracta d’una cadira baixa de finals del segle XVI procedent de la badia de Bengala, a l’Índia portuguesa, testimoni dels primers mobles orientals arribats a Europa. No se sap com va acabar al monestir, però la seva presència no és estranya, tenint en compte la successió de visites reials i les relacions familiars d’algunes monges amb l’entorn de la monarquia.

Passejant pel claustre i per diverses estances del monestir, la visita a l’exposició permet contemplar algunes peces inèdites, com un oli de Francisco de Zurbarán; una sèrie de set amazones, que és un dels pocs conjunts pictòrics no religiosos catalans del segle XVI, recentment restaurat, i una selecció de joies i d’objectes d’orfebreria renaixentistes i barrocs. Del monestir es mostren al públic obres que fins ara s’havien conservat en clausura i no havien estat exposades amb anterioritat.

Peus de foto: Cadira de la Reina, de finals del segle XVI. Procedent de la badia de Bengala, és un dels primers mobles orientals arribats a Europa. No se sap com va arribar al monestir. | Composició a la sala capitular de com estaven situats els seients de l’abadessa i dels consellers barcelonins en una visita d’aquests consellers al monestir, l’any 1514. | Recreació d’un llit de potes de gall i una caixa de fusta de bedoll als peus, tal com es trobaven al dormitori de les monges al segle XIX. | Tres tapins del segle XVI. | Cadira d’estrada feta de noguera, cuir gofrat i ferro a les tatxes, i vetllador de noguera, os i boix, del segle XVI. És l’única taula d’alçada regulable del segle XVI que es conserva a l’Estat espanyol. | Butxaca de vellut de seda, cordó d’or i seda i cabritilla, del segle XVI, i guants de dona de punt de seda, plata, coure i or de principis del segle XVII. | Reproducció del dormitori d’una persona benestant. | Dues de les amazones de la sèrie de set, que és un dels pocs conjunts pictòrics no religiosos catalans del segle XVI que es conserven. | Arquilla decorada amb tarsia de boix, simbiosi entre la tradició local i la islàmica. Servia per guardar-hi joies, documents, monedes i objectes de valor.