Història fabril i cultura actual conviuen a la Farinera del Clot

13 juny, 2016 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

La ciutat és plena d’antics edificis fabrils que s’han recuperat per a nous usos cívics i culturals. Són els vestigis de les indústries que van créixer, a partir dels segle XVIII, als municipis del pla de Barcelona com Sants, Gràcia, Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals. En un dels costats de la plaça de les Glòries, allà on es troben la Gran Via i l’avinguda Meridiana, hi ha una d’aquestes antigues fàbriques que avui conjuga la història amb la cultura i la participació ciutadana. És el Centre Cultural La Farinera del Clot, on encara es conserva part de la maquinària usada per elaborar la farina.

Quan al segle XVIII la indústria incipient de les empreses manufactureres d’indianes va començar a créixer, Barcelona era encara una ciutat encerclada i encotillada per les muralles medievals, per això els industrials van buscar terrenys als municipis de l’entorn, on aleshores hi havia prou espai. Així és com van començar a aparèixer els primers prats d’indianes a Sant Martí de Provençals. Un dels barris més antics d’aquest municipi és el Clot, que va créixer a l’entorn d’un nus de comunicacions, en un espai no gaire gran per on passaven la via Francesca, la via Molinera i la carretera de Mataró. A més, també hi havia un tram del rec Comtal, una infraestructura hidràulica que per la seva importància va propiciar que s’hi instal·lessin diversos molins a la vora. Posteriorment passarien pel barri fins a tres línies de ferrocarril.

La indústria farinera va tenir molta importància al municipi de Sant Martí de Provençals, on hi va arribar a haver una vintena de grans fàbriques de farina que van convertir el port de Barcelona en el més important de l’Estat espanyol pel que fa al transport d’aquest producte. Alguns dels edificis d’aquestes fàbriques han aconseguit sobreviure perquè s’han convertit en equipaments públics, com és el cas de Can Gili Vell i Can Gili Nou, al barri de la Plata, al Poblenou; i també de la farinera de Sant Jaume, coneguda avui com la Farinera del Clot.

Va ser al segle XIX que, segons la tradició dels molins fariners que aprofitaven l’aigua del rec Comtal, es van instal·lar a la mateixa zona algunes farineres que aleshores funcionaven amb energia de vapor i que després van passar a utilitzar l’electricitat. Amb tot aquest procés de modernització, les antigues moles de pedra van deixar pas a un nou sistema de corrons austrohongarès que tenia unes necessitats tècniques diferents i que va obligar a construir un nou tipus d’edifici fabril de construcció vertical.

Al número especial dedicat al quinzè aniversari del Centre Cultural La Farinera del Clot, la revista Clic va publicar un article de Jordi Morell, del Taller d’Història del Clot – Camp de l’Arpa, en què l’autor explicava els inicis de la farinera: “El 1892 Andreu Gallarda i Campanyà va fer construir uns magatzems i sitges de cereals per a la Casa Harinera de San Jaime SA. Pels volts del 1900 es va iniciar la construcció del nou edifici sota la direcció de l’arquitecte Josep Pericàs i Morros. El 1902 va començar a funcionar.” Pericàs va ser deixeble de Lluís Domènech i Montaner a l’Escola d’Arquitectura i company d’arquitectes com Rafael Massó, amb qui va fer alguna col·laboració, i Josep Maria Jujol.

La història de l’empresa va passar per diferents alts i baixos. Així, l’any 1923 es va integrar a Industrial Panadera de Barcelona SA (IPSA). Durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzada, i l’any 1942 la va recuperar l’antiga propietat, que va canviar-li el nom pel de Nieta de Andrés Gallarda SA. L’any 1979 la direcció del Servicio Nacional del Trigo del Ministeri d’Agricultura li va tornar a canviar el nom pel d’Oromas SA, i finalment, l’any 1991, l’empresa va tancar. Aleshores va començar la demanda veïnal per convertir l’edifici en un equipament públic, cosa que va ser possible gràcies a l’expropiació que va dur a terme l’Ajuntament l’any 1995.

Amb tot, el veïnat va haver d’esperar a poder utilitzar el nou equipament, perquè fins a l’any 1999 no va obrir les portes com a Centre Cultural La Farinera del Clot. El motiu d’aquesta espera van ser les obres de remodelació i de conversió de l’antiga fàbrica en espai cultural. La gestió de l’equipament és a càrrec de la Federació d’Entitats del Clot – Camp de l’Arpa.

La farinera era un conjunt de tres edificis en forma d’U, i el projecte que es va dur a terme va comportar la pèrdua d’una part del conjunt fabril, que es va enderrocar per poder-hi aixecar l’Institut Salvador Espriu. Se’n va mantenir l’edifici transversal, en el qual es van fer compatibles els nous usos i el manteniment de part dels espais i de les maquinàries de l’antiga farinera. Així, l’equipament actual és un centre cultural i, alhora, d’alguna manera, un museu fabril. Perquè les persones que hi vagin a fer qualsevol activitat també puguin contemplar algunes de les màquines que s’usaven en l’elaboració de la farina.

Jordi Morell explica, en l’article citat, la maquinària que es pot veure en els espais del centre cultural: “Molins de quatre corrons de la casa Bühler; la despuntadora Morros que separava el germen del gra de blat; el plansichter, que destriava els productes segons el seu volum i era conegut popularment com a ballarina pel seu moviment oscil·lant; l’embarrat que permetia el moviment a les màquines, i el darrer tram dels elevadors de culleretes, canonades que travessen l’edifici i permetien el trànsit del gra a cada una de les etapes del procés.”

Peus de foto: Sala polivalent a la planta baixa del centre cultural, on es poden veure les canonades de fusta dels elevadors de culleretes i tres molins de quatre corrons de la casa Bühler. Autor: JAF. | El Centre Cultural La Farinera del Clot vist des de la plaça de les Glòries. Autor: Vicente Zambrano – IPE. | Imatge de l’actual sala polivalent captada l’any 1995 poc després de passar a ser propietat municipal. Forma part d’un ampli reportatge gràfic. Autor: Jordi Calafell – AFB. | Passadís de la primera planta del centre cultural, en el qual es veuen perfectament les conduccions de fusta dels elevadors de culleretes. Autor: JAF. | Plansichter o ballarina ubicat a la segona planta del centre. Servia per destriar els productes segons el seu volum. Autor: JAF. | Part de la maquinària que encara hi havia a la farinera l’any 1995, quan va passar a ser municipal. Autor: Jordi Calafell – AFB. | Imatge de la tercera planta de l’edifici on s’aprecia la coberta a dues aigües amb teula àrab i les encavallades metàl·liques. Any 1995. Autor: Jordi Calafell – AFB. |

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*