Enric Granados, el músic que va crear l’escola de piano moderna a Catalunya

13 maig, 2016 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

El dia 24 de març de 1916 va morir al canal de la Mànega el músic i pianista Enric Granados. El vaixell en què viatjava, el Sussex, va ser torpedinat per un submarí alemany. La notícia de la seva desaparició va commocionar el món cultural i musical, no només de Barcelona i Catalunya, sinó d’arreu del món. Amb motiu del centenari de la mort del compositor, al Foyer del Palau de la Música Catalana es presenta una mostra de documents sobre Granados, organitzada pel Centre de Documentació de l’Orfeó Català.

Enric Granados i Campiña va néixer a Lleida el 27 de juliol de 1867 i era el tercer fill del matrimoni format per Calixto Granados i Enriqueta Campiña. El pare, d’origen cubà —aleshores Cuba encara era territori espanyol—, era capità de l’exèrcit. La mare era càntabra. El fet que el pare fos militar va fer que el petit Enric visqués els primers anys de la seva vida a Santa Cruz de Tenerife, on el pare havia estat destinat com a governador militar. Quan Enric Granados tenia 7 anys, la família es va traslladar definitivament a Barcelona. Va ser aquí que, quan va veure la predisposició del nen per la música, un company del pare, Josep Junceda, que era el capità de la banda militar, li va donar les primeres classes de solfeig. Els progressos van ser notables i ràpids i ben aviat va rebre classes de piano del mestre Francesc Xavier Jurnet.

A 13 anys, Enric Granados ja guanyava diners com a pianista, i a 15 anys, quan va morir el seu pare, va haver de posar-se al capdavant de la família i fer costat a la seva mare. Va tocar el piano en alguns cafès per guanyar-se la vida mentre seguia estudiant a l’Acadèmia Pujol, amb el mestre Joan Baptista Pujol, aleshores considerat el millor professor de piano de Barcelona. En aquesta acadèmia van estudiar també altres grans músics coetanis de Granados, com Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Carles Vidiella o Ricard Viñes, amb la majoria dels quals va fer amistat. I amb tres d’ells, Viñes, Malats i Albéniz, va coincidir entre els anys 1887 i 1889 a París, on va perfeccionar els estudis de piano amb el professor Charles Bériot. Aquesta estada a la capital francesa va ser possible gràcies al mecenatge d’Eduard Conde, propietari dels magatzems El Siglo, als fills del qual el músic havia donat classes.

Un parell d’anys després de tornar a Barcelona, va fundar l’Acadèmia Granados, on no només es feien classes sinó també s’organitzaven concerts, conferències i col·loquis, i va ser punt de trobada d’intel·lectuals de l’època. El músic va obrir l’acadèmia al carrer de Fontanella, però després la va traslladar a la cantonada dels carrers de Girona i Casp, i l’any 1912, gràcies al suport econòmic del Dr. Salvador Andreu, va inaugurar la Sala Granados al número 18 de l’avinguda del Tibidabo. Granados va destacar també molt en la faceta de pedagog i va perfeccionar l’ús de la tècnica del pedal. Fins i tot va publicar, els anys 1905 i 1913, dos manuals sobre aquesta tècnica. En morir el pianista, el seu deixeble més destacat, Frank Marshall, va assumir la direcció de l’acadèmia, que poc després va passar a dir-se Acadèmia Marshall, nom que manté actualment.

Granados va col·laborar amb els músics més destacats de la seva època a escala internacional, i va mantenir també relació amb l’Orfeó Català i amb entitats com la Societat de Concerts Clàssics i l’Associació de Música da Camera. De fet està considerat el creador de l’escola pianística moderna a Catalunya i per la seva acadèmia van passar noms com Conxita Badia, Mercè Moner, Francesca Madriguera, Anna March, José Iturbi, Ferran Via, Juli Pons, Baltasar Samper, el mateix Frank Marshall o Alicia de Larrocha, que va succeir Marshall en la direcció de l’acadèmia.

A la mostra que hi ha al Foyer del Palau de la Música Catalana s’explica: “La seva obra palesa un fort influx postromàntic i una predilecció per les petites formes, a diferència de molts compositors modernistes coetanis. En la seva obra es percep la inspiració de compositors romàntics europeus de la primera meitat del segle XIX”. Va composar peces per a piano, cançons, música de cambra i per a orquestra i també obres escèniques. Entre els artistes amb qui va col·laborar hi ha Apel·les Mestres, de qui va musicar textos.

Entre les obres més conegudes de Granados hi ha les Danses espanyoles i Goyescas, que va composar inspirant-se en les pintures de Goya, a qui admirava profundament. Aquesta darrera obra era, inicialment, una suite per a piano, que més endavant va transformar en una òpera, l’estrena de la qual va tenir una certa incidència en la seva mort prematura, perquè va ser en el viatge de tornada dels Estats Units, on se n’havia celebrat l’estrena mundial, que va ser torpedinat el vaixell en què viatjaven Granados i la seva dona, Empar Gal. A més, es va donar la tràgica circumstància que van haver de canviar la data i el recorregut del viatge a causa de la invitació que va rebre del president Wilson, que va convidar-lo a tocar a la Casa Blanca; per això no van fer el viatge de tornada directe des d’Amèrica i creuaven el canal de la Mànega amb el Sussex.

Sembla que Granados era un bon nedador i que en un primer moment s’havia salvat, però va llançar-se de nou a l’aigua per salvar la seva dona, i van acabar morint tots dos. La seva mort va tenir una gran repercussió internacional. A la mostra de documents que es pot visitar al Foyer del Palau de la Música Catalana fins al dia 3 de juliol de 2016, s’hi pot veure algun dels telegrames que va enviar l’Orfeó Català a entitats i institucions d’arreu del món per recaptar diners per als sis fills d’entre 14 i 22 anys que va deixar orfes Enric Granados. A les vitrines que hi ha al Foyer també es poden contemplar programes de concerts organitzats en homenatge al músic català, entre els quals destaca en el que van participar, entre altres, Maria Barrientos i Pau Casals i que es va celebrar al Metropolitan Opera House, a Nova York, el mateix teatre on pocs mesos abans s’havia celebrat l’estrena mundial de l’òpera Goyescas.

La mostra inclou documents del Centre de Documentació de l’Orfeó Català, del Museu de la Música de Barcelona, de l’Acadèmia Marshall, dels arxius de l’SGAE i d’Alicia de Larrocha i de la Biblioteca de Catalunya.

Peus de foto: Enric Granados assegut davant el seu escriptori de vímet amb un rotlle de pianola. Autor desconegut. Museu de la Música de Barcelona. | Retrat d’Enric Granados al piano acompanyat dels seus alumnes. Autor desconegut. Museu de la Música de Barcelona. | El músic, al piano, acompanyat d’amics a l’Acadèmia Granados, l’any 1910. Autor: J. Brangulí. Arxiu fotogràfic del Palau de la Música Catalana – CEDOC. | Enric Granados recolzat en un escriptori. Foto: Studio of Novella. Museu de la Música de Barcelona. | Les famílies Granados i Casals davant de la Vil·la Casals. El Vendrell, 1912. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. | Acte d’homenatge en memòria d’Enric Granados al Cercle de Belles Arts. Abril del 1916. Autor: Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. | Circular enviada per l’Orfeó Català per informar de l’obertura de la subscripció internacional per als orfes de Granados. CEDOC.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*