De Sant Sebastià fins al Fòrum

4 juliol, 2012 | Insòlit | Publica un comentari

Ja us havíem parlat de la història del litoral barceloní, i ara que ha arribat la calor creiem que cal tornar-hi. Però aquest cop ens centrarem en un tema concret, les platges de Barcelona.

Comencem a la punta de la península sobre la qual s’alça el centenari barri de la Barceloneta. La platja de Sant Sebastià, de les més antigues de la ciutat, és on van començar a instal·lar-se els primers banys de mar i de les que concentra més afluència de veïns del barri i de la ciutat, sobretot per la seva proximitat a les estacions de transport públic. En direcció Besòs i encara a la Barceloneta hi ha la platja de Sant Miquel, molt més petita que la de Sant Sebastià però igualment concorreguda. La platja de Sant Miquel deu el seu nom a l’església de Sant Miquel del Port, una de les primeres del barri —si no la primera—, construïda el 1755.

A continuació ve la pròpiament dita platja de la Barceloneta, que des de no fa gaire ha “sofert” un gran canvi. Fins l’any passat, amb aquesta denominació es coneixia la resta de tram de platja del barri, des de la de Sant Miquel fins al moll de Marina, però a l’agost de 2011, en un acte de memòria històrica, es va dividir en dos per tal de recordar el tram on s’havia ubicat el famós barri de barraques del Somorrostro, que va existir entre la segona meitat del segle XIX fins al 1966. Aquestes dues platges, la de la Barceloneta i la del Somorrostro, doncs, completen les platges del districte de Ciutat Vella, separades de les del districte de Sant Martí pel Port Olímpic.

La primera platja del districte de Sant Martí és la de Nova Icària, que com l’avinguda d’Icària recorda la comunitat de seguidors del filòsof socialista utòpic Étienne Cabet, que va establir-se al Poblenou entre els anys 1846 i 1847. Aquesta platja, creada amb la urbanització de la Vila Olímpica, té una zona especialment habilitada per a minusvàlids i diuen que és la més freqüentada per turistes. Seguint en sentit Besòs, creuem l’espigó del mateix nom que la platja que comença ara: la del Bogatell, que si la de la Nova Icària era la preferida dels turistes, aquesta ho és dels sèniors de la ciutat. La mitjana d’edat dels que l’omplen és la més alta de totes les platges barcelonines.

Les platges de Sant Martí es caracteritzen en bona part perquè es van crear amb la reforma urbanística del litoral que va experimentar la ciutat abans dels jocs olímpics de fa 20 anys. Un altre exemple ben clar en són, doncs, les platges de la Mar Bella i la Nova Mar Bella, el nom de la qual és fruit d’una anècdota curiosa. Segons sembla, un marbell (o una marbella) és un reflux, i era el nom pel qual es coneixia fa prou segles la zona que ocupa ara la Barceloneta, per ser un terreny guanyat pel moviment, el reflux, de les aigües. Amb el temps, és clar, aquest terme es confongué amb el de mar bella, que és el nom que va adoptar també un establiment de banys en aquesta platja a la primera meitat del segle XX.

Després ja arribem a la darrera platja de Barcelona, la de Llevant, l’última del recorregut i l’última d’afegir-se a la ciutat. Aquesta platja va crear-se el 2006 quan es va retirar l’escullera de Prim, per tal de construir-hi després el zoo marí, cosa que com tothom sap no s’ha acabat portant a terme. Es va habilitar de manera provisional, però des d’aleshores que s’hi ha quedat. I per acabar, arribem al Fòrum i a la seva zona de banys, que no és una platja de sorra sinó una piscina d’aigua salada a mar obert (amb la zona de bany ben delimitada), on l’accés a l’aigua es fa per mitjà d’escales, per la qual cosa s’ha d’extremar la precaució.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*