Pérez de Rozas, els cronistes gràfics de la ciutat del segle XX

20 novembre, 2015 | Barcelonins, El teu Ajuntament, Insòlit | Publica un comentari

Gran part de les imatges que demanen els usuaris del fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona porten una mateixa signatura: Pérez de Rozas, perquè aquesta nissaga de reporters gràfics va seguir, dia a dia, el batec de la ciutat i hi va aportar fotografies durant gairebé seixanta anys. L’exposició “Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona (1931-1954)” recull una mostra d’aquest fons alhora que repassa la vida de la nissaga i, sobretot, de qui la va iniciar.

Carlos Pérez de Rozas Masdeu va néixer a Madrid l’any 1893 en el si d’una família benestant. El seu pare era militar i delegat de la Hisenda espanyola a Filipines. Però la pèrdua de les colònies el 1898 i la mort del pare van canviar el destí de la família. L’any 1903 la mare, María Luisa Masdeu, va decidir traslladar-se a Barcelona, on ja vivia el fill gran, José Pérez de Rozas Masdeu, que era periodista, polític republicà i secretari del totpoderós marquès de Foronda.

Andrés Antebi, Teresa Ferré i Pablo González, autors del text biogràfic que es publica al llibre catàleg Pérez de Rozas: Crònica gràfica de Barcelona (1931-1954), expliquen els inicis del fotògraf a Barcelona: “Els contactes amb l’elit local van permetre als nouvinguts establir-se amb relativa comoditat a Barcelona. Una de les persones que els van ajudar més va ser Rafael Roldós, pioner en el negoci de la publicitat en la premsa escrita i propietari del diari Las Noticias, aleshores un dels rotatius de referència. Roldós va obrir les portes de l’ofici periodístic a Pérez de Rozas el 1911 incorporant-lo com a ajudant de redacció de la plantilla. Allí, fent tota mena de tasques auxiliars, li va néixer la passió per les informacions d’actualitat.”

Pérez de Rozas va començar la carrera com a fotògraf al costat de grans noms del fotoperiodisme barceloní com Merletti, Ballell o Brangulí. A més de treballar per a Las Noticias, en aquells primers anys va publicar en altres mitjans com Stadium, La Hormiga de Oro o La Unión Ilustrada.

La dècada del 1920 va ser força important per al fotògraf, perquè l’any 1922 va entrar a treballar a l’Ajuntament per deixar constància gràfica, amb altres professionals del moment, dels canvis que vivia la ciutat en la preparació de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Anys més tard, totes aquestes imatges van passar a formar part dels fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat.

El dia 4 d’agost de 1931 es va produir un fet que uniria el nom Pérez de Rozas al que acabaria sent l’actual Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Així ho explica Jordi Calafell al llibre citat: “El Govern de la Generalitat va acordar concedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) —que en aquella època assumia el rang d’arxiu nacional— una subvenció de cinc mil pessetes amb l’objectiu de recollir i conservar material gràfic (fonamentalment fotografies) relacionat amb la proclamació de la República i amb la vida social i política de la nova etapa.” Era l’inici de la Crònica Gràfica, un recull fotogràfic de tota mena d’actes que tenien lloc a la ciutat dia a dia.

Aquells anys de la dècada del 1930 van ser de canvis socials i, també, d’importants avenços tècnics per al món de la fotografia. Van aparèixer càmeres més portables i manejables, el fotògraf podia oblidar-se del trípode i també de les plaques de vidre. Això va fer que evolucionés també la manera d’enfocar i de treballar. Xavier Antich explica al catàleg de l’exposició: “Cal remarcar que Pérez de Rozas ja forma part de la generació de fotoperiodistes més innovadors, abans que a la generació a la qual, per edat i formació, fins aleshores havia pertangut.”

Va ser en els anys de la República que els dos fills grans de Pérez de Rozas, Pepe Luis i Carlos, van començar a fer fotografies, i la feina del patriarca es va convertir en una autèntic negoci familiar. La signatura es va mantenir igual, Pérez de Rozas, sense distingir qui dels tres n’era l’autor. De fet, treballaven en equip, tal com ho explicava Carlos Pérez de Rozas fill en una entrevista publicada a Solidaridad Nacional el 3 de novembre de 1967, un fragment de la qual està reproduïda a l’exposició: “Érem tres a actuar, el pare, en Pepe Luis i jo. Un esperava el personatge al moll o a l’aeroport; hi feia les fotos de la rebuda. Un altre impressionava escenes de carrer. Un altre se situava en els llocs estratègics on sabíem que aniria el personatge.”

El catàleg de l’exposició comença amb un text d’Emilio Pérez de Rozas, un dels néts del fundador de la nissaga, en el qual explica com era la vida al pis dels seus avis, a la ronda de la Universitat, que era alhora habitatge, seu del negoci familiar i laboratori, on un altre dels fills, en Manolo, revelava i positivava les fotografies que després es feien arribar als diversos mitjans amb els quals col·laboraven. I també explica que la seva àvia, Consuelo Sáenz de Tejada, era qui s’encarregava, amb l’ajuda de la filla gran, la Mercedes, dels comptes i d’arxivar les fotografies, cosa que es feia per rigorós ordre cronològic.

En esclatar la Guerra Civil, els Pérez de Rozas ja estaven en un nivell professional reconegut, i un grup d’anarquistes va registrar la casa familiar i van fer malbé nombroses plaques de vidre de fotografies en què sortia Alfons XIII; però això no va ser cap obstacle perquè posteriorment treballessin per al sindicat anarquista fent la cobertura de mítings i d’altres activitats, com homenatges a Durruti. Acabada la guerra, però, van seguir treballant tant per a l’Ajuntament com per als diaris de l’època, sobretot, per a La Vanguardia. De fet, fins i tot van esdevenir els artífexs de la iconografia oficial del nou règim. Tot i això, a l’exposició es mostra un expedient de depuració, cosa gens estranya, perquè en aquells primers moments de la postguerra qualsevol persona que hagués treballat per a l’Administració pública havia de passar un procés de depuració per poder seguir treballant, si aconseguia passar-lo.

Carlos Pérez de Rozas Masdeu va morir el 2 d’abril de 1954 amb la càmera a la mà, cobrint l’arribada del vaixell Semíramis. Tot i que els seus fills no ho volien, va anar a cobrir l’acte des de Montjuïc i després va voler baixar cap a la basílica de la Mercè, però va morir en arribar al carrer Ample, víctima d’un infart.

L’exposició presenta un total de 123 fotografies, la majoria de les quals són d’època i autor, encara que n’hi ha unes quantes de tiratge actual. També hi ha 3 pantalles tàctils digitals, en què es poden visualitzar un total de 600 fotografies. I també hi ha un espai web a través del qual es pot veure l’exposició i on, a través d’un enllaç amb el nom “Fem memòria”, les persones que ho vulguin poden posar informació de la gent que hi surt o del lloc on està feta la foto.

Peus de foto: Milicians al carrer Ample durant la revolució de juliol de 1936. | Celebració familiar a casa dels Pérez de Rozas a la dècada del 1930. L’iniciador de la nissaga és al cap de taula amb corbata de llacet. Autor: Desconegut. | Ajut infantil a la rereguarda, 1936. | Participants al concurs de Miss Europa de visita a Sitges, 1933. | Parlament del president Companys amb motiu de l’Onze de Setembre del 1937. | Descoberta d’una placa d’homenatge a Durruti a la Via Laietana, 1937. | Manifestació per la caiguda de Madrid, 1939. | Assemblea del PSUC, 1938. | Autor de totes les fotos, excepte de la indicada: Pérez de Rozas – Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*