Fonts històriques de la Barcelona gòtica

24 juliol, 2013 | El teu Ajuntament, Insòlit

Obrir l’aixeta i que ragi aigua és un fet absolutament habitual avui dia, però durant molts segles això no era així. Tot i que els romans ja van construir dos aqüeductes que abastien la ciutat, les cases no tenien aigua corrent i la gent havia d’anar a buscar-ne als pous o a les fons públiques. A Barcelona, a Ciutat Vella, es conserven encara algunes fonts històriques, més que centenàries, i avui envoltades de turistes, però que en el seu moment van donar un gran servei a la ciutadania i van significar un gran avenç en la qualitat de vida del veïnat. Avui us proposem visitar tres d’aquestes fonts: la de Santa Anna, la de Santa Maria i la de Sant Just.

Les tres les fonts que visitem són de l’època medieval i totes sobresurten de l’edifici on estan adossades, perquè darrere hi ha les canonades d’entrada i de distribució d’aigua, atès que totes tres tenien diversos brocs i avui tenen més d’una aixeta. Aquest espai s’ha aprofitat més modernament per posar-hi els comptadors, com tenen totes les fonts públiques de la ciutat.

La font més antiga de Barcelona és la de Santa Anna, a la confluència del carrer de Cucurulla amb l’avinguda del Portal de l’Àngel. Va ser construïda l’any 1356 i té els seus orígens en un abeurador que utilitzaven els cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna, que és el nom que tenia aquesta cruïlla antigament. De fet, al cantó del carrer de Cucurulla encara es pot veure la part de l’abeurador que avui serveix com a base de jardineres. L’any 1375 aquesta instal·lació es va ampliar amb una font que sembla que inicialment tenia vuit costats. En l’actualitat, però, només hi ha cinc cantons i dues aixetes al cos central.

L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista que hi ha a les parets, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior son fets l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.

La segona font més antiga és la de Sant Just, que està situada a l’angle que fan els carrers de Lledó i de la Palma de Sant Just, davant l’església dels Sants Just i Pastor. Està datada del 1367, per bé que l’aspecte que presenta avui és fruit d’una reconstrucció del segle XIX. La font va ser construïda en honor a Joan Fiveller, un veí de la zona que, tot passejant per Collserola, va ensopegar amb una mina d’aigua i la va fer canalitzar cap a la ciutat, aleshores amb força problemes d’abastiment. La construcció té forma trapezoïdal i és adossada a la casa del costat per la paret posterior. A la façana principal hi ha tres cares esculpides que feien de broc. Avui, però, l’aigua raja per dues aixetes.

A la part superior de la façana principal hi ha una imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat, tots esculpits en pedra. A les façanes laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer de Lledó hi ha, entremig dels dos escuts un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada, afegida el 1884, corona la façana de la font, sobre la qual hi ha un jardí.

La font de Santa Maria, situada davant l’església de Santa Maria del Mar va ser construïda el 1403 i, durant molts anys, va ser coneguda com la “font dels senyors”, perquè era utilitzada pel veïnat dels propers carrers de Montcada i passeig del Born, on hi havia diversos palaus. Va ser construïda per un dels mestres d’obres més prestigiosos del moment, Arnau Bargués. De les tres fonts, és la que ha arribat a l’actualitat amb menys modificacions. És similar a la font de Sant Just, també amb tres cantons, però està adossada a l’edifici del costat per un lateral.

Els brocs de la font de Santa Maria són els més senzills. Es tracta d’unes rajoles de pedra que sobresurten una mica i que és on hi ha instal·lades avui les tres aixetes, el raig de les quals cau sobre una pica de pedra que ocupa tota la llargada de la paret. A la façana lateral hi ha els escuts de Barcelona i de Catalunya, i una mica més amunt hi ha dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La construcció és coronada per un jardí amb una barana que ha perviscut des de l’any 1526, quan s’autoritzà un veí anomenat Gaspar Ferrer, a tenir damunt la font un tancat amb tarongers, murtres i hortalisses i altres verdures.