Mil anys d’història barcelonina a l’entorn del rec Comtal

27 desembre, 2016 | Actualitat, Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

Els cursos d’aigua han marcat la història de moltes poblacions i ciutats. Moltes viles han crescut al voltant d’un riu. A Barcelona hi ha una infraestructura mil·lenària que ha marcat una part de la història i de l’urbanisme d’una zona de la ciutat. És el rec Comtal, una sèquia que capta l’aigua de les capes freàtiques del riu Besòs, al municipi veí de Montcada i Reixac, i que passava per diversos barris dels actuals districtes de Sant Andreu, Sant Martí, l’Eixample i Ciutat Vella. En algunes zones del Clot, de Navas o de Sant Andreu, encara hi ha persones que recorden haver-s’hi banyat. Un llibre repassa els mil anys d’història d’aquesta infraestructura cabdal per a la ciutat i en ressegueix els vestigis que en queden a l’actual traçat urbà barceloní.

Enric H. March, autor del llibre El Rec Comtal: 1.000 anys d’història, editat recentment per Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona, ha reconstruït la història d’aquesta infraestructura hidràulica mil·lenària, que ha estat cabdal en la història econòmica, social i urbanística de la zona nord de la ciutat, i explica també com s’ha gestionat el proveïment d’aigua des de l’època de la Barcino romana fins a l’actualitat.

En la introducció del llibre, Manel Martín explica la importància històrica del rec: “Aquesta sèquia va esdevenir amb el temps una infraestructura estratègica per a la Barcelona preindustrial. Diversos casals de molins majoritàriament fariners es bastiren al llarg del seu curs. Extensos camps de conreu de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i les hortes del Portal Nou foren regats amb les seves aigües, i els tallers artesans dels barris de Sant Pere i de la Ribera, a Barcelona, també les van fer servir. El pa i els productes d’horta que consumien els barcelonins i les barcelonines i la seva producció artesanal depenien en gran manera d’aquest corrent d’aigua artificial.”

Martín diu, en el mateix text: “Ja en una fase industrial i inicial, el Rec Comtal va fer possible la instal·lació de prats d’indianes a Sant Martí i va condicionar la instal·lació de diverses fàbriques tèxtils de vapor a prop del seu recorregut en aquesta població i a Sant Andreu.”

Al llibre, Enric H. March busca les arrels de la construcció d’aquesta infraestructura tan important, i en la seva investigació ha disposat de la col·laboració del Servei d’Arqueologia de Barcelona. L’arqueòloga Carme Miró i Alaix, responsable del Pla Barcino, explica al pròleg del llibre: “No coneixem com era el primitiu Rec, atès que al llarg del mil·lenni de la seva existència ha patit diverses remodelacions i refetes. El que es pot dir és que era un gran canal a cel obert, d’una amplada que variava segons el traçat. En una de les bandes, sempre hi havia un mur; a l’altra, en la majoria de casos, hi havia un talús que ajudava a controlar l’aigua en èpoques de pluges abundants i torrencials. Els murs estaven fets de carreus de pedra de Montjuïc, units amb morter de calç; el fons de terra natural no tenia cap recobriment especial.”

En els darrers anys, aprofitant diferents obres, s’han dut a terme diverses intervencions arqueològiques que han permès conèixer noves dades sobre el rec. Una de les més recents és la que els especialistes estan realitzant encara al costat de la plaça de les Glòries, als terrenys que va ocupar el mercat dels Encants durant gran part del segle XX. Els indicis fan pensar que els resultats d’aquesta intervenció portaran nova llum i dades molt interessants sobre la història i la cronologia del rec Comtal.

Pel que fa a l’origen del rec, Enric H. March afirma: “El naixement del Rec està estretament lligat a l’aqüeducte romà, la construcció del qual es produí al llarg del segle I, poc després de la fundació de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.” I afegeix: “Cal plantejar-se, però, que aquesta continuïtat de l’aqüeducte romà es perllongués en el temps fins a coincidir amb el moment en què els comtes convertiren el vell conducte en una nova sèquia aprofitant, en part, l’antiga obra romana, decadent, però probablement no del tot inútil.”

L’autor del llibre va molt més enllà de la història del rec Comtal i de la seva relació amb Barcelona; també s’endinsa en els diferents usos que ha tingut la seva aigua al llarg dels anys: industrials, agrícoles, lúdics i de boca. I també s’acosta a les diferents formes de proveïment que ha tingut Barcelona i a altres infraestructures, com el canal de la Infanta, les mines i els pous i els aqüeductes que hi han portat aigua en un moment o altre.

Una de les coses que es desprenen de la lectura del llibre és com ha canviat la concepció de l’ús de l’aigua. Els romans la concebien com un bé públic al qual tenia dret la ciutadania i que l’emperador tenia el deure de proporcionar. En època medieval aquesta concepció va canviar i l’aigua va convertir-se en un bé del qual el poder polític, en aquells moments el rei, podia obtenir beneficis econòmics a partir de la concessió de permisos per al seu ús hidràulic.

Enric H. March fa un recorregut ampli per la història econòmica, social i emocional d’aquesta sèquia, tan important per a la ciutat, però avui gairebé desapareguda: “Avui, el Rec Comtal és una relíquia mil·lenària sense la qual no s’explica l’evolució històrica i econòmica de Barcelona, però, malgrat que perviu en el seu tram inicial a Montcada i Reixac i en el barri barceloní de Vallbona, on rega els darrers horts de la ciutat, ha desaparegut del paisatge. A la resta del territori, el seu traçat perdura en la toponímia i la nomenclatura dels carrers, en l’estructura urbana i en el record de les persones que l’han vist desaparèixer durant el segle XX, però que encara conserven la memòria de quan el Rec passava a l’aire lliure.”

El llibre està àmpliament il·lustrat amb fotografies, moltes de les quals són antigues i han estat cedides per particulars i, per tant, són inèdites. El darrer capítol del llibre, “A peu pel Rec Comtal”, proposa un recorregut per tot el traçat de la sèquia, a través del qual es pot anar resseguint la llera del rec sobre el mapa, gràcies als vestigis que encara en queden i a les imatges que l’acompanyen.

Peus de foto: Un grup de criatures banyant-se al rec al seu pas per la via de Bàrcino amb el carrer de la Madriguera, l’any 1952. AMTV – Fons Maria Rosa Martínez Gómez. | El rec Comtal en travessar uns horts prop de l’església de Sant Andreu de Palomar, a l’alçada de l’actual carrer del Cinca, a la dècada del 1930. Arxiu particular d’Assumpció Castellet. | L’antic molí del Portal Nou, pintat per Joaquín Mosterín a principis del segle XIX. AHCB. | Dos nens pescant al rec Comtal, darrere de la masia Les Carasses, al passeig de Torres i Bages, a la dècada del 1920. AFB - Fons Tomàs Fàbregas. | Edifici del Molí de Baix, que es va convertir en el Cinematógrafo Recreo Martinense, el qual va ser enderrocat l’any 1940 per construir-hi uns banys públics. Arxiu particular de Santiago Gambús Mispoulet. | Un grup de dones rentant roba al rec Comtal a l’alçada del carrer de la Marina, cap a l’any 1916. Darrere es pot veure la plaça de toros de la Monumental. Autor i arxiu no identificats.| Recorregut del rec Comtal entre la Trinitat Vella i l’entrada a Ciutat Vella pel Portal Nou. Totes les imatges són al llibre i han estat cedides per Viena Edicions.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*