Breu història de l’autobús a Barcelona

2 octubre, 2012 | Actualitat, Insòlit | Publica un comentari

Aquest 1 d’octubre de 2012 la xarxa d’autobusos de Barcelona inicia una nova etapa d’implantació gradual que de mica en mica anirà canviant la fesomia d’aquest transport públic. Algunes línies tradicionals se substituiran per cinc de noves que les racionalitzaran i milloraran, per fer més eficaç el servei. És el darrer canvi des que fa més de cent anys, el 1906, els primers autobusos van començar a circular per la ciutat.

No va ser fàcil. La primera línia de bus, La Catalana, unia la plaça de Catalunya amb la de Trilla, al capdamunt del carrer Gran de Gràcia; amb prou feines va oferir el servei durant dos mesos. Les limitacions i els defectes tècnics dels vehicles eren evidents —poca velocitat, avaries constants—, i les companyies de tramvies, amos i senyors del transport col·lectiu a principis del segle XX a Barcelona, feien pressió a l’Ajuntament perquè en retirés la llicència, cosa que va ocórrer el 1908, només dos anys després de l’inici del servei. Van haver de passar catorze anys perquè els autobusos urbans reapareguessin a la ciutat, amb la Compañía General de Autobuses, la CGA, el 1922.

Autobusos de dos pisos. Autor desconegut (c.1925-35).
Autor: desconegut.

Aquells autobusos presentaven certes característiques que a ulls d’avui dia semblen estrambòtiques. Aquells models primitius requerien que els passatgers viatgessin asseguts (com els autocars interurbans) i, a les parades, el cobrador havia de revisar quants seients buits hi havia abans d’admetre nous passatgers. Aquest cop l’experiment va funcionar millor, i l’any 1924 la Companyia de Tramvies va comprar bona part de la CGA per obtenir-ne el control i gestionar millor la competència. Amb aquest panorama, els autobusos van anar guanyant terreny fins que va arribar la Guerra Civil.

Davant l’escassetat de subministraments i la precarietat de pràcticament tot després de la guerra, la xarxa de transport públic va quedar força malparada. A la pràctica això es va traduir en la supressió de diverses línies, prioritzant les que unien l’extrarradi, més mal comunicades.

Trolebusos al carrer Pelai. Pérez de Rozas (7.XI.1941).
Pérez de Rozas (1941)

La postguerra va comportar també l’alta presència de troleibusos, autobusos que funcionaven amb energia elèctrica, com els tramvies. Al cap de poc, amb la normalització progressiva del servei, es van començar a posar les bases del que més tard es convertiria en l’habitual avui dia: fer del transport col·lectiu un servei públic gestionat per l’Administració. Als anys cinquanta, davant la pèrdua de rendibilitat de la companyia, l’Ajuntament franquista va començar a adquirir-ne accions per tal de garantir-ne el servei.

En aquella època, però, el principal mitjà de transport urbà encara era el tramvia, i es van produir episodis com la coneguda vaga de tramvies, amb la negativa cívica i implícita dels ciutadans d’utilitzar-los per la pujada excessiva del preu del bitllet. El punt d’inflexió en què el bus va desbancar els combois urbans va produir-se el 1964, en què el nombre d’autobusos es va igualar al de tramvies. El desenvolupament social i urbà de la ciutat, amb un nombre creixent d’immigrants i barriades on l’accés del tramvia era molt més complex i requeria construir infraestructura, i la major capacitat de maniobra de l’autobús davant un estat viari cada dia més dens van ser dos factors clau que expliquen la creixent preeminència del bus enfront del tramvia. I és que aquells anys de desarrollismo i bonança econòmica van fer que moltes famílies compressin per primera vegada un vehicle privat i, al mateix temps, que el 1968 desapareguessin els troleibusos, símbol de postguerra.

Un autobús al barri de la Verneda. Pérez de Rozas (13.I.1959).

A principis del 1971 només quedaven ja dues línies de tramvia, el 49 i el 51, que van deixar de fer-ho la nit del 18 de març d’aquell any. D’aquella xarxa només en queda un avui, el Tramvia Blau. La xarxa de bus es modernitzava a còpia de models de Pegaso, marca de l’empresa estatal Enasa que tenia en el servei d’autobús de Barcelona un client magnífic en una Espanya on els clientelismes de l’administració franquista eren el pa de cada dia. El 1967 circulaven per la ciutat els primers busos articulats i el 1973 apareixien les primeres màquines automàtiques de venda de bitllets.

Substitució del tramvia 50 per l’autobús 50. Pérez de Rozas (17.VIII.1970).

Malgrat tot, al final de la dictadura la xarxa de transport públic a Barcelona era força precària, sobretot als barris perifèrics. De forma radial, moure’s entre les zones allunyades del centre requeria intervals d’espera exagerats i connexions impossibles. La ciutat havia crescut molt i de manera desendreçada i, havent aconseguit la llibertat d’expressió, les mobilitzacions ciutadanes per reclamar millores es repetien. D’una banda, els ciutadans exigien millor servei, i de l’altra, els treballadors millors condicions. La conseqüència va ser clara, de les 61 línies urbanes del 1975, es va passar a 74 el 1980. D’aquells anys també daten els primers bitllets de prepagament, les targetes multiviatge, quelcom imprescindible avui dia per a qualsevol que utilitzi el transport públic de manera habitual.

Amb la democràcia es van crear les estructures amb les quals es gestiona avui el transport públic. Es va fundar l’Entitat Metropolitana de Transport entre les diverses corporacions locals de l’àrea metropolitana per tal d’homogenitzar la xarxa de transport i harmonitzar-ne els preus. Només una anècdota que avui ja resulta prou curiosa: en aquell moment es van suprimir les diferències de preu del bitllet que existien entre els dies feiners, els festius i en horari nocturn. Al mateix temps van aparèixer noves línies especials, com la del Bus Turístic (1987) i el Nitbús (1991). A partir dels Jocs Olímpics, la modernització es va accelerar, per exemple, amb l’adquisició d’autobusos més accessibles i les primeres línies de Bus del Barri.

La dècada passada va veure els darrers canvis substancials (fins al d’aquest 1 d’octubre) amb la fundació de l’Autoritat del Transport Metropolità i la integració tarifària per a tots els operadors de transport públic i col·lectiu a la corona metropolitana, cosa que ja abans de donar-se es preveia com quelcom imprescindible per a una petita gran ciutat on la mobilitat amb transport públic és imprescindible per als veïns i treballadors.

Entrada basada en el llibre editat per TMB “100 anys de bus a Barcelona. 1906-2006“.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*